Quan és el cor de l'hivern com qualsevol arbre de fulla caduca es queda nu i les seves branques semblen el reflex invers de les seves arrels. És dels arbres que fa mes llàstima, en terreny de secà, envoltat d'herba alterna el to plata de jove i el to marró fosc com de fusta podrida sota el mar. Conforme passen els anys la seva escorça es va enfosquint i a mesura que creix es va esquerdant en forma de ratlles rugoses que amb els anys es desmembren i formen petites tesel.les que recorden cada cop mes un terreny àrid enrajolat pel sol.
És en aquesta etapa d'arbre vell en ple hivern quan l'ametller bru, envoltat d'herba seca i margens de pedra mostra el seu aspecte mes tètric i a la meva imaginació els arbres en un escenari de terror són ametllers.
Però en aquest precís instant d'arbre mort, d'absència d'esperança i de darrera nevada és quan es produeix el miracle i entre la dura escorça s'bre pas un minuscul brot d'on uns dies despres naixerà la flor mes maca de totes, la flor de l'ametller.
I la nuesa es torna vestit de blanc senzill lleugerament rosat i quan obres la finestra oblides el fred per aquesta dolçoreta que desprèn i el zum zum de les primeres abelles et recorden que aviat hi haura mel i sobretot ten recordes de que no tot és hivern, sinò que fins i tot de l'arbre mes lleig en brota una bellesa que és esperança.
I quan les flors blanques es facin fruit i les fulles l'omplin de verd el mantell de rosa dels presseguers ho haura envaït tot i les orenetes xisclaran altre cop sobre els nostres caps i dirè: ja ha passat, ja puc tornar a somriure perquè l'esperança ha brotat d'un ametller.
Dedicat a tots els que m'heu fet veure que les coses boniques sorgeixen de l'interior d'un mateix.
