Tancat per defunció........Creativa

És el moment de prémer el pause del comandament del blog i dedicar mes temps a la lectura i un altre tipus de creació.
2009 te'n vas potser amb un balanç material positiu però deixes molts fronts oberts al 2010 final o inici d'una dècada que serà vinculant i definitiva per a la nostra generació.
De moment tot segueix sent relatiu a l'espai, al temps, a la capacitat d'evolucionar que tenim els éssers vius. i en aquest mar agitat de tsunamis inesperats i de remolins altament coneguts he optat a navegar en un vaixell de paper, molt poètic tot plegat però altament vulnerable pel líquid que se l'engull. Afortunadament el paper no esta fet d'un arbre qualsevol sinò d'una pasta finissima però tant resistent que patint patint, molt a poquet a poquet arribarà a bon port. Perquè el destí és la felicitat i el combustible la esperança.
Any nou vida nova, no se, el que és segur: any nou teulada nova.
Feliç 2010. Ens ho mereixem.

Entre llibres

Addicte a les compres amb l'excusa d'entrar a la FNAC per comprar tres llibres per regalar: La lluvia antes de caer (encàrrec d'una amiga), Mil soles esplendidos (per una amiga que ha fet anys) i La mano de Fátima (per la meva amiga invisible laboral) he pecat i he comprat en pur acte d'auto-plaer: Poeta en Nueva York (que ja tocava tenir-lo a les mans), 1984 (que un amic em digues que el meu pis minimalista li recorda a aquest llibre, em va fer recordar que era una compra pendent i em temo que no m'agradarà la comparació. Plegarias atendidas de Capote és la meva tercera compra, mai esta de mes llegir Capote, a l'estiu vaig llegir-ne la seva primera obra, val a dir que en soc seguidor des de que Todo sobre mi made em va descobrir Música para camaleones, i ara tinc a les meves mans la seva darrera obra que segons indica el pròleg esta inacabada. I per culpa d'aquests escriptor he comprat L'home dels pijames de seda de Màrius Carol (Mandra de contertulià) però no he pogut obviar un llibre que novel.li els tres estius del novayorques a la Costa Brava. La darrera temptació literària ha estat El primer hombre de Camus desprès d'impactar-me per l'extranger.
No tot són paraules i van caure Los abrazos rotos en edició especial (sessió de dissabte a la nit) i el millor de Bowie. Sort que no vaig saber trobar el darrer de Mika, possiblement em pesaven massa les compres ja.
En definitiva immers en les compres consumistes que tant agobien i tanta felicitat instantània i a llarg termini tinc material suficient per hivernar aquest nadal en recerca i captura d'inspiració.

Podríem ser-ho

Podríem ser herois, ni que fos un sol dia. No se que té aquesta cançó de Bowie que no me la puc treure del cap.
Podria nevar i posar un arbre de nadal gegant a la terrassa.
Podria despertar i arrencar el vol cap als núvols encesos pel crepuscle i sobrevolar el mar entre gavines mentre a l'horitzó apareix una illa on l'espai temps no són reals.
we colud be heroes, just for one day.
I et trobaria, allà a la sorra, esperant-me amb les teves ulleres i un somriure de dents lleugerament tortes i podria ser tant estúpid com soc i dir tot el que em passa pel cap sense embuts perquè la confiança és això, posar-te davant del mirall recent aixecat i mirar, i que la mirada et sigui retornada sense maquillatge.
I no caldria ser superman, ni volar, ni salvar el món, ni tenir els 15 minuts de fama perquè tot seria secundari. Just for one day. Some day. For every day.

Pilotes Blaves i Nines Rosa.

Ella, perquè sempre és ella viu en un miratge. Creu que sense ell no és res, ho creu fins i tot abans de coneixe'l ja que s'ha creat la imatge del príncep blau a base de contes de princeses segrestades i prínceps assassins de bruixes i dracs i ha crescut llegint revistes on la imatge de lolita ho és tot i una espera que el vampir de torn la controli fins a la sacietat o l'home llop li mostri abdominals i matxaqui als rivals. Ella vol ser guapa i ha de ser guapa i intel·ligent i sobretot ha d'estimar-se per sobre de totes les coses i parar els peus al qui es passa, al qui sotmet, al qui controla, al qui aixeca la ma i l'esclafa perquè no és menys que ell nomes ha nascut i l'han posat al llitet rosa com a única diferència.

Ell, que creix envoltat d'armes i soldats de joguines, que ha de trencar les nines i passar de les cassoletes perquè és un noi i els nois no juguen a cuinetes. Ell que sobretot ha de moure's i fer esport que si un nen et pega doncs t'hi tornes mes fort i no ploris, que els nois no ploren. Ell que sap que si es el xuleta de l'insti les noies li faran mes cas, que si vacil·la a la noia aquesta es posa tonta i segur que si li vaig darrera caurà, perquè es fa la dura però vol que li donguin canya. Ell que a casa no fa res, com el seu pare i que sap que les dones el cuiden i se'n desviuen. Ell que sap que les maten però alguna cosa deuen fer aquestes. Ell que si algú li diu res a la seva xicota sap que ha de fotre-li un cop de puny de pelicula i que a ella un final Pretty Woman és tot el que desitja. Ell creu que ha de dur la veu cantant, tenir un sou millor, conduir el cotxe si van junts i si ella treballa doncs ajudar a casa ja que al néixer va anar a parar al llitet blau.

Ell i ella es troben i si la cosa no funciona comencen les discussions, el mirar els mòbils i perseguir a l'altre, els crits obren camí als punys i els ganivets es tornen armes.

Dedicat a totes aquelles dones que han vist com la seva relació s'ha convertit en un infern.
Necessitat de que tots canviem la educació i eradiquem el comportament masclista i dominant.
Desig de perdre la por als violents.
Esperança de que molts anem prenent consciència de que mirar cap a una altra banda, esperar i no implicar-nos no és el bon camí.
Tots morim una mica amb aquestes 50 dones que han mort de moment aquest any, comencem a viure per elles.

Love NYC

És pot estimar un espai, un indret, un escenari. Jo crec que sí, estimo el meu racó de món, la finestra per on miro mentre escric i ja vaig dir que m'estimava París.
Però es pot estimar quelcom que no coneixes? Crec que sí, amor platònic amb Nova York.

Tothom que s'estima el cinema, o almenys el cinema que m'agrada a mi de gran rètols i petites històries universals ha de tenir en un petit racó del seu cor Nova York, els gratacels des de el pont de Brooklyn, les fulles caient a Central Park, el contoneig d'unes sabates de tacó a la 5a avinguda, una imatge panoràmica de l'edifici Chrysler o del Empire State Building i tants milers de fotogrames vistos per totes les pantalles i llibres possibles.

Aquest èxtasi repentí ve donat per haver vist ahir a la nit NYC I love You al Verdi Park. Quan vaig arribar ja havia començat el film i de cop esta immers en els personatges i la ciutat de fons, tota l'estona com a personatge principal d'una cinta esteticament bonica i amb alguna història divertida, alguna altra tendra i totes elles molt ben lligades tot i ser de diversos directors.

Em reafirmo estic enamorat d'aquest escenari i confio que no sigui un amor platònic per això de que és un amor impossible. Mes aviat és una història que tard o d'hora arribarà.

Ara mateix crec que el meu gran amor de ciutat està consolidat amb BCN però he de confessar que sempre en els meus somnis li serè infidel amb NYC.

Dies de tot

Hi ha dies en que una tarda de cinema fútil, adolescent i sense pretensions amb una amiga són el millor pla. D'altres anar a la presentació d'un llibre d'una coneguda et descobreixen un món que esta tant a prop i a la vegada tant lluny com un reflex de la realitat.
Hi ha dies on les portes automàtiques no s'obren quan et plantes davant i no saps si t'has tornat definitivament invisible.
Hi ha nits que brilla el sol dins les ninetes dels ulls i vius cada instant com si tota la llum de l'univers estes concentrada dins teu i el cervell i les mans volen.
Hi ha dies que s'haurien de considerar purgatoris o llimbs i que desprès de llevar-te restes fins que tornes a ficar el cap sota el nòrdic i desapareixes amb Morfeu i descanses en posició fetal i notes com el líquid amniòtic t'envolta i tot és possible perquè la partida encara no ha començat.
Hi ha instants en que una cançó diu mes de tu que totes les paraules i descripcions del món i t'oblides de que ets finit, de que ets qui ets i tens la edat que tens i nomes ets un instant mentre Pastora canta que em vindràs a buscar, i no espero, soc, i existeixo, no perquè pensi, també existeixen les pedres i la sorra sota el mar i poder tornar enrere s'apodera del fil musical mentre Happy de Leona Lewis espera el seu torn.

Noves tecnologies, vells fantasmes.

Amb el recent estrenat fred estreno ordinador amb el que escriure aquestes paraules, m'he deixat seduir per l'estètica del VAIO i desprès d'uns mesos torno a navegar en temps real i no fent un acte de contenció per no desesperar davant d'una pantalla que no reacciona davant les meves peticions.
Voldria ser positiu i disfrutar de la novetat, al nou espai i voldria obviar les caixes al terra i les parets nues. M'agradaria parlar de les llums de nadal que ja esperen començar a hipnototzar-nos els impulsos consumistes i riurem de les tendes d'accessoris que han passat de les hamaques als arbres de Nadal als aparadors i que dir dels anuncis de joguines que saturen la publicitat des de fa dues setmanes.
En canvi estic aquí, en punt mort, abandonat a un destí que no existeix, sol, solitari, com aquell ornament de Nadal que resta guardat en un racó del traster esperant que arribi el moment, però el moment no vindrà doncs fa temps que va passar de moda.
Voldria dir que és una sensació passatgera, però la freqüència cada cop augmenta i l'esperança és una cistella sense ansa. Cara enfora bona cara i tot va be, permeteu que aquí sigui mes transparent, per sort molta gent no sap que existeix aquest mirall de l'ànima.

La substància relativa

Una tardor relativament primaveral on les fulles segueixen verdes i la màniga curta.
Un tots sants on matem les flors per deixar-les on deixem els morts.
Un passar dels panellets i castanyes que no m'agraden mentre que he disfrutat buidant i convertint una carbassa en un esperit fantasmagòric (ens ha quedat maca oi?)
Un criticar les tradicions d'importació com si fóssim impermeables sense veure que aquesta impermeabilitat no es sempre beneficiosa i que és bona per respirar.
Un tornar i compartir els paisatges favorits d'un poble en ruïnes, un restaurant i un riu ple de calma.
Un acompanyar a una avia vestida o disfressada de negre de cap a peus a posar flors tolerant el dol extern d'ella, respectant el meu no creure.
Realtivitzant-ho tot, com sempre passa la tardor, passa tot sants, la carbassa es comença a podrir i va sent hora de forçar els bons propòsits per tirar endavant aquesta vida relativament feliç.

OFF

Em desperto per intuició, doncs el meu cos sap que és divendres i ja és l'hora en que el mobil m'anuncia que són les 06:50. Estic en vigilia resistint a comprobar que tinc raó fins que conformo que la llum que entra per la finestra és la de l'hora de llevar-me però el mobil no respón, tenia bateria i esta apagat, teclejo i res. Miro el rellotge d'agulles i esta glaçat a les 2 hores i 27 minuts, no pot ser.
L'ordinador habituat a estar eternament en on baixant i compartint informació esta mut, hauran saltat els ploms amb tantes obres...
Tampoc surt aigua de la dutxa...
Em besteixo i baixo els 6 pisos a peu. El carrer esta ple de gent que protesta per l'apagada, NO FUNCIONA RES, ni transport públic, ni semafors. RES.
Les màquines han mort i nomes ens movem els vius i les coses inertes que empeny el vent.
No puc treballar sense ordinador. La feina es suspen mentre les autoritats mundials estudien que ha aturat les màquines i enginys artificials.
Comença una nova era, mes lenta, mes discreta i mes humil. Afortunadament segueixo comprant llibres en format paper, carrego la motxilla amb una selecció de novel.les, una llibreta i un boligraf, agafo menjar i em disposo a marxar de la ciutat per tornar al poble i explicar que estic be esperant que ells també ho estiguin.
La era moderna s'ha extingit i em pregunto com podré sseguir sent amic dels meus bloguers preferits i si hi podré tornar a parlar mai.
Llenço el mobil a les costes del Garraf mentre segueixo com d'altres les vies del tren com a punt de referència.

És ficció, qui sap si algun dia....

Ara Agora

No crec que guany molts premis, no crec que tingui moltes nominacions però entre la sobrietat dels diàlegs i la austeritat de la Rachel Weiz no he pogut evitar rebre la fuetada de l'integrisme religiós i sentir la gran pena de la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el soterrament de la filosofia del món antic per raons fanàtiques.
des de que el món és mon el caos tendeix a l'ordre i des de que l'home és home ha après dues grans veritats o principis que sempre acaben imposant-se com s'imposa el cercle (o la hipèrbole) a l'univers: En una batalla entre el raonament i la força, la força sempre s'acabarà imposant quan el raonament s'hagi extingit. L'altra és que sempre acaba tenint mes poder l'indemostrable que no pas el que es pot explicar de forma racional perquè sabem que davant de l'enteniment som limitats i en canvi la imaginació no té límits tangibles.
L'home ha mort a l'home diu el filosof, el film ens diu: però deu va matar a la filosofia de l'home primer.
Em quedo amb la convicció de que és detestable ser cristià, com ho és ser membre de qualsevol religió amb la finalitat d'oprimir al diferent, com ho és fer demagògia, com són penosos tots els màrtirs i com es fastigós l'art religiós del Segle d'or espanyol que tants escarafalls esta causant ara en una exposició a Londres.
Religió: no gràcies.
Espiritualitat? Fes be i no faci's mal, viu i deixa viure i no relativitzis tant les coses doncs les ferides fam mal a tothom per igual.

I mentrestant el món segueix girant i la gent continua morint en nom de Deu, l'argument més utilitzat al llarg de la història per cometre assassinats. Si existís se'l podria acusar d'incitació al genocidi. AMEN.

Donar la cara

El darrer post que vaig escriure descrivia una nit calmada de solitud translúcida i ganes d'estimar.
Hores després la nit es feia dia i a plena llum del dia, a cara descoberta va esclatar la tempesta que em feu apartar la mirada cap a una altra banda.
Han estat uns dies de molta reflexió, de discussions i d'acció. De justificar el sentit del meu treball i de plantar cara a la deshumanització de les tasques en honor a la eficiència. Dies durs i confusos, nits en vela amb el futur incert imantant l'espasa de Damocles sense pretendre ser un rei/na del drama.
Però per sobre de tot, dies on he descobert que hi ha mes persones de les que creia que em valoren i m'aprecien, persones que fa temps que m'estimo per sobre de totes les foteses que envolten aquesta superfície de mar nervosa on navego en un vaixell de paper.
He donat la cara, han donat la cara per mi i ara diria, imitant al Woody Allen, que si la cosa funciona doncs endavant.
Aquesta entrada no és artística però si necessària per expulsar un parell de setmanes dignes del desert de l'oblit.

Aquesta nit

La nit silenciosa és fa marronosa per la contaminació lumínica i entre el marró, estèril d'estels el blau fluorescent del gratacels mes alt es repeteix en cada vidre obert de la finestra mentre el punt vermell d'advertència als avions sembla flotar sobre el cartell resignat com un accent corregit per la professora en un dictat.
La música ajuda a obviar la respiració sostinguda de l'ordinador mentre les tecles ordenen tacar la fulla en blanc i les paraules passen del pensament (intim) a la retina de qui observa dins de la seva intimitat perfecta o d'una furtiva curiositat en hores laborables.
La rebel.lió de les màquines s'ha cobrat una nova víctima i desprès del televisor i el telèfon l'ordinador avisa de que 4 anys de vida útil són suficients i que a partir d'ara la dansa dels programes és ballarà a càmera lenta i amb constants pèrdues de coneixement amb reinicis constants i pèrdua de documents (danys col·laterals).
És mala època pels somniadors? no és només la tardor, és la decepció de l'estiu i l'error de les cartes que ho encerten tot menys el "life motive" que hauria de fer bombejar aquest cor que batega mecànicament, perquè som engranatges, simples peces complicadissimes que formem part d'una maquinaria mes gran de la qual en desconeixem l'ús i la durada en garantia.
Tornant a la nit la finestra delata que les llums de les cases estan apagats, a aquestes hores només hi ha dos detalls que brillen, el blau del cartell i el verd d'uns ulls que el miren.
Company de la nit que no em deixes sol.

Retorn al meu pis

Avui he passat a recollir la correspondència a l'antic pis. Demà farà quatre anys que el vaig llogar i que per primer cop vaig viure sol i em vaig responsabilitzar de l'aventura de ser independent.
La sensació és força estranya conforme vas pujant els esglaons penses amb els antics veïns que per a be o per a mal ja no et tornes a creuar. Penses en el fred que va quedar buid de mobles i en la darrera mirada sostinguda que fas abans de tancar la porta a una ètapa de la teva vida que tanca el cercle d'aquell dia plujós en que me'l van ensenyar i vaig afirmar que aquella seria la meva primera pròpia llar.
Quan la nova inquilina ha obert la porta de seguida he notat la estranyesa de veure un rebedor canviat i al trobar una distribució diferent, uns altres mobles i fins i tot uns altres colors a les parets he tingut la sensació d'un rar "dejà-vu" alterat.
Quants records en aquest primer pis que ja no té llibres que separin la cuina del menjador i una Tv gegantina acapara l'atenció. L'he trobat mes acollidor, hi fan vida de parella i hi havia fotografies familiars per tot arreu. I jo tant minimalista ni tant sols penjo quadres per la idea d'efimer pas als llocs on habito.
El pis actual és millor, potser encara no me l'estimo tant com l'altre. Potser encara no té el meu segell i la meva olor.
Tinc ganes d'anar a l'Ikea i per primer cop a la vida de penjar algun quadre.
Evolució? imitació?
Potser de tant desitjar ser un arbre estic treient arrels.

Et faré una cara nova

Et faré una cara nova, no a cops sinó un rostre amb el que mirar el món amb aires renovats i que et contemplin amb nous ulls perquè et vull i t'accepto amb tots els defectes i virtuts i se que un canvi d'aires és bo com ho és pintar una cambra desprès de que el seu darrer habitant l'hagi deixat per sempre.

Hi ha una imatge recurrent als pensaments, una mirada d'abstracció de la escriptora mentre forma part d'una escena de conversa superficial. De que és tracta? que li esta cristalitzant els ulls mentre abaixa les ninetes i amb cara pertorbada dibuixa una lleugera negació amb el rostre nomes perceptible per qui la contempla amb dedicació. És aquest l'instant on s'ha gestat la idea i ha aparegut la creació de l'escena en que el personatge revela com es desenvoluparà la història i qui la mira s'adona del privilegi de l'artista de poder viure mes vides de la pròpia per surar com un iceberg en un mar de rutines.

- Morirà el poeta, la Senyora Dalloway ha de viure.

Dedicat als que estrenen la màgia d'escriure un blog sigui a sobre o a sota, el mar.

Després de la pluja

Davant meu un arc de Sant Martí es difumina i va tornant el protagonisme als gratacels de Sants. (Maleeixo el meu descuid per no tenir bateria a la càmera). Avui en aquesta part de la ciutat no ha plogut però els colors al cel em demostren que mes enllà la realitat ha estat una altra.
Desprès d'haver tornat a la rutina que la pluja i el fred han fet acte de presència i els pantalons curts són una muntanya a punt de ser traslladats a l'armari per no tornar a veuren's fins l'abril o maig del 2010.
Aquest fred moderat desprès de l'estiu és un bàlsam malgrat que la pluja m'escupi a la cara que el bon temps s'ha acabat, que les tardes ja no són lliures i que el mirall torna a ser un Oracle on formular preguntes d'un futur incert.
Ha estat un estiu fèrtil en lectures d'aquestes que et lliguen a d'altres històries en cadena: La casa de Bernarda Alba m'ha fet desitjat llegir Poeta en Nueva York, la extensa biografia de Virginia Wolf comprar fa dos dies Al Faro i Las Olas, i animar-me a escriure, perquè no; La mort i la primavera m'ha sorprès i m'ha recordat que tinc molts relats en velles llibretes adormits; amb Els homes que no estimaven a les dones he llegit per primer cop novel.la negra i he descobert un personatge a idolatrar, Lisbet, tot i que no penso llegir els tres llibres de cop com si m'hi anés la vida i seguiré amb la descoberta de petits tresors com El viejo y el mar que tot just he acabat aquesta tarda.
Ja no queda cap rastre de l'arc de Sant Martí i així es fon el darrer diumenge d'estiu mentre vaig a escollir un nou llibre per posar sobre la tauleta de nit.

Paris je t'aime

Retorn de la ciutat de l'amor i la llum. Torno content re retrobar-la tant bonica com sempre. Grisa d'un to bonic, plujosa i freda al punt que fa agradable un cafe avec un peud de lait a la terrassa d'un cafè tant bonic com car i penso amb les vistes, monuments, parcs, gent guapa i fins i tot el bicing és gris a la ciutat de les americanes negres i ulleres de pasta quadrades i quina llàstima no ser bo amb l'idioma per discutir a la biblioteca del Pompidour i que bo el menjar.
He caminat tant que l'he feta meva la ciutat que em regalava a cada pausa de canal a canal una nova perspectiva de la torre Eiffel i un nou to de cel canviant. I gràcies a la bona amistat amfitriona i malgrat la petita decepció franco-portuguesa un cop assegut a l'avió, desprès d'un petit defecte de la mascareta d'oxigen de l'avio que va fer que diguessin el meu nom per la megafonia de l'aeroport, em fixo en que l'avió no té seients amb el número tretze i me'n ric de les petites estupideses que ens fa cometre la superstició i somric perquè torno a casa i d'aqui unes hores tothom m'entendrà, almenys si parlo castellà i ara que el meu estiu s'ha encongit una mica mes em disposo a amortitzar la setmana que em queda amb les piles carregades i un grapat d'idees.
Bitter sweet simphony sona de fons.

Insomni

No puc dormir. Segurament per culpa de la llarga migdiada d'estiu.
L'insomni en època de calor és insoportable perquè em posi on em posi em quedo adherit per la calor. Cansat de llegir i desprès d'haver vist un documental al canal 24 hores passo l'estona davant de l'ordinador.
Moro mil vegades al buscamines, llegeixo blocs i escolto música acabada de baixar. Em poso una vegada i una altra Europa VII de la Oreja de Van Gogh i penso que és una cançó molt trista com de final de drama i crec que no em costaria gens plorar. Que podria escriure una història d'un coet espacial que es perd a la deriva i torno a pensar amb la gossa Laica i el seu tràgic vagar etern dins d'un Sputnik pel be? de la humanitat i tornant a la cançó tararejo que qualsevol vida per petita que sigui val mes que qualsevol gran nació i em sento sol i foll com Virginia Wolf, insegur i mancat de talent i crec que res del que expresso emociona i veig com els anys lluny passen dins d'aquest coet on estic confinat i com cada cop m'allunyo mes sense que cap salvavides espacial em pugui rescatar. Renego que si només he de viure una vida sigui aquesta en que sembla que pagui les conseqüències d'una altra i maleeixo ser tant poc donat a les persones i que la timidesa em faci perdre tants ports mentre sense remei vaig a la deriva amb els dits teclejant el comandament d'una nau i la música de fons.
Efemèride: ara fa un any que vaig començar el Blog.

La cambra misteriosa

Com cada any quan s'apropa la fi d'agost i el sol minva. Quan la calor és extrema la vella casa es contrau. Els seus fonaments s'estiren i les parets i bigues fan clec com els dits que s'estiren i cruixeixen com si s'haguessin de trencar en mil bocins. Les teules es desplacen i les parets adquireixen petites arrugues d'expresió que amb el temps són grans esquerdes que faciliten la interacció entre casa i fauna.
Des de que la gran habitació amb l'armari de paret misteriós va ser substituïda per evolució per una cambra mes petita i un bany al pis de dalt, tant necessari avui en dia. Aquest ritual del cruiximent ve acompanyat per la caiguda anual de les rajoles de la cambra de bany que ja són 4 anys desprès d'inaugurar-la una tradició.
El primer any fou de nit, amb una persona dins que veié com 13 rajoles, ni mes ni menys saltaven a les seves espatlles i el mirall ho reflectia tot. Que anteriorment l'espai de la cambra l'ocupes un armari misteriós feu decantar el dit acusador cap als esperits d'una casa tant vella.
El segon any sense saber si era el mateix dia saltaren un nombre indefinit de rajoles i el paleta les col.loca per tercer cop sense renegar i una mica avergonyit pel seu treball anterior.
Ahir les van tornar a fixar. Amb un ciment especial per a piscines per veure si quan la casa s'estiri o els esperits es revel.lin l'any vinent resisteixen la tamborinada. Ja us ho explicaré.
Us penjo la fotografia perquè veieu que no és ficció.

Situació 56

Quan no llegeixo, escric o estic enganxat a una sèrie o peli o no estic mirant els núvols (que és la meva gran dedicació) estic treballant en un departament de personal fent gestions administratives entre d'altres idiosincràcies típiques de la gestió.
Cada dia tramito nombroses altes i baixes a la seguretat social i les baixes solen dividir-se en baixa voluntaria del treballador (situació 51) i baixa a instància de l'empresari (situació 54). Però ahir vaig haver de tramitar la ditxosa 56, baixa per mort del treballador. Mort natural, res relacionat amb la feina. Però aquest fet em fa reflexionar, com sempre ho fa la mort en que poqueta cosa som. Que poca estona estem en aquest mòn i com és la burocràcia.
Recordo que a l'institut del meu cosí li van demanar un justificant conforme havia faltat a classe per la mort del seu pare. Entenc que les situacions s'han d'anomenar per poder-les gestionar però com ens passem a vegades....
Be, en definitiva, per poc que coneguis a una persona, si l'has vist algun cop i estas familiaritzat amb les seves dades, i has anat veient els volants de baixa per una llarga malatia no et pots quedar indiferent i penso que és la 3a situació 56 que tramito i que poc estem avesats a la mort i que hauria de viure i escriure mes intensament ja que la feina em permet alimentar-me i pagar el lloguer però l'ànima necessita d'altres aliments que no tènen codi administratiu.

La maledicció del cavaller

Aquest és el darrer post que dedico a la mudança ho prometo.
Amb el canvi de pis he aprofitat per deixar una companya que va decidir estafar-me dos mesos una connexió a TV de pagament que no he gaudit i com temia que conservar el número em demoraria l'adsl vaig decidir donar d'alta una línia nova amb Telefònica.
No se si és culpa de l'agost o de que amb la oferta de llançament d'un ADSL barat s'han col.lapsat però el diàleg amb els tècnics per venir a insal.lar-la ha estat:
1r Intent: truquem per passar a fer l'alta al 39 2n 1a. No, noooo s'equivoquen es 29 Sat 1a!
2n Intent: Truquem per venir a instal.lar una línia amb ADSL al 29 2n 1a. NOOOOOO Sobreàtic 1a!!!
Silenci de 7 dies.
Trucada meva: Perdoni m'havien de fer una alta de línia. Senyor aquesta alta va ser anul.lada per adreça incorrecta.
3r intent: Hola hem de passar a instal.lar una línia, li va be avui a les 12h. No treballo fins les 3, poden passar per la tarda? - Ja el trucarem.
4rt intent: Hola passarem demà de 4 a 6. D'acord, em poden dir quina adreça tenen. -Sí es el 29 baixos oi? NOOOOOOOO es Sat 1a coi!!!! -Un moment (dirigint-se a un company) se han vuelto a confundir, lo hacemos igual. VALE.

Després d'aquesta tortura arriba el tècnic però la línia encara no havia arribat al terrat on ens foníem a les 4 de la tarda.
Quan la línia va arribar i va ser hora de connectar el mòdem: el primer, l'endolla i es bloqueja.... el segon ídem, fins al quart mòdem que segons el professional, per ser de major qualitat aguantaria i és quan el tòtil s'adona de que es bloquejaven perquè m'havien donat d'alta la TV també i els altres modems no estaven preparats. Això a les 7 de la tarda d'un divendres, el tècnic mes empipat que jo va començar a despotricar de telefònica, de les contrates i del govern: que si tanta crisis i ara subvencionen cotxes enlloc de pactar amb la patronal. No vaig atrevir-me a descontradir-lo i menys vaig pretendre apuntar que la mesura de foment de la compra de cotxes és per salvar molts llocs de treball i fomentar la compra de cotxes que emetin menys CO2 com tampoc li vaig suggerir que les negociacions amb patronal i sindicats s'havien fet i la patronal s'habia tancat en banda nomes pretenent rebaixes en la despesa de SS de les empreses que volien rebaixar 5 punts. Desconec de quin partit era "admirador" el meu tècnic i no es que sigui un fan de la política jo però el fet de que ell tingues el poder de la meva connexió em va fer callar davant del seu discurs destructiu. Tio volen que et deixi penjat i que vagi a fer una alta de línia aquí al costat. Afortunadament la meva passivitat i el fet de que cobrava mes per un ADSL el va fer restar fins que la pàgina de Google va sortir a la pantalla de l'ordinador.

Ahir un altre acte de covardia em va fer anar a dormir al sofà ja que un llangardaix es va instal.lar al sostre de l'habitació i com es l'única espècie que no tolero desprès de frustrats intents de dissuadir-lo de que m'abandones amb una escombra i un desodorant va aconseguir protegir-se dins el marc de la porta i jo vaig optar per obrir les finestres i tancar la porta ja que el gat tampoc es sentia caçador i davant la meva insistència per atacar optà per posar-se sota el llit.
Total que he dormit al sofà i aquest matí no hi havia ni rastre de la bèstia (minúscula però fastigosa). En aquesta ciutat de calor sufocant on els gats ja no tenen instint per caçar ni els Sant Jordis són capaços de matar al drac.

Sense Endoll

Aprofito que passo el cap de setmana al poble per connectar-me i posar al dia blog, correu i facebook.
Ara que tot té un destí lògic en aquest nou pis tant fantàstic l'únic que trobo a faltar és la connexió d'ADSL que esperem en candeletes l'ordinador i servidor per inaugurar la "cambra creativa" on he instal.lat l'escriptori, encarat a una finestra que dona a una terrassa-mirador des d'on es veu Collserola, el Tibidabo, Montjuïc i sobretot molt a prop la torre Calatrava.

Aquesta escapada al camp per estar en contacte amb el món virtual entre d'altres coses m'ha fet recordar que hi ha una xarxa mes antiga que la virtual i on la privacitat de les dades també deixa molt que desitjar. És el que anomeno la cultura del saber-ho i explicar-ho tot que fa que a poques hores d'arribar al poble madones de que tothom em preguntava pel nou pis i pel proper viatge a París al setembre.

ÉS molt criticada la falta de pricaviat al Facebook però el ser-ne membre és voluntari i en aquesta xarxa informal són terceres persones les que afegeixen els teus comentaris. Be, en conclusió estar desendollat no vol dir estar fora de la xarxa de comunicacions. Benvingut al món real i fets així em recorden perquè prefereixo l'anonimat entre milions de persones malgrat la estimació a aquest paisatge que no té res a envejar al que em mostra la terrassa.

l'Impas

Penso que quan acabi el trasllat tindre mes temps per escriure i llegir. M'adono que segurament estaré unes setmanes sense Internet durant l'impas d'un ADSL a l'atre. Recordo que aquesta setmana estic de vacances i que puc amb tot. Maleeixo la rebelió de les màquines protagonitzada per un cotxe que em porta problemes i un ordinador que es s'ha convertit en una tortuga.
Hauria d'estar content, tot el que tinc és volgut. Potser m'equivoco amb el que trio i no m'atreveixo a desitjar de veritat. Potser el passar desapercebut, aquest volgut anonimat s'ha convertit en indiferència i el fet d'empaquetar m'ha evidenciat que tot és molt impersonal i que podrien ser els objectes de qualsevol, que precinto una vida qualsevol sense que ningú m'ajudi a fer les caixes. Ara trobo a faltar la invasió de les cuques i recordo com la protagonista de la Boda de Muriel escoltava sense parar ABBA quan es sentia buida i jo he tornat a mirar Sexo en Nueva York...

Des d'on t'escric

Seguint la idea (d'en Dèric) que ja era còpia d'una altra idea (d'en Xexu) ara que per fi he descobert com descarregar les fotografies de la nova càmera publico la imatge d'on escric habitualment al blog i on en general escric tot el que se'm passa pel cap.
També es un petit homenatge-despedida a un espai que deixaré en 10 dies malgrat que el mobiliari m'acompanyi al nou piset un tindre una habitació sencera destinada a l'escriptura i el món virtual en general.

Avui m'he adonat que des d'el balcó actual veig la barana de la nova terrassa i unes cuques diminutes han invait el pis potser amb la finalitat de fer mes desitjable el trasllat. Aquests dies la freqüència d'entrada al blog esta sent alterada pel cub de Rubic que ve a ser un trasllat i planificar-ho tot. Esperem que les cuques no es facin polissones de les caixes de la mudança.

Moving

Comença el moviment de pisos.
Un conegut del poble de jove va de colònies, allí coincideix amb una barcelonina i es fan amics.
Jo suspenc física, química, matemàtiques i anglès crec i passo de fer 3r de BUP a 1r de Batxillerat.
Coincideixo amb la germana d’aquell noi a classe i ens fem un xic amics quan descobrim que als dos ens agrada escriure.
El noi pateix una desgràcia que l’allunya d’aquest món quan la seva germana i jo estem a punt de fer la selectivitat.
Ambdós anem a estudiar a Barcelona i la Germana es fa amiga de la Barcelonina.
Un dia coincidim amb la noia al tren, comencem a compartir escrits i em parla del Programa viure i conviure que permet a estudiants viure gratis a canvi de fer companya a gent gran.
Es setembre i encara no tinc plaça al programa Viure i Conviure i m’instalo provisionalment al pis de la noia barcelonina.
Quan tinc plaça a la casa d’una avia estic tant a gust al pis amb aquesta noia que m’hi quedo uns anys mes.
La meva companya de feina es queda a l’atur i entra a treballar a una nova empresa. Jo deixo els estudis i busco feina. Desprès de fer tot tipus de feines precàries vaig a fer una suplència a la feina de la companya de pis.
1 any desprès som companys de feina, ella s’enamora i jo trobo un pis molt a prop.
2 anys desprès ella i la seva parella tenen una filla de la qual en soc el padrí.
4 anys desprès amb una altra criatura de camí es compren un pis i jo arribo a un acord amb el propietari del pis que tenen llogat i m’hi trasllado.La vida es constant moviment i no només els nostres actes ens determinen el camí. Avui hem fet les caixes per deixar buid el pis que a finals de mes ocuparé. Al setembre viatjaré a Paris on viu la germana d’aquell noi que un cop anà de colònies.

Pride i Pause

El calor no em deixa pensar molt be però aquest matí en ple ritual de baixar el Paral.lel fins a la Barceloneta he notat com per un instant tots els éssers que caminàvem per la vorera fèiem un petit acte de marxa enrera, com si algú premés el pause i durant un segon ens rebobines amb la finalitat de rectificar algún acte en l’univers que havia d’estar corregit. Efectivament el no protegir mai la testa amb gorra em fa veure accions de màquina dins la vida quotidiana i desitjar poder trobar aquest comandament universal per poder prémer de tant en tant el pause o avançar ràpidament els fotogrames per plantar-me a ple agost ja insta.lat de nou i preparant les esperades vacances.Des de la platja estant penso en les vides que han fugit misteriosament i que estan en boca de tots i sumo les generacions que seguiran escoltant el Black or White i que diran sobre ell i me’n recordo que he de treure el llibre de Virginia Wolf del blog ja que el deixo per impossible i l’actualitzo amb el primer que publica un dels meus preferits per culpa del recurrent Esteban d’Almodovar, Truman Capote i alço la mirada a les faroles que ajudades pel vent criden l’atenció dels vianants sobre un arc de Sant Martí acompanyat de 28 de juny i Pride i penso que ha passat un altre any, que ja és estiu i que lluny queda la foscor que senta be a la roba però no a la vida que és millor viure-la en Technicolor.

Intensitat

Que intensos aquests darrers dies de l’any dels petits canvis però constants.
De la emoció continguda de publicar a La lluna en un cove, que és el que fan en un dels pobles on he viscut a la bassa que hi ha a l’entrada. De portar el xec guanyat a la cartera sense cobrar perquè les caixes comencen la jornada intensiva mesos abans que la resta de mortals.
De descobrir que hi ha mes persones properes de les que imaginava que traspassen la porta d’aquest bloc tant relativament personal i de que la lentitud a l’hora de realitzar les entrevistes provoqui que se’m morin els entrevistats abans de poder fer-ho o abans de poder publicar. Motiu pel que aquest estiu intentaré fer un mapa de les fosses comunes que deixà la guerra civil a prop meu per a lluitar contra aquest oblit cosí germà de la mort.

Que curiosa és la vida i en un mes tornaré a viure dos edificis mes enllà d’on estic ara, tornant al pis d’estudiant fent el trasllat número 11 i poder tornar a gaudir d’una terrassa on les flors puguin brotar amb mes força i les paraules es puguin escriure amb el zum zumm de fons del nou poliesportiu i els ocells de la plaça de la Farga tornin a competir amb els remots avions que s’enlairen diminuts des d’El Prat.

Recuperar la vida sana, amen de lluitar contra un futur poc saludable i refundant la resistència a Botero.

I el mes intens encara està per venir!!!!!

Vora el riu

A la Montse i a la resta que han passat a fer-nos ombra vora el riu.
Fins a aquell instant no s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar optà per elevar-se, agafar l’impuls de l’últim sospir i filtrar-se pels conductes de ventilació de l’hospital fins a arribar a l’extractor i sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.
La immensa llibertat de no ser res físic era estranya, només intuïa que flotava en un dia assolellat i, malgrat no veure-ho, sabia que sobrevolava el riu a l’altura del castell mig derruït.
Tot recordant que aquest riu era la seva font de tranquil·litat i un immens mirall de bellesa optà per ser aquest cop l’ànima d’un àlber i zigzaguejà riu amunt fins a arribar als Aubals del poble on va néixer com a persona per brotar dins d’una vella escorça lleugerament inclinada cap a Ginestar.
Des d’allí escoltaria les hores del campanar, veuria saltar les carpes i les nits d’estiu faria d’espieta entre els canyars agitats pels amants furtius.
De fet, sempre s’havia considerat un ésser solitari i silenciós i, ara que havia pogut escollir, segura que en altres ocasions havia estat oreneta, alfals i gat serval, i almenys un parell de cops persona, per molt que busqués dins seu sempre apareixia el mateix escenari: el riu, les muntanyes a totes bandes i les olors entre dolces i humides d’una terra fèrtil i florida de febrer a abril, verda i productiva de maig a setembre, decadent i humida d’octubre a desembre i opaca i flagel·lada el que durés l’hivern.

Un cop escollit l’arbre s’hi aferrà sense ser matèria, besà sense llavis l’escorça i filtrà el contingut imperceptible pels porus de la fusta. Començà a escoltar el lleuger flux de clorofil·la a través de les branques i s’expandí a la velocitat del llamp creixent des de la fulla més elevada fins a l’arrel més enfonsada en els llims del riu tot experimentant una grandesa mai viscuda en cos d’animal.
A mesura que anava posseint l’arbre i anava recuperant els sentits pensà què devia haver passat amb l’ànima original d’aquest ésser i si havia estat un hoste hostil que l’havia fet fugir o si hi convivia diplomàticament. Però el dilema que més la preocupava era si un cop la metamorfosi fos completa continuaria recordant la seva vida anterior o, com quan va sortir de l’úter matern, tot seria nou i hauria de començar de zero.
Semblava que la transformació s’havia completat satisfactòriament i ja notava el tacte de les potetes dels moixons posant-se sobre les seves branques i com unes formigues li pessigaven les fulles tot fent petits talls que s’emportaven en processó tronc avall per enterrar-les als seus caus subterranis.
En aquell instant de plena existència vital, ajudada per una lleu garbinada de mitja tarda, s’estirà tot el que pogué i dirigí l’atenció a l’altra banda de la vila, al passadís de xiprers que desfilaven entre el poble i l’ermita i, tot concentrant totes les forces en les fulles per veure-hi tal i com miren els arbres, captà les petites figures familiars que igual que les formigues s’emportaven una petita part del seu ésser per guardar-lo sota terra. I fou així, amb aquesta lucidesa, que entengué les repeticions que té l’existència i oblidà l’aleatori desenllaç de la seva vida anterior per ocupar-se de la contemplació d’aquest paisatge secretament escollit vida rere vida i es perdé la resta de la tarda tot contemplant la dansa de les roselles a banda i banda de riu.

Guanyador del 5é premi de de relats curts llibresebrencs.org , categoria Majors de 25 anys. Gràcies!!!!!! Un cap de setmana rodó.

Desig (gener09)

En un banc assegut reposava abstret
Perdut en la música del seu Ipod.
De vegades no cal parlar per dir res, només per sentir-nos vius.
Per escoltar la veu de l’altre.

En que pensa:

Cada cop que arriba a casa seva engegava la TV com un acte reflex, carregat de monotonia i per lluitar contra un silenci poc desitjat. Perquè la solitud amb musica de fons es mes agradable.
Filtrar les trucades, no respondre els missatges, arronsar-se al sofà com un gat i estirar-se al llit amb la vista perduda al sostre també es viure, insuflar malenconia. Reivindicar el propi espai no com un dret ni una necessitat sinó com una realitat acceptable.
El cel es una habitació amb mobles de fusta envernissada i roba blanca i polida. Com els aparadors de les tendes de mobles colonials. Un lloc on saps que no pot passar res dolent perquè estèticament és perfecte.
Subtilment un reivindicarà el dret d’estar sol però buscarà a un altre solitari amb qui compartir aquesta imatge bucòlica de l'espai.

Ambientació:

Una bona col·lecció de dics compactes i DVd’s i tot l’equipament de la cuina, tot el mes modern possible i d’acer inoxidable, mobles d’Ikea muntats a mà, alguna antiguitat mesclada.
I alguna planta verda, sense flors que acaparin l’atenció, un balcó desitjable. Un sospir simbòlic. I una gran sensació de net. Olor i color a net. Un aire lleugerament perfumat amb olis essencials de la índia, a fora l’olor de la pluja un cop ha passat la tempesta. Un lleuger vol d’ocells superficial. Un gris de mitja tarda i alguna farola que es comença a encendre, una manta de llana blanca als peus i una copa amb aigua i gel.
Quina escena tant perfecta. Sol o acompanyat, sigui com sigui amb plena confiança amb l’altre o amb si mateix.

Astemia

Astemia primaveral que no es indiferent a aquests canvis de temps. Febrada inoportuna que altera la consciència i emmascara el gust dels aliments que es passegen per la boca. Marejat per llegir. Mancat d’una bona sèrie i cansat de veure i reveure els films de sempre trobo a faltar el sarcasme d’en Will, o la frivolitat de la Carrie, em manquen les sortides amb els nois de Pitsburg i espero amb una impaciència solemne les consultes del dimarts a la nit a la sala d’espera de la Meredith tot somniant amb l’illa misteriosa que salta en el temps com pantalles d’un videojoc. Els veïns tornen a cridar i només desxifro puta entre tanta bronca i paro l’orella però la vista es decanta cap a la finestra i desenes d’ocells sobrevolen els terrats del barri dansant al so de la futura pluja que rentara un altre cop els llençols que es balancegen al balcó imitant les banderes blaugranes dels altres pisos on potser la primavera els hi ha atorgat una treva respiren sense dificultat aquest aire de cap de setmana.

Relativament Bipolar

Porto unes setmanes de coincidències massa repetitives en les dues vides que porto, i no es que tingui dues parelles, mes aviat obtinc zero en conducta sentimental sinò que el meu cas es el de l’home de camp urbanita.
Ser el futur hereu d’una masia ara per ara es un mal de cap d’aquest que nomès et poden donar les cases velles, massa grans, plenes d’esquerdes i que quan no presenten un forat a la teulada et sorprenen amb una canyeria que es trenca o una finestra que es podreix. La darrera sorpresa ha estat la teulada que amenaça en deixar-nos veure les estrelles sense necessitat de sortir al carrer i es que com ja vaig anunciar les orenetes estan de dol. De la mateixa forma que el sostre de la meva infantesa s’enfonsa el sostre del piset de lloguer ha decidit decorar-se gràcies al terrat de cercles d’humitat que amenacen en cobrir d’una aureola apocalíptica tot el menjador. Afortunadament sent llogater aquest cop soc de sucre a l’hora de pagar però seré víctima de conviure amb paletes, jo que soc tant recelos del meu espai.
Aquest sentiment de bipolaritat no es només una sensació humida sinó que té un rerefons complicat de sentir-me be en els dos espais i que em fa tenir amor-odi a temporades a qualsevol d’aquests escenaris.
I es que molts cops quan anant de l’estació cap al poble passo amb el cotxe per un pont on hi ha un indicador on curiosament apareixen primer el poble de la meva mare i meu amb un 3 que són els kilòmetres que m’esperen i a sota el del meu pare acompanyat d’un 16 i mentre creuo aquest pont i veig el cartell tinc la sensació que el que indica són els anys llum que estic allunyat de cadascun d’aquests indrets per molt que els senti meus.
D’altres vegades surto al balcó barceloní i em quedo badant mirant un cactus que vaig dur s’un esqueix del jardí de la masia i el veig mig pansit i estrany malvivint entre teulades i crec que jo em sento així de trasplantat molts cops en aquesta ciutat bonica però estranya. I malgrat tot mels estimo per igual, i penso que potser hauria de jugar a la loteria i si fos ric arreglaria la vella masia i em compraria un pis sense humitats i viatjaria pel món per deixar de ser bipolar i estimar-odiar Nova York, Mèxic, Argentina, la Toscana i un llarg etzetera d’amors platònics.

Dialeg de cercadors

Fins que no ho vaig llegir al blog muri.cat no m’havia fixa’t quan obres el correu de google a sobre hi ha uns links amb suggeriments relacionats amb les paules que apareixen als texts que escrius, fet que em va recordar el poc intim que es tot plegat avui en dia en el que anomeno l’individualisme compartit (perquè global ja està massa suat).
Per aquest motiu tota la setmana que veia un anunci que em deia: “Quieres saber cuando vas a morir???? Però que cruel Sr Google, si la paraula mort apareix molt sovint potser seria millor omitirla dels anuncis i no regodejar-se amb ella!!! Afortunadament el motiu de que fos un dels mots que mes he utilitzat és perquè forma part d’un relat que he presentat a un concurs i que en èpoques de tristesa doncs es una paraula recurrent.
Ara que m’he aficionat, per desgràcia, a comprar per Internet els anuncis de outlets també em fan companya quan llegeixo el correu. És com una addicció tenir tantes marques a plena disposició i que còmodament des de casa puguis comprar una camiseta, sabates o fins i tot una aspiradora (la meva darrera adquisició). Malauradament és època de contenció ja que he de salvar la teulada de les orenetes.De totes formes el que em té mosquejat és l’Spam que rebo al correu de la feina, perquè tothom rep els típics Viagra o un terreny en República Dominicana i jo el Penis Enlargement i como hacer feliz sexualmente a una mujer??????

Per cert: no, no vull saber quan he de morir, nomès em faltaria això!!!

Orenetes de dol

Com cada any la seva arribada marca el bon temps i els seus xiscles semblen sons del meu interior que em diuen que desperti, que estic viu i que miri el que m’envolta. Els brots esgarren amb una força misteriosament silenciosa l’escorça de la vella figuera i ara els crits donen veu a l’arbre i miro al cel i es balancegen sobre el cable les potetes i la vista no m’arriba a distingir la taqueta vermella del pit que s’infla un i altre cop fent trontollar un bec ple de fang, recollit a la marera, i preparades per apedaçar el niu de sempre desconeixen que potser és el darrer any que les bigues seguiran sostenint la teulada del que havia de ser el meu estudi i que com la majoria de les coses tangibles per la erosió del temps sembla a ser que aviat passaran a ser tant sols un record. I jo per si de cas amb la càmera mig trencada les atrapo i enganxo en aquest pedaç de món mentre canvio la caixa de galetes, temporalment aparcada per la solitud dels nombres primers i em multiplico fins a l’infinit per 7 ja que soc indivisible.