Perquè no és mes savi qui mes enrevessat parla sinó qui de la manera mes senzilla es fa entendre.
Petit homenatge a les persones que sense pretendre-ho donen tant aliment a l’ànima. Tants cops desnodrida i que peca d’inanició malgrat estar envoltada de tant savi carregat de delicatessens de porexpan.
Perquè no pateix mes qui mes es queixa sinó qui mes suporta.
Petit homenatge a les persones que tenen naturalesa de jonc, tant delicats, tant resistents, indestructibles.
Perquè la bellesa et pot sorprendre en la imatge mes senzilla i familiar. Com un forratllat oxidat que ja no es útil per tancar una porta però si per obrir una escletxa de bellesa dins l'esperit.
dimarts, 23 de desembre del 2008
diumenge, 21 de desembre del 2008
Superficie d'Iceberg
Tots sabem que un iceberg és una gran placa de gel que flota en el mar i que la part visible a la superfície només es una ínfima part del què realment és. Com el gel, les persones solsament mostrem una petita part de nosaltres, i no només pel que omitim o emmascarem sinó per la densitat de la nostra complexa existència, de tot el que hem viscut, de tot el transcendents que podem ser i a la vegada tant superficials que ens podem mostrar, diguem per la llei de la gravetat que en aquest sentit és l’escut protector que no ens deixa mostrar tot el que som a la superfície.
Superficial com puc ser a vegades aquesta setmana volia canviar de look amb un nou pentinat i començar el 2009 amb ulleres de pasta noves i resulta que el primer sí però d’ulleres res de res. Després de 10 anys portant ulleres per llegir (no el mateix modelet) segons l’oculista ara tinc una vista de linx i no les necessito....
He de confessar que a l'institut se'm va despertar un estrany desig de portar ulleres, i que ho vaig somniar uns quants cops fins que desprès de començar a desdoblar línies als llibres, tants que en llegia i amb tanta poca llum, vaig acabar anant a vistar-me i vaig acabar portant ulleres per llegir.
conspiració per no tenir un new look? Recompensa de Santa Llúcia per gastar-me una pasta a la fira de la Catedral amb ninots religiosos pel pessebre???? Diguin el que diguin ara escric aquestes paraules amb les darreres ulleres que em vaig fer i que donen un to abstracte quan miro de lluny i que per veure segons que millor així. Ni que jo fos un vigilant nocturn del Titànic, en aquell cas potser la història hagués estat diferent.
Superficial com puc ser a vegades aquesta setmana volia canviar de look amb un nou pentinat i començar el 2009 amb ulleres de pasta noves i resulta que el primer sí però d’ulleres res de res. Després de 10 anys portant ulleres per llegir (no el mateix modelet) segons l’oculista ara tinc una vista de linx i no les necessito....
He de confessar que a l'institut se'm va despertar un estrany desig de portar ulleres, i que ho vaig somniar uns quants cops fins que desprès de començar a desdoblar línies als llibres, tants que en llegia i amb tanta poca llum, vaig acabar anant a vistar-me i vaig acabar portant ulleres per llegir.
conspiració per no tenir un new look? Recompensa de Santa Llúcia per gastar-me una pasta a la fira de la Catedral amb ninots religiosos pel pessebre???? Diguin el que diguin ara escric aquestes paraules amb les darreres ulleres que em vaig fer i que donen un to abstracte quan miro de lluny i que per veure segons que millor així. Ni que jo fos un vigilant nocturn del Titànic, en aquell cas potser la història hagués estat diferent.
dijous, 11 de desembre del 2008
La flor del meu secret és un cactus
Hi ha vegades que no sé si el que faig és viure o sobreviure. Si tot plegat es tracta d’anar tirant, com dirien d’on soc jo pobrets i alegrets i carregadets de misèria. ,
Existir és el primer que fem en contra de la nostra voluntat, sense demanar-ho, sense preavís, sense cap intervenció pròpia, només la de dues persones que han decidit crear-te sense ni tant sols saber com seràs, i molts cops sense saber del tot que estan fent o com es posa be un condó.
Aquesta falta de voluntat en la existència contrasta amb la curiositat que em desperten la majoria de coses i el fet de que estant viu experimentes una sèrie d’emocions que et fan desitjar aquesta vida, et fan voler interessar-te pels qui t’envolten, voler visitar altres ciutats, llegir el que altres han creat i en definitiva voler seguir viu per curiositat.
Si la flor del secret de Marisa Paredes era el pur sentiment de drama que vivia amb el seu amor descafeïnat, amb un militar absent, que li permetia escriure històries d’amor edulcorades amb sacarina, tant irreals però alhora desitjables. Si aquestes històries l’acaben portant davant d’un nou home que l’estima i comparteix el seu secret, el comparteix i se’l fa seu. Si quan deixa l’amor del maltracte, d’algú que no la correspon torna als seus orígens, per trobar-se a si mateixa. No es casual, que es refugi en la seva infantesa i que sigui des d'un cercle protector de dones d’on torna decidida a estimar a un igual.
Crec que "La flor de mi secreto" és una tragèdia terriblement optimista on s’intueixen moltes trames que a posteriori acabaran sent obres mestres d’Almodovar com la Infermera Manuela i els trasplantaments a "Todo sobre mi madre" o l'argument de la darrera novela d'Amanda Gris que acabarà sent el fil conductor de "Volver".
En nom propi el secret per escriure és el viscut; i sobretot el que m’han explicat mes que ningú les persones grans que tant han vist i que tant han patit les conseqüències de les guerres, de les injustícies socials i sobretot el formar partd' una època determinada, molt convulsa. Perquè no només no triem existir sinó que no escollim ni la època, ni el sexe, ni la raça, ni condició; ni tant sols el que desitgem i com he dit algun cop sobretot si som alguna cosa som DESIG.
El prendre consciència de tot plegat pot ser dur, pot ser bonic, pot ser un cactus resistent, bell però que si t’hi acostes massa et punxa com les històries que m’agrada tant escoltar i escriure malgrat que em deixin cicatriu.
Existir és el primer que fem en contra de la nostra voluntat, sense demanar-ho, sense preavís, sense cap intervenció pròpia, només la de dues persones que han decidit crear-te sense ni tant sols saber com seràs, i molts cops sense saber del tot que estan fent o com es posa be un condó.
Aquesta falta de voluntat en la existència contrasta amb la curiositat que em desperten la majoria de coses i el fet de que estant viu experimentes una sèrie d’emocions que et fan desitjar aquesta vida, et fan voler interessar-te pels qui t’envolten, voler visitar altres ciutats, llegir el que altres han creat i en definitiva voler seguir viu per curiositat.
Si la flor del secret de Marisa Paredes era el pur sentiment de drama que vivia amb el seu amor descafeïnat, amb un militar absent, que li permetia escriure històries d’amor edulcorades amb sacarina, tant irreals però alhora desitjables. Si aquestes històries l’acaben portant davant d’un nou home que l’estima i comparteix el seu secret, el comparteix i se’l fa seu. Si quan deixa l’amor del maltracte, d’algú que no la correspon torna als seus orígens, per trobar-se a si mateixa. No es casual, que es refugi en la seva infantesa i que sigui des d'un cercle protector de dones d’on torna decidida a estimar a un igual.
Crec que "La flor de mi secreto" és una tragèdia terriblement optimista on s’intueixen moltes trames que a posteriori acabaran sent obres mestres d’Almodovar com la Infermera Manuela i els trasplantaments a "Todo sobre mi madre" o l'argument de la darrera novela d'Amanda Gris que acabarà sent el fil conductor de "Volver".
En nom propi el secret per escriure és el viscut; i sobretot el que m’han explicat mes que ningú les persones grans que tant han vist i que tant han patit les conseqüències de les guerres, de les injustícies socials i sobretot el formar partd' una època determinada, molt convulsa. Perquè no només no triem existir sinó que no escollim ni la època, ni el sexe, ni la raça, ni condició; ni tant sols el que desitgem i com he dit algun cop sobretot si som alguna cosa som DESIG.
El prendre consciència de tot plegat pot ser dur, pot ser bonic, pot ser un cactus resistent, bell però que si t’hi acostes massa et punxa com les històries que m’agrada tant escoltar i escriure malgrat que em deixin cicatriu.
dimecres, 3 de desembre del 2008
Ser o no ser, el Rei LLeó
Parlant amb un amic sobre pelis teòricament dolentes però que tenen missatge vam acabar parlant de "Bambi" i la crueltat infantil, d’aquí a parlar de les nostres pel·licules de dibuixos preferides on per edat guardo sobretot el record de "la Bella i la Bèstia" i "d’Aladdin" però la què més m’agrada i he vist mes cops, ho confesso és "el Rei Lleó".
L’he vist fins a la sacietat i mai fins avui m’havia adonat de les sospitoses similituds que té amb Hamlet !!!! Pare que mor assassinat per les intrigues d’un germà sinistre que acaba ocupant el seu lloc, fill amb un terrible sentiment de culpa al que un bon dia se li apareix l’esperit del difunt reclamant venjança... tot plegat molt sospitós. M’estranya que cap fanàtic de Shakespeare no n’hagi impugnat els guions.
De totes formes jo em quedo amb el final edulcorat de la factoria Disney i que a la sabana africana la fèmina co-protagonista es una forta i sabia lleona en busca d’ajuda i no una trastornada suïcida com Ofèlia.
A banda del plagi o casualitat l’inici del film amb el despertar del sol a Africa és una de les imatges cinematogràfiques que més m’agraden i el dilema de Simba de fugir del passat o enfrontar-te amb la vida és un dels grans temes de la humanitat tot i que s’hagi traslladat a aquesta espècie de llibre de les bèsties modern.
Hi hagi destí o no procurarem viure la vida donant la cara tot el que es pugui hakunamatata.
L’he vist fins a la sacietat i mai fins avui m’havia adonat de les sospitoses similituds que té amb Hamlet !!!! Pare que mor assassinat per les intrigues d’un germà sinistre que acaba ocupant el seu lloc, fill amb un terrible sentiment de culpa al que un bon dia se li apareix l’esperit del difunt reclamant venjança... tot plegat molt sospitós. M’estranya que cap fanàtic de Shakespeare no n’hagi impugnat els guions.
De totes formes jo em quedo amb el final edulcorat de la factoria Disney i que a la sabana africana la fèmina co-protagonista es una forta i sabia lleona en busca d’ajuda i no una trastornada suïcida com Ofèlia.
A banda del plagi o casualitat l’inici del film amb el despertar del sol a Africa és una de les imatges cinematogràfiques que més m’agraden i el dilema de Simba de fugir del passat o enfrontar-te amb la vida és un dels grans temes de la humanitat tot i que s’hagi traslladat a aquesta espècie de llibre de les bèsties modern.
Hi hagi destí o no procurarem viure la vida donant la cara tot el que es pugui hakunamatata.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)