Feia dies que em venia de gust parlar de Camí de Sirga. Sobretot de l'extrany i carregat de meandres que ha estat el camí fins descobrir-lo.Mequinensa esta suficientment a prop d'on m'he criat com per a sentir-ne a parlar. Sobretot com a pantà, i es juntament amb el de Riba-roja un dels culpables de que els anys que acaben amb 7 ja no tinguem sempre riuades i que el Delta cada cop sigui mes xic.
Sirgar és una paraula en desús però a tots els que ens interessen les coses dels nostres avis sabem el que és, feina dura la d'arrossegar el llaüt riu amunt, treball al que l'avi de la meva avia es va dedicar.
Recordo parlar d'aquest llibre en alguna conversa i confesso haver-lo començat a llegir quan me'l va deixar una amiga però li vaig tornar de seguida perquè no em venia de gust.
Desprès un dia d'aquests curiosos vaig acabar dinant amb el crític i escriptor Villatoro i va començar a explicar les similituds amb Pedro Paramo que precisament jo estava llegint en aquell moment.
L'amiga me'l va regalar amb una nota: estarà millor amb tu en aquesta llibreria immensa que dius que tens al poble. I allí es va quedar fins aquest Nadal.
El que he sentit amb aquest llibre es molt personal i no se si pot ser extrapolable a la resta. Primer de tot el llenguatge m'es molt familiar, llenguatge de riu i d'una època que sempre m'ha despertat interès.
La creació d'una nissaga que neix amb un destí tràgic que tots sabem em recorda a Macondo i al realisme màgic en general, passant pels fantasmes de la casa de los espíritus i pels salts del temps i de la vida a la mort de Pedro Páramo.
Però sobretot em deixa un gust a Mirall trencat i la forma en que tenen Rodoreda i Moncada de dotar de vida elements naturals i edificis. A Mirall trencat s'acaba amb una rata que ho recorre tot i la casa cremada com a purga del passat, a Camí és l'aigua la que ho inunda tot i les rates les darreres d'abandonar el poble.
Però sobretot el que mes admiro és la capacitat de crear un univers personal i uns personatges que es sostenen per ells sols com a parts fonamentals de la literatura Catalana, per mi universal.
3 comentaris:
L'altre dia buscant llibres a l'Abacus, el vaig tenir a la mà però no em vaig acabar de decidir de comprar-me'l.
D'Auster, qualsevol dels seus llibres, sobretot de la primera època. D'ara està bé La nit de l'oracle o Un home a les fosques
Me'l vaig llegir l'any passat, després de criar pols en un alleixa inabastable de casa ma amre...
No és una lectura fàcil i cal agafar-se'l amb ganes, però un cop entres al seu univers no t'estranya les giragonses que et fa ni la manera de narrar-te les històries a la riba de l'Ebre.
M'agrada el teu comentari final, l'aigua "enterrant" el passat... sort n'hem tingut d'en Moncada que no va deixar que l'inundés l'oblit.
ES UN LLIBRE DE LECTURA DIFICIL,PERO TAN SENSUAL,TAN ENGRESCADORA,DESCRIPTIVA I MAGICA¡
AL TINC SEMPRE A MA,AMB "VIATJE D'HIVERN" I "LES VEUS DEL PAMANO".
JUGANT AMB BCN.
Publica un comentari a l'entrada