Blue moon

Aquesta nit els núvols fan de cortines sobre la lluna i tant sols una pinzellada de blavor al bell mig del cel em recorda que és lluna plena.
Ahir podia contemplar la circumferència perfecta surant sobre les muntanyes, el cel nu de nimbus gràcies al vent mostrava una claror blavosa tant perfecta que semblava estar contemplant una fotografia on tot era immòbil i perfecte. Aquests moments de silenci sagrat de blau submarí són un bàlsam de tranquilitat que em permet devorar llibres relativament a prop de la llar de foc.
Devien ser passades les dues de la matinada quan vaig despedir a Capote celebrant la publicació de A Sang Freda, ell als anys 60, a la vegada es despedia de la Costa Brava i jo després de guardar el llibre al prestatge i la experiència a la memòria vaig tornar a contemplar com l'esfera brillant se'm posava al davant i mentre el vent silenciós feia saltar els núvols davant seu fotograma a fotograma, cada cop mes ràpid, semblava que la lluna circulés imparable cap a l'horitzó.
Avui els núvols ho emmascaren tot, teranyines de boira que escup el riu i que fan fantasmal el que m'envolta. Malgrat aquesta espessor i mutisme d'estrelles blue moon s'insinua i el gos no para de xisclar , potser perquè sap que la deessa dels homes llops, dels cànids i dels enamorats torna a ser rodona i perfecta mes enllà d'on m'arriba la vista.

La història mes antiga del mòn en 3D

Tantes coses a dir i em be de gust parlar d'Avatar. Segurament perquè Haití em fa saltar les llàgrimes i desprès de estar baix de moral estic recuperant certa alegria. Un altre motiu per parlar-ne és per portar la contrària a tots els que com era previsible se l'han carregat.

Dijous estava tant agobiat per tot plegat que vaig sortir de la feina i 30 minuts desprès estava assegut amb les ullerotes 3D i una gran Coca-Cola Zero entrant de ple al Món Blau de Pandora.

Crec que és tracta d'una història rodona, d'aquestes de tall clàssic: Bons i dolents, un motiu per lluitar i una història d'amor aparentment impossible entre una gata gegant de color blau i un ex-marine tullidet.
Bromes a part el conflicte d'un amor impossible per una rivalitat entre dues cultures, tot i estar molt vist, crec que sempre funciona, i si a sobre és la espècie humana en general la dolenta i els militars els que acaben perdent doncs millor que millor.

M'ho vaig passar be amb els paisatges impossibles de Pandora i per un cop m'ha agradat que guanyin els bons.

Les millors frases per mi són: - Benvinguts a Pandora, ja no esteu a Kansas (Visca el Mag d'Oz!!!).
- No juguis amb això o et quedaràs cec (referint-se a la cua-endoll).
Els millors moments: Quan per primer cop el soldat entra a l'Avatar i quan els animals ataquen als Soldats.

Els moments Freaks: La missa cantada dels Alienigenes estil gospel, i la passejada pel bosc psicodèlic de nit.

En definitiva, el toc ecologista de planeta explotat m'ha agradat i em va fer passar una bona estona lluny de la ............. realitat.

Et veig.

Felins

Sigilosament m'acosto al vidre armat amb la càmera i premo el botó. Un instant d'intimitat robada rere una finestra. Que pensen? que estan contemplant en aquest dia borrós d'hivern? Quina enveja no ser conscients de la mortalitat de tot ésser viu. En una altra vida vull ser gat (gat de poble ). Segurament ho he estat algun altre cop.

La magia de Camí de Sirga

Feia dies que em venia de gust parlar de Camí de Sirga. Sobretot de l'extrany i carregat de meandres que ha estat el camí fins descobrir-lo.
Mequinensa esta suficientment a prop d'on m'he criat com per a sentir-ne a parlar. Sobretot com a pantà, i es juntament amb el de Riba-roja un dels culpables de que els anys que acaben amb 7 ja no tinguem sempre riuades i que el Delta cada cop sigui mes xic.
Sirgar és una paraula en desús però a tots els que ens interessen les coses dels nostres avis sabem el que és, feina dura la d'arrossegar el llaüt riu amunt, treball al que l'avi de la meva avia es va dedicar.
Recordo parlar d'aquest llibre en alguna conversa i confesso haver-lo començat a llegir quan me'l va deixar una amiga però li vaig tornar de seguida perquè no em venia de gust.
Desprès un dia d'aquests curiosos vaig acabar dinant amb el crític i escriptor Villatoro i va començar a explicar les similituds amb Pedro Paramo que precisament jo estava llegint en aquell moment.

L'amiga me'l va regalar amb una nota: estarà millor amb tu en aquesta llibreria immensa que dius que tens al poble. I allí es va quedar fins aquest Nadal.

El que he sentit amb aquest llibre es molt personal i no se si pot ser extrapolable a la resta. Primer de tot el llenguatge m'es molt familiar, llenguatge de riu i d'una època que sempre m'ha despertat interès.
La creació d'una nissaga que neix amb un destí tràgic que tots sabem em recorda a Macondo i al realisme màgic en general, passant pels fantasmes de la casa de los espíritus i pels salts del temps i de la vida a la mort de Pedro Páramo.
Però sobretot em deixa un gust a Mirall trencat i la forma en que tenen Rodoreda i Moncada de dotar de vida elements naturals i edificis. A Mirall trencat s'acaba amb una rata que ho recorre tot i la casa cremada com a purga del passat, a Camí és l'aigua la que ho inunda tot i les rates les darreres d'abandonar el poble.
Però sobretot el que mes admiro és la capacitat de crear un univers personal i uns personatges que es sostenen per ells sols com a parts fonamentals de la literatura Catalana, per mi universal.

Inherent a la persona

N'estava convençut de que trigaria mes a escriure, la creativitat es solia escolar en el colador en que s'ha convertit el meu cap ple d'escletxes per on flueix el pensament i on nomes s'atura la matèria gris del manteniment de la màquina.
Però, sempre hi ha un però que per això som capaços d'inventar Deus,, per posar pros a la mort. El fet de llegir algun comentari, que agraeixo tant, o els dits per aquests amics que passen sense deixar rastre per aquí m'han fet despertar el cuquet però sobretot torno a obrir les portes com a protesta i resistència de qui sense ànim de perjudicar augura la defunció definitiva d'aquest espai. Em rebel.lo contra un destí gris. Em rebel.lo contra el que em pertoca.
Sí, aquesta nit he vist el Cònsul de Sodoma i fa un parell de dies vaig acabar camí de Sirga i jo soc un addicte, consumeixo creativitat i cultura i em donen una pujada d'adrenalina que riute'n dels esports de risc. Sol, amargat, marginat, reservat, egocèntric, tímid i frustrat són adjectius comuns d'una biografia coneguda. Afegim nous adjectius a aquesta nova dècada recent estrenada i vinculant.
No sabeu quant us aprecio, fins i tot als que han deixat de seguir-me.