Redecorant la vida

Si fa un any una pitonissa em prediu tots els canvis experimentats els darrers mesos li dic: IMPOSSIBLE, jo marxar de Barcelona???? treballar a Tarragona de dilluns a divendres.... que no que no, massa petita... i dius que me n'aniré a viure al poble??? després d'onze anys independitzat. Que dius....
Doncs així és, arriben els 30. Una necessitat imperativa de canviar per avançar i un canvi d'aires carregat de garbinada i llevant, a prop del mar durant el dia, en ple camp a la nit.
Us ha passat mai allo de somiar que vius en un lloc familiar, però diferent, tot nou, veien-te fins i tot conduïnt un cotxe verd que no existeix (de moment), en un loft rural, que s'esta començant a transplantar del somni als planells de l'arquitecte i dius coi, és dur però agradable veure com el destí va filant entre el polsim dels somnis, la il.lusió i la voluntat d'un paisatge que et reclama.

Sí, torno a ser aqui, al poble, amb Wi-fi, amb ganes, veient la llum al trencar el fi teixit de la crisal.lida. Per fi!!!

Camins

Hola, m'ha semblat la millor paraula per trencar un silenci prolongat des de l'estiu i motivat pel canvi de feina, de companys, fins i tot de paisatges ja que ara em parteixo entre Barcelona i Tarragona.
Durant aquest temps he trobat a faltar els companys que he deixat, he donat voltes a la situació que em va fer canviar de feina i necessitar un canvi d'aires i he escoltat molt al Gerard Quintana dir allò de camins, vora les estrelles.... i sempre sempre aquestes èpoques són tant peculiars, el fred i fosc hivern, l'enyoraça del que es perd, la por al desconegut i la càpsula invisible en que es converteix el silenci.
Però durant aquest temps la literatura m'ha acompanyat, l'arpa herba de Capote, un dels seus imprescindibles. He patit veien el món dins una botella a través del dietari de l'Unai, malaguanyat Unai amb un final que em feu enfadar del Frederic Mayol i finalment he tornat a degustar la injustícia social de l'Espanya mes rància a través de l'obra mestra de Delibes Los Santos Inocentes.
I vet aquí que aquesta ha estat la meva particular travessia pel desert en aquest moment de canvis i ara que començo a fer-me a la idea de tot plegat, crec que es l'hora de respondre a aquest hola que m'han brindat i tornar a donar vida a aquest racó de llum.

Ficats a fer blaves i estrelles

Després d'una llarga deliveració i com a mesura de força i progrès el Parlament de la UE ha decidit amb el consens de la majoria de representants del poble Europeu dur a terme el pas definitiu per a crear una Europa lider i consensuada resumida en els següents punts:
. L'anglés serà la única llengua sobirana per a tots els ciutadans essent la única que s'ensenyarà en l'escolarització obligatòria i la resta de llengües seràn tractades com a mers dialectes o llengües mortes, no sent valides en àmbits com puguin ser l'administració pública, la justícia ni de forma oral o escrita.
. Per racionalitzar i dotar d'eficiència la política es disoldràn tots els parlaments sent l'únic que reperesenti als ciutadans l'europeu i tot el poder executiu quedarà centralitzat a Bruseles.
. La única cultura i bandera que representaran a tots els ciutadans de la UE seràn la cultura Anglesa ja que és la mes propera a la llengua oficial i la única bandera i himne oficials seran la bandera blava amb 25 estels i la canço popularment coneguda com la d'Eurovisió.
. Els cascos blaus vetllaràn per la unió indivisible d 'Europa i qualsevol ciutadà europeu que es senti identificat amb una altra pàtria que no sigui europa serà titllat de separatista que ofen a la pàtria mare.
EEUU i Russia han estats els primers en felicitar la Sabia decisió.

Passats 3 segles de la unificació europea encara hi ha manifestacions reivindicatives i separatistes encapçalades per una bandera vermella, groga i vermella que criden amb un idioma obsolet, molt semblant al Mexicà i al Peruà que si són llengües oficialment reconegudes com a llengües d'estats sobirans.

Fora, la pluja

Finalment torna la pluja i esclata la tempesta que feia dies veenien anunciant. La teulada s'estrena de veritat i la claraboia de les golfes es difumina gota a gota fins convertir-se en una finestra al fons del mar.
Nit de tempesta de tardor, ara llum ara foscor, clarobscurs acompassats pel repiqueteig de la pluja sobre les teules, sobre el balcó i fang que rebota al terra i ho empastifa tot. Les bèsties inquietes busquen refugi dels trons, tots els dragons han buscat minuscules escletxes de la façana per refugiar-se al santuari del darrer pis i jo aprofito que segueix la electricitat per gaudir d'aquesta tempesta protegit sota un sostre antic fet de nou.
I em ve al cap John Lennon que ara faria 70 anys, i com podia ser tant modern el que avui seria un ancià havent mort abans del meu naixement. La resposta és com aquest temporal, que es gesta, descarrega, se'n va i segurament algú dirà demà que en tota la seva vida havia vist res semblant i sempre que plou algú invoca la mateixa frase. El cicle de la vida i el rei lleó, el cicle de la modernitat i la segona república, el cicle de la pluja i la senyoreta Montse i les seves cartulines, el cicle de la Pau i Vietnam + Yoko Ono amb un Lennon Imagine i un colom de la pau que deu estar arrecerat de la pluja esperant que demà surti el sol en busca d'una olivera.

Esquelets dins l'armari

He dubtat on publicar aquest post si al Bloc de capçalera o al bloc anònim que tot blocaire discret ha de tenir per resetejar-se sense embuts i finalment he optat pel primer.
L'expresió sortir de l'armari té el seu origen a una dita anglesa on es diu que tots guardem esquelets dins d'un armari ocultant-los a la resta de mòn.
Be doncs quan jo en vaig sortir n'hi vaig deixar com a mínim un parell d'esquelets allí dins i que de tant en tant se m'apareixen com els fantasmes del passat recordant que tinc pendent de resoldre. El primer esquelet són els estudis inacabats que pesen com una llosa i que augmenten la inseguretat i l'estigma de ser incapaç d'acabar res. I l'altre esquelet és tracta del meu pare. Algún dia ho escriure tot sobre el meu pare, la seva absència, el seu retrobament i que ha significat i significa avui en dia per mi, tot arribarà.
De moment faig neteja i els trec al sol perqué la llum del dia mel's deixi veure amb una altra perspectiva i amb un exercici d'antropoleg i metge forense els pugui reconstruïr i els hi busqui sepultura, no física però si per donar resposta a situacions que han estat parades durant anys.
El tenir esquelets propicia els fantasmes i per aquests no hi ha bala de plata o feix d'alls que valgui.
Serem capaços tots de reconeixer quins esquelets ocultem????

Un rostre groc i verd

M'agraden les parets nues, lliures d'estampes de la mateixa forma que m'agraden les pells lliures de tatuatges, almenys a simple vista. No obstant m'agraden els quadres i tots ténen un significat especial i reposen sobre els escassos mobles donant un aire de temporalitat als espais on habito, que fa mes facil redecorar-los i insinuen que encara no he trobat el meu espai definitiu.
Una de les imatges que m'acompanya és una petita reproducció d'un mig cos de dona pintat per Picasso i que vaig comprar al Reina Sofia, fins ara el meu museu favorit.
La dona, l'amant, s'asseu en una cadira desplaçant el rostre lleugerament mentre aquest reposa sobre els seus dits amb un tó seductor.
L'amant de Picasso m'acompanya als pisos que habito i és per mi una referència, la observo, amb aquesta mirada picarona el seu vestit que sembla un ram de flors, els seus dits que són una espiga i la seva pell groga i verdosa, la observo i penso, un bon dia l'autor, o millor dit un grup d'autors van trencar amb tot el que s'esperava d'un pintor i quan la fotografia s'enduia tota la realitat van ser capaços de plasmar sobre una tela una altra realitat, la dels somnis i la dels sentiments i per això és aquesta noia-flor una font d'inspiració.

L'any Y2K

Fa una dècada un tren em va deixar a l'estació de Passeig de Gràcia i els FGC em van conduïr a la parada BELLATERRA UAB. La nota de tall m'havia fet renunciar a peridisme i em vaig decantar per cursar relacions laborals. El que estudiava, en el fons poc m'importava perquè el que estava fent aquell dia era emancipar-me i volar sol lluny de casa i anar al campus de la UAB amb una amiga de l'institut era tot el que podia desitjar amb tant que necessitava un canvi d'aires.
Aquella primera nit al campus mirant pel balco del pis que compartia amb els camells de la vila, dos gats alcoholitzats pels camells i un francés de la Catalunya Nord matemàtic al que anomenavem "si clar", guaitant cap a sota vaig escoltar el parlar característic d'on soc i al baixar per comprovar qui tenia accent riberenc se'm va presentar una mallorquina que vivia 3 pisos sota el meu amb la seva germana.
Si hagués patit n flasfoward de 10 anys m'hagues vist en una petita hermita vora el mar llegint el dia del casament de la germana d'aquesta noia i es que aquella nit plena d'esperances i novetats vaig coneixer a unes de les persones que mes m'estimo i una d'aquestes va coneixer fa uns anys un noi meravellos i fa unes setmanes celebraven el casament mes bonic que he viscut, gens religiós però molt espiritual.
Aquell any era l'any que tots els sistemes informàtics havien d'esclatar per l'efecte 2000, o Y2K i on l'únic que acava revolucionant la vida, be la meva, fou les amistats que vaig fer aquell any y que han perdurat aquests anys.
La universitat passà, deixant els estudis penjats el darrer any i ara que fa una dècada em plantejo que hi ha moltes portes entreobertes que hauria de tornar a obrir per poder avançar.
Acaba l'estiu, sobreviscut el primer dia de feina, preparant molts canvis i reflexionant amb el passat, present i futur.... estic madurant? i el millor estic bolguejant un altre cop! ;-)

Les primeres picades

Passa la revetlla, i de cop tornres a estar immers dins la nit mes màgica de l'any, l'estiu t'escup la calor clatell i mentre cremen fogueres i petards t'encomanes a tota la màgia d'aquest mòn, tot el que ho pugui fer un ateu espiritual com jo, i demanes energia i força per tirar endavant el progectes fossilitzats i a tu mateix.
De cop estas en plena revetlla popular i t'adones que estas envoltat d'amics i de tradicions i que tot i ser un xic alienigena, coi que be tornar a casa i respires amb uns dies de descans per davant. I llegeixes sota un arbre i al llit a altes hores de la matinada i t'adones que el Guardian entre en centeno s'esta convertint en el teu nou llibre favorit, que portes 15 anys de retras en la seva lectura i que ha hagur¡t de morir Salinger i recomanar-lo la Cayetana Guillen Cuervo per recordar que t'estava esperant.
I tot just ara tornes amb el tren i fas ziga zaga entre les platges i veus un be de deu torrant-se al sol i t'adones que ja es estiu de veritat.
I quan arribes a casa i deixes la maleta plena de roba bruta d'aquests dies corres cap a la farmaciola a posar-te pomada a les picades de mosca negra que et van ablair passejant per l'hermita i crec que les emocions viscudes aquests dies són com aquestes vermellors que quan menys ho esperes et tornen a picar recordan-te el que vas viure fa pocs dies i rasques les emocions per alleugerar la picor ara que tot ha passat i que falten poques hores perquè soni el pip pip pip piiip de la santa rutina.

El triomf del mal

El mal triomfa quan la bona gent no fa res. Aquesta frase la vaig escoltar un cop en una sèrie d'aquestes de detectius que fan a altes hores de la matinada i des d'aquell dia crec que és una de les frases mes encertades que algú hagi dit mai.
No sé a qui se li va ocòrrer, habitualment si un no sap a qui cita sol dir que és obra d'Oscar Wilde.
L'aparia, la indiferència amb que consentim veritables barbaritats no ens fa ser bones pesones, sinò mers consentidors, còmplices silenciosos dels qui obren el mal per creures mes llestos, amb mes dret i sobretot impunes a la justícia.
Cada dia veig persones indiferents davant drames quotidians, i jo mateix no hi estic d'acord però resto en silenci, en l'estat del còmplice, l'encobridor de tantes malifetes que no se si em puc perdonar si segueixo callat.
Crec que en gran part aquesta etapa gris en que visc s'alimenta d'aquest laiiser faire dels qui s'aprofiten dels altres siguin especuladors, siguin explotadors encoberts o assassins de somnis i talladors d'ales que en nom de la sinceritat et poden ensorrar animicament.
I crec que potser no soc l'únic petrificat per aquest mòn, que són moltes les persones que voldrien parlar i trencar un silenci per parar aquesta situació i reconstruir un mòn en bocins.
No deixem que triomfi el mal, no deixem a les víctimes soles i parem els peus entre tots els que en cert sentit, i no en un nivell de puresa artificial, ens sentim bones persones perquè no fem a la resta el que no voldriem que ens fessin a nosaltres.
Ja n'hi ha prou de no fer res i deixar que el pesimisme sigui la norma enfont de la proposta d'alternatives.

Hola

Així de cop sense mes ni mes. Fruït d'una nit d'insomni on Google i Facebook han cercat molts noms del passat i el propi aquesta nit tant igual a les altres trenco el silenci.
Orfe de Lost, àvid de lectures, pràcticament ressucitat pel Paul Auster enmirallat amb el seu home a les fosques invento un destí als personatges que no són res mes que fragments del jo que ha estat presoner del verí que és que no t'entenguin.
Aquesta nit, com la nit dels temps reconec que hi ha mil muralles que protegeixen els meus sentiments i que superar-les és una cita tant èpica que sembla cosa d'herois aconseguir aquesta fita i vos creieu cavaller que esteu disposat a lluitar per tant petit premi? On esteu mag Merlí, on esta Fada Morgana la metzna que em convertí en presoner. Ja és tard per creure en que arribarà la invitació a l'escola de mags, això passà com ho feu la dolce uni...... i el mirall no respon, i el pendul no és posiciona si el destí és seguir aqui, retornar o un pla C.
Mentre escric me n'adono, no era de marbre, sempre he estat aqui i el verí no era mortal.
Un retorn, un darrer sospir?
Un poema tant se val.

La Flor de l'ametller

Quan és el cor de l'hivern com qualsevol arbre de fulla caduca es queda nu i les seves branques semblen el reflex invers de les seves arrels. És dels arbres que fa mes llàstima, en terreny de secà, envoltat d'herba alterna el to plata de jove i el to marró fosc com de fusta podrida sota el mar. Conforme passen els anys la seva escorça es va enfosquint i a mesura que creix es va esquerdant en forma de ratlles rugoses que amb els anys es desmembren i formen petites tesel.les que recorden cada cop mes un terreny àrid enrajolat pel sol.
És en aquesta etapa d'arbre vell en ple hivern quan l'ametller bru, envoltat d'herba seca i margens de pedra mostra el seu aspecte mes tètric i a la meva imaginació els arbres en un escenari de terror són ametllers.
Però en aquest precís instant d'arbre mort, d'absència d'esperança i de darrera nevada és quan es produeix el miracle i entre la dura escorça s'bre pas un minuscul brot d'on uns dies despres naixerà la flor mes maca de totes, la flor de l'ametller.
I la nuesa es torna vestit de blanc senzill lleugerament rosat i quan obres la finestra oblides el fred per aquesta dolçoreta que desprèn i el zum zum de les primeres abelles et recorden que aviat hi haura mel i sobretot ten recordes de que no tot és hivern, sinò que fins i tot de l'arbre mes lleig en brota una bellesa que és esperança.
I quan les flors blanques es facin fruit i les fulles l'omplin de verd el mantell de rosa dels presseguers ho haura envaït tot i les orenetes xisclaran altre cop sobre els nostres caps i dirè: ja ha passat, ja puc tornar a somriure perquè l'esperança ha brotat d'un ametller.

Dedicat a tots els que m'heu fet veure que les coses boniques sorgeixen de l'interior d'un mateix.

Confessions

Tenir un caràcter de persona callada m’ha convertit en un observador professional. El silenci fa que les persones que t’envolten es vegin forçades a trencar-lo i si tu segueixes callat però prestantlos-hi atenció acaben confessant tots els seus sentiments a l’orella fidel i muda que amb un assentiment a temps permet que la confessió s’allargi fins al final.
No es que sigui un aprofitat, tot i que em beneficio del que se per a crear personatges.
Recordo que de petit feia interptretar els Playmobils o inclús jo mateix m’envoltava d’un mon de ficció i a vegades era un mag en un castell, d’altres una mare treballadora o fins i tot un super-heroi enviat secretament a la Terra.
Devia tenir uns deu anys quan vaig començar a utilitzar el dibuix per construir històries i em passava les tardes dibuixant mons de fantasia i desitjava ser arquitecte o dibuixant de la Disney de gran.
A l’institut cansat de que em diguessin que perdia el temps embrutant les llibretes amb dibuixos vaig començar a utilitzar-les per escriure el que pensava, sobretot a mode de dietari, i vaig començar a desitjar ser escriptor, periodista de premsa o qui sap si guionista i durant una temporada vaig presentar-me a concursos de relats i poesia locals.
La sensació de guanyar algun premi era molt agradable però em moria de vergonya quan criticaven el que escrivia o mostraven algun trofeu en públic. Malgrat això reconec que m’agradava poder-ho mencionar a algun amic.
Tot i tenir aptituds per ser protagonista i talentos, el meu carácter introvertit, reservat i sobretot vergonyos sempre m’ha frenat i les èpoques optimistes semblen petits estiuets de Sant Martí en un llarg hivern que sol ser la meva vida.
Segurament es una creença cultural que ser grass es signe de ser un fracassat i segurament per això la major part de la vida la passo entre sentir-me fracassat i intentar fer un canvi extern que m’ajudi al canvi interior. I quan apareix el mes minúscul signe de debilitat abandono i em refugio en l’aspecte de fràgil perdedor amb sortides mordaces que busca desesperadament una idea que em permeti impulsar-me cap endavant.

Blue moon

Aquesta nit els núvols fan de cortines sobre la lluna i tant sols una pinzellada de blavor al bell mig del cel em recorda que és lluna plena.
Ahir podia contemplar la circumferència perfecta surant sobre les muntanyes, el cel nu de nimbus gràcies al vent mostrava una claror blavosa tant perfecta que semblava estar contemplant una fotografia on tot era immòbil i perfecte. Aquests moments de silenci sagrat de blau submarí són un bàlsam de tranquilitat que em permet devorar llibres relativament a prop de la llar de foc.
Devien ser passades les dues de la matinada quan vaig despedir a Capote celebrant la publicació de A Sang Freda, ell als anys 60, a la vegada es despedia de la Costa Brava i jo després de guardar el llibre al prestatge i la experiència a la memòria vaig tornar a contemplar com l'esfera brillant se'm posava al davant i mentre el vent silenciós feia saltar els núvols davant seu fotograma a fotograma, cada cop mes ràpid, semblava que la lluna circulés imparable cap a l'horitzó.
Avui els núvols ho emmascaren tot, teranyines de boira que escup el riu i que fan fantasmal el que m'envolta. Malgrat aquesta espessor i mutisme d'estrelles blue moon s'insinua i el gos no para de xisclar , potser perquè sap que la deessa dels homes llops, dels cànids i dels enamorats torna a ser rodona i perfecta mes enllà d'on m'arriba la vista.

La història mes antiga del mòn en 3D

Tantes coses a dir i em be de gust parlar d'Avatar. Segurament perquè Haití em fa saltar les llàgrimes i desprès de estar baix de moral estic recuperant certa alegria. Un altre motiu per parlar-ne és per portar la contrària a tots els que com era previsible se l'han carregat.

Dijous estava tant agobiat per tot plegat que vaig sortir de la feina i 30 minuts desprès estava assegut amb les ullerotes 3D i una gran Coca-Cola Zero entrant de ple al Món Blau de Pandora.

Crec que és tracta d'una història rodona, d'aquestes de tall clàssic: Bons i dolents, un motiu per lluitar i una història d'amor aparentment impossible entre una gata gegant de color blau i un ex-marine tullidet.
Bromes a part el conflicte d'un amor impossible per una rivalitat entre dues cultures, tot i estar molt vist, crec que sempre funciona, i si a sobre és la espècie humana en general la dolenta i els militars els que acaben perdent doncs millor que millor.

M'ho vaig passar be amb els paisatges impossibles de Pandora i per un cop m'ha agradat que guanyin els bons.

Les millors frases per mi són: - Benvinguts a Pandora, ja no esteu a Kansas (Visca el Mag d'Oz!!!).
- No juguis amb això o et quedaràs cec (referint-se a la cua-endoll).
Els millors moments: Quan per primer cop el soldat entra a l'Avatar i quan els animals ataquen als Soldats.

Els moments Freaks: La missa cantada dels Alienigenes estil gospel, i la passejada pel bosc psicodèlic de nit.

En definitiva, el toc ecologista de planeta explotat m'ha agradat i em va fer passar una bona estona lluny de la ............. realitat.

Et veig.

Felins

Sigilosament m'acosto al vidre armat amb la càmera i premo el botó. Un instant d'intimitat robada rere una finestra. Que pensen? que estan contemplant en aquest dia borrós d'hivern? Quina enveja no ser conscients de la mortalitat de tot ésser viu. En una altra vida vull ser gat (gat de poble ). Segurament ho he estat algun altre cop.

La magia de Camí de Sirga

Feia dies que em venia de gust parlar de Camí de Sirga. Sobretot de l'extrany i carregat de meandres que ha estat el camí fins descobrir-lo.
Mequinensa esta suficientment a prop d'on m'he criat com per a sentir-ne a parlar. Sobretot com a pantà, i es juntament amb el de Riba-roja un dels culpables de que els anys que acaben amb 7 ja no tinguem sempre riuades i que el Delta cada cop sigui mes xic.
Sirgar és una paraula en desús però a tots els que ens interessen les coses dels nostres avis sabem el que és, feina dura la d'arrossegar el llaüt riu amunt, treball al que l'avi de la meva avia es va dedicar.
Recordo parlar d'aquest llibre en alguna conversa i confesso haver-lo començat a llegir quan me'l va deixar una amiga però li vaig tornar de seguida perquè no em venia de gust.
Desprès un dia d'aquests curiosos vaig acabar dinant amb el crític i escriptor Villatoro i va començar a explicar les similituds amb Pedro Paramo que precisament jo estava llegint en aquell moment.

L'amiga me'l va regalar amb una nota: estarà millor amb tu en aquesta llibreria immensa que dius que tens al poble. I allí es va quedar fins aquest Nadal.

El que he sentit amb aquest llibre es molt personal i no se si pot ser extrapolable a la resta. Primer de tot el llenguatge m'es molt familiar, llenguatge de riu i d'una època que sempre m'ha despertat interès.
La creació d'una nissaga que neix amb un destí tràgic que tots sabem em recorda a Macondo i al realisme màgic en general, passant pels fantasmes de la casa de los espíritus i pels salts del temps i de la vida a la mort de Pedro Páramo.
Però sobretot em deixa un gust a Mirall trencat i la forma en que tenen Rodoreda i Moncada de dotar de vida elements naturals i edificis. A Mirall trencat s'acaba amb una rata que ho recorre tot i la casa cremada com a purga del passat, a Camí és l'aigua la que ho inunda tot i les rates les darreres d'abandonar el poble.
Però sobretot el que mes admiro és la capacitat de crear un univers personal i uns personatges que es sostenen per ells sols com a parts fonamentals de la literatura Catalana, per mi universal.

Inherent a la persona

N'estava convençut de que trigaria mes a escriure, la creativitat es solia escolar en el colador en que s'ha convertit el meu cap ple d'escletxes per on flueix el pensament i on nomes s'atura la matèria gris del manteniment de la màquina.
Però, sempre hi ha un però que per això som capaços d'inventar Deus,, per posar pros a la mort. El fet de llegir algun comentari, que agraeixo tant, o els dits per aquests amics que passen sense deixar rastre per aquí m'han fet despertar el cuquet però sobretot torno a obrir les portes com a protesta i resistència de qui sense ànim de perjudicar augura la defunció definitiva d'aquest espai. Em rebel.lo contra un destí gris. Em rebel.lo contra el que em pertoca.
Sí, aquesta nit he vist el Cònsul de Sodoma i fa un parell de dies vaig acabar camí de Sirga i jo soc un addicte, consumeixo creativitat i cultura i em donen una pujada d'adrenalina que riute'n dels esports de risc. Sol, amargat, marginat, reservat, egocèntric, tímid i frustrat són adjectius comuns d'una biografia coneguda. Afegim nous adjectius a aquesta nova dècada recent estrenada i vinculant.
No sabeu quant us aprecio, fins i tot als que han deixat de seguir-me.

Tancat per defunció........Creativa

És el moment de prémer el pause del comandament del blog i dedicar mes temps a la lectura i un altre tipus de creació.
2009 te'n vas potser amb un balanç material positiu però deixes molts fronts oberts al 2010 final o inici d'una dècada que serà vinculant i definitiva per a la nostra generació.
De moment tot segueix sent relatiu a l'espai, al temps, a la capacitat d'evolucionar que tenim els éssers vius. i en aquest mar agitat de tsunamis inesperats i de remolins altament coneguts he optat a navegar en un vaixell de paper, molt poètic tot plegat però altament vulnerable pel líquid que se l'engull. Afortunadament el paper no esta fet d'un arbre qualsevol sinò d'una pasta finissima però tant resistent que patint patint, molt a poquet a poquet arribarà a bon port. Perquè el destí és la felicitat i el combustible la esperança.
Any nou vida nova, no se, el que és segur: any nou teulada nova.
Feliç 2010. Ens ho mereixem.

Entre llibres

Addicte a les compres amb l'excusa d'entrar a la FNAC per comprar tres llibres per regalar: La lluvia antes de caer (encàrrec d'una amiga), Mil soles esplendidos (per una amiga que ha fet anys) i La mano de Fátima (per la meva amiga invisible laboral) he pecat i he comprat en pur acte d'auto-plaer: Poeta en Nueva York (que ja tocava tenir-lo a les mans), 1984 (que un amic em digues que el meu pis minimalista li recorda a aquest llibre, em va fer recordar que era una compra pendent i em temo que no m'agradarà la comparació. Plegarias atendidas de Capote és la meva tercera compra, mai esta de mes llegir Capote, a l'estiu vaig llegir-ne la seva primera obra, val a dir que en soc seguidor des de que Todo sobre mi made em va descobrir Música para camaleones, i ara tinc a les meves mans la seva darrera obra que segons indica el pròleg esta inacabada. I per culpa d'aquests escriptor he comprat L'home dels pijames de seda de Màrius Carol (Mandra de contertulià) però no he pogut obviar un llibre que novel.li els tres estius del novayorques a la Costa Brava. La darrera temptació literària ha estat El primer hombre de Camus desprès d'impactar-me per l'extranger.
No tot són paraules i van caure Los abrazos rotos en edició especial (sessió de dissabte a la nit) i el millor de Bowie. Sort que no vaig saber trobar el darrer de Mika, possiblement em pesaven massa les compres ja.
En definitiva immers en les compres consumistes que tant agobien i tanta felicitat instantània i a llarg termini tinc material suficient per hivernar aquest nadal en recerca i captura d'inspiració.

Podríem ser-ho

Podríem ser herois, ni que fos un sol dia. No se que té aquesta cançó de Bowie que no me la puc treure del cap.
Podria nevar i posar un arbre de nadal gegant a la terrassa.
Podria despertar i arrencar el vol cap als núvols encesos pel crepuscle i sobrevolar el mar entre gavines mentre a l'horitzó apareix una illa on l'espai temps no són reals.
we colud be heroes, just for one day.
I et trobaria, allà a la sorra, esperant-me amb les teves ulleres i un somriure de dents lleugerament tortes i podria ser tant estúpid com soc i dir tot el que em passa pel cap sense embuts perquè la confiança és això, posar-te davant del mirall recent aixecat i mirar, i que la mirada et sigui retornada sense maquillatge.
I no caldria ser superman, ni volar, ni salvar el món, ni tenir els 15 minuts de fama perquè tot seria secundari. Just for one day. Some day. For every day.