La gata sobre la teulada de zinc no té qui la miri

Acabo de llegir a l’edició digital de El País que ha mort en Paul Newman. L’home mes guapo que ha existit, segurament fins el darrer instant de la seva existència, i malgrat tot heterosexual.
Al buscar el programa Word per escriure aquest text m’he adonat que fa tants dies que no l’utilitzo a l’ordinador de casa que tots els meus documents recents són jocs, ja siguin de cartes o el busca mines. Impressionant que passi tanta estona jugant a l’ordinador, tot i haver muntat l’escriptori per poder estudiar on-line o escriure.
Tornant al mite, no recordo quan vaig sentir per primer cop l’atracció cap aquest actor, que emplenava la pantalla amb la seva immensitat blava malgrat fos una pel.licula en blanc i negre. El seu físic imposa, no crec que li ensenyessin res, tot ho tenia après, i malgrat nomes recordi la gata sobre la teulada de zinc, quina pel.licula, quin títol, quina ambigüitat!!!!. Si hagués de triar tres actors que m’imnotitzen triaria a Paul Newman, al Marlon Brando d'un Tramvia... i al George Peppard de Breakfast in Tiffannys, un mar de quasi rossos d’ulls immensament blaus.
Ahir sortia per la TV Pedro Almodovar entregant el premi a tota una trajectòria cinematogràfica a l’Antonio Banderas i per presentar-lo deia: des de el primer dia era actor, no necessitava aprendre res, i crec que aquest complit serviria per parlar dels grans actors, dels escriptors i de molts artistes en general. Es pot aprendre a escriure? Òbviament necessitem que ens ensenyin a transformar el llenguatge en paraules, en milers de ratlles coherents en una llibreta o en una pantalla. Però realment es pot ensenyar a escriure una novel.la? a inventar una història??? Cada cop crec que es menys possible. Es pot llegir molt i plagiar la vida, tot el que ens afecta, som permeables a tot el que sentim i som capaços de reproduir-ho sobre un paper, però d’aquí a afirmar que hi ha formules, la veritat m’hi resisteixo.

RETORN A L’INTERIOR

Paula d’Isabel Allende, la descoberta d’aquesta escriptora em va venir de petit, quan havia de fer un regal a la meva mare i vaig anar a la llibreria del poble, buscant i remenant vaig acabar amb La Casa de los Espiritus a les mans, i posaria la mà al foc que el vaig triar per l’atracció que he tingut sempre per tot el que és sobrenatural, per tot menys l’Església que consti, i clar amb aquest títol jo veia Poltergeist per tot arreu. Quan ella va tenir el llibre a les mans em digué ufff fantasmes??? I crec que va trigar a llegir-lo. Amb els anys s’ha convertit en una fanàtica de l’Allende i a casa disposem de tots els llibres que ha publicat, inclòs alguna biografia.
Amb els anys em va picar la curiositat i vaig devorar La casa de los Espíritus i s’ha convertit en un dels meus favorits juntament amb Cien Años de Soledad de Gabo i algun que altre de la Rodoreda i del Terenci Moix.
La Casa... és un d’aquests llibres que m’hagués agradat poder escriure i Paula, que creia que seria una descripció de l’agonia de la seva filla, quina mania d’establir idees preconcebudes, i quasi sempre errònies.
Resulta que l’altre dia en un programa que m’encanta que fan els diumenges al vespre a la 2 i que és diu Pagina2 entrevistaven a l’autora i deia que el llibre del que havia rebut mes elogis anònims era Paula. Aquest comentari i el fet d’estar un dissabte a la nit al poble sense res a llegir va fer que acabes entre les meves mans.Quina sorpresa al veure que a part d’una gran lliçó davant el terrible destí de la seva filla el llibre és una gran carta on explica el que sent i la història de la seva família, fins i tot les seves fonts d’inspiració i rituals a l’hora de contar històries. Definitivament ha estat una gran descoberta i un elixir per despertar quelcom dins meu que estava adormit, el cuquet de contar el que penso, tot el que he desitjat i no he aconseguit. La part negativa és que en aquestes circumstàncies el meu subconscient, que es mes viu no para de fer-me somniar en petites frustracions de vocacions perdudes, amors inacabats i pors profundes, com si hi hagués una conspiració planetària per impedir que es compleixin. Malgrat aquests temors un ja es sap psicoanalitzar, o això crec, i em queda clar que el primer fre i mes important es un mateix . Esperem canalitzar tota aquesta energia cap a un fi profitós.

RUTES DEL PRIORAT, VIATGES INTERIORS

Aquest cap de setmana ha estat complert. Dissabte seguint una tradició que vàrem improvisar fa uns anys vam decidir anar a dinar pel Priorat, que és de les zones que mes m’agraden, el paisatge, la gastronomia, la natura tan ordenada de marges i vinya i tan feréstega de bosc i fauna.
La ruta va consistir en anar del poble a Garcia, seguir cap a El Molar i d’allí enlloc de tirar cap a Gratallops vaig decantar-me cap a La Figuera i quan no sabia cap on tirar un bon home ens va indicar que hi havia una drecereta que comunicava la Figuera amb la Vilella Baixa, que era el nostre destí desitjat. De cop em vaig trobar conduint per unes pendents i enmig d’un bosc tranquil i verd o només vàrem coincidir amb algun ciclista que, ells sí que tenen mèrit, pujaven costa amunt esbufegant. Un cop vam arribar a baix de tot d’aquella vall un rierol amb prou esforç d’un pam d’aigua feia força per seguir un llarg i sec camí. Seguint les indicacions del bon home de seguida vam trobar la carretera que ens va deixar de ple a la Vilella.
Un cop arribats al destí i tenint pànic a aquests pobles de carrers costeruts i estrets vaig deixar el cotxe a en un aparcament al principi del poble i ves quina cosa que el restaurant estava tot just a l’altra banda i vam haver de fer gana recorrent tots els carrers, perfectament arreglats i de cases de pedra. Un encant de poble.
Vam dinar al Racó del Priorat, bona menja i tracte agradable, i el preu mes que just.
Passat el dinar vam haver de pujar tot el que havíem baixat i pujar al cotxe un altre cop va ser glòria, val a dir que dos de les expedicionàries tenien mes de 80 anys!!!
Desprès Torroja del Priorat i parada a Porrera, on com l’any passat vam comprar Vermut i vi de les bodegues del Lluís Llach, mes per la gràcia que fa el cantant que no pas com a enòlegs experts. En definitiva una bona forma de passar un dissabte d’entretemps. A l’arribar a casa l’aventura va continuar, però aquest cop sense sortir de l’habitació i amb un llibre a la ma com a únic element. To be continued......