dijous, 29 d’octubre del 2009

OFF

Em desperto per intuició, doncs el meu cos sap que és divendres i ja és l'hora en que el mobil m'anuncia que són les 06:50. Estic en vigilia resistint a comprobar que tinc raó fins que conformo que la llum que entra per la finestra és la de l'hora de llevar-me però el mobil no respón, tenia bateria i esta apagat, teclejo i res. Miro el rellotge d'agulles i esta glaçat a les 2 hores i 27 minuts, no pot ser.
L'ordinador habituat a estar eternament en on baixant i compartint informació esta mut, hauran saltat els ploms amb tantes obres...
Tampoc surt aigua de la dutxa...
Em besteixo i baixo els 6 pisos a peu. El carrer esta ple de gent que protesta per l'apagada, NO FUNCIONA RES, ni transport públic, ni semafors. RES.
Les màquines han mort i nomes ens movem els vius i les coses inertes que empeny el vent.
No puc treballar sense ordinador. La feina es suspen mentre les autoritats mundials estudien que ha aturat les màquines i enginys artificials.
Comença una nova era, mes lenta, mes discreta i mes humil. Afortunadament segueixo comprant llibres en format paper, carrego la motxilla amb una selecció de novel.les, una llibreta i un boligraf, agafo menjar i em disposo a marxar de la ciutat per tornar al poble i explicar que estic be esperant que ells també ho estiguin.
La era moderna s'ha extingit i em pregunto com podré sseguir sent amic dels meus bloguers preferits i si hi podré tornar a parlar mai.
Llenço el mobil a les costes del Garraf mentre segueixo com d'altres les vies del tren com a punt de referència.

És ficció, qui sap si algun dia....

dijous, 22 d’octubre del 2009

Ara Agora

No crec que guany molts premis, no crec que tingui moltes nominacions però entre la sobrietat dels diàlegs i la austeritat de la Rachel Weiz no he pogut evitar rebre la fuetada de l'integrisme religiós i sentir la gran pena de la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el soterrament de la filosofia del món antic per raons fanàtiques.
des de que el món és mon el caos tendeix a l'ordre i des de que l'home és home ha après dues grans veritats o principis que sempre acaben imposant-se com s'imposa el cercle (o la hipèrbole) a l'univers: En una batalla entre el raonament i la força, la força sempre s'acabarà imposant quan el raonament s'hagi extingit. L'altra és que sempre acaba tenint mes poder l'indemostrable que no pas el que es pot explicar de forma racional perquè sabem que davant de l'enteniment som limitats i en canvi la imaginació no té límits tangibles.
L'home ha mort a l'home diu el filosof, el film ens diu: però deu va matar a la filosofia de l'home primer.
Em quedo amb la convicció de que és detestable ser cristià, com ho és ser membre de qualsevol religió amb la finalitat d'oprimir al diferent, com ho és fer demagògia, com són penosos tots els màrtirs i com es fastigós l'art religiós del Segle d'or espanyol que tants escarafalls esta causant ara en una exposició a Londres.
Religió: no gràcies.
Espiritualitat? Fes be i no faci's mal, viu i deixa viure i no relativitzis tant les coses doncs les ferides fam mal a tothom per igual.

I mentrestant el món segueix girant i la gent continua morint en nom de Deu, l'argument més utilitzat al llarg de la història per cometre assassinats. Si existís se'l podria acusar d'incitació al genocidi. AMEN.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Donar la cara

El darrer post que vaig escriure descrivia una nit calmada de solitud translúcida i ganes d'estimar.
Hores després la nit es feia dia i a plena llum del dia, a cara descoberta va esclatar la tempesta que em feu apartar la mirada cap a una altra banda.
Han estat uns dies de molta reflexió, de discussions i d'acció. De justificar el sentit del meu treball i de plantar cara a la deshumanització de les tasques en honor a la eficiència. Dies durs i confusos, nits en vela amb el futur incert imantant l'espasa de Damocles sense pretendre ser un rei/na del drama.
Però per sobre de tot, dies on he descobert que hi ha mes persones de les que creia que em valoren i m'aprecien, persones que fa temps que m'estimo per sobre de totes les foteses que envolten aquesta superfície de mar nervosa on navego en un vaixell de paper.
He donat la cara, han donat la cara per mi i ara diria, imitant al Woody Allen, que si la cosa funciona doncs endavant.
Aquesta entrada no és artística però si necessària per expulsar un parell de setmanes dignes del desert de l'oblit.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Aquesta nit

La nit silenciosa és fa marronosa per la contaminació lumínica i entre el marró, estèril d'estels el blau fluorescent del gratacels mes alt es repeteix en cada vidre obert de la finestra mentre el punt vermell d'advertència als avions sembla flotar sobre el cartell resignat com un accent corregit per la professora en un dictat.
La música ajuda a obviar la respiració sostinguda de l'ordinador mentre les tecles ordenen tacar la fulla en blanc i les paraules passen del pensament (intim) a la retina de qui observa dins de la seva intimitat perfecta o d'una furtiva curiositat en hores laborables.
La rebel.lió de les màquines s'ha cobrat una nova víctima i desprès del televisor i el telèfon l'ordinador avisa de que 4 anys de vida útil són suficients i que a partir d'ara la dansa dels programes és ballarà a càmera lenta i amb constants pèrdues de coneixement amb reinicis constants i pèrdua de documents (danys col·laterals).
És mala època pels somniadors? no és només la tardor, és la decepció de l'estiu i l'error de les cartes que ho encerten tot menys el "life motive" que hauria de fer bombejar aquest cor que batega mecànicament, perquè som engranatges, simples peces complicadissimes que formem part d'una maquinaria mes gran de la qual en desconeixem l'ús i la durada en garantia.
Tornant a la nit la finestra delata que les llums de les cases estan apagats, a aquestes hores només hi ha dos detalls que brillen, el blau del cartell i el verd d'uns ulls que el miren.
Company de la nit que no em deixes sol.