dissabte, 27 de juny del 2009

Pride i Pause

El calor no em deixa pensar molt be però aquest matí en ple ritual de baixar el Paral.lel fins a la Barceloneta he notat com per un instant tots els éssers que caminàvem per la vorera fèiem un petit acte de marxa enrera, com si algú premés el pause i durant un segon ens rebobines amb la finalitat de rectificar algún acte en l’univers que havia d’estar corregit. Efectivament el no protegir mai la testa amb gorra em fa veure accions de màquina dins la vida quotidiana i desitjar poder trobar aquest comandament universal per poder prémer de tant en tant el pause o avançar ràpidament els fotogrames per plantar-me a ple agost ja insta.lat de nou i preparant les esperades vacances.Des de la platja estant penso en les vides que han fugit misteriosament i que estan en boca de tots i sumo les generacions que seguiran escoltant el Black or White i que diran sobre ell i me’n recordo que he de treure el llibre de Virginia Wolf del blog ja que el deixo per impossible i l’actualitzo amb el primer que publica un dels meus preferits per culpa del recurrent Esteban d’Almodovar, Truman Capote i alço la mirada a les faroles que ajudades pel vent criden l’atenció dels vianants sobre un arc de Sant Martí acompanyat de 28 de juny i Pride i penso que ha passat un altre any, que ja és estiu i que lluny queda la foscor que senta be a la roba però no a la vida que és millor viure-la en Technicolor.

diumenge, 21 de juny del 2009

Intensitat

Que intensos aquests darrers dies de l’any dels petits canvis però constants.
De la emoció continguda de publicar a La lluna en un cove, que és el que fan en un dels pobles on he viscut a la bassa que hi ha a l’entrada. De portar el xec guanyat a la cartera sense cobrar perquè les caixes comencen la jornada intensiva mesos abans que la resta de mortals.
De descobrir que hi ha mes persones properes de les que imaginava que traspassen la porta d’aquest bloc tant relativament personal i de que la lentitud a l’hora de realitzar les entrevistes provoqui que se’m morin els entrevistats abans de poder fer-ho o abans de poder publicar. Motiu pel que aquest estiu intentaré fer un mapa de les fosses comunes que deixà la guerra civil a prop meu per a lluitar contra aquest oblit cosí germà de la mort.

Que curiosa és la vida i en un mes tornaré a viure dos edificis mes enllà d’on estic ara, tornant al pis d’estudiant fent el trasllat número 11 i poder tornar a gaudir d’una terrassa on les flors puguin brotar amb mes força i les paraules es puguin escriure amb el zum zumm de fons del nou poliesportiu i els ocells de la plaça de la Farga tornin a competir amb els remots avions que s’enlairen diminuts des d’El Prat.

Recuperar la vida sana, amen de lluitar contra un futur poc saludable i refundant la resistència a Botero.

I el mes intens encara està per venir!!!!!

diumenge, 7 de juny del 2009

Vora el riu

A la Montse i a la resta que han passat a fer-nos ombra vora el riu.
Fins a aquell instant no s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar optà per elevar-se, agafar l’impuls de l’últim sospir i filtrar-se pels conductes de ventilació de l’hospital fins a arribar a l’extractor i sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.
La immensa llibertat de no ser res físic era estranya, només intuïa que flotava en un dia assolellat i, malgrat no veure-ho, sabia que sobrevolava el riu a l’altura del castell mig derruït.
Tot recordant que aquest riu era la seva font de tranquil·litat i un immens mirall de bellesa optà per ser aquest cop l’ànima d’un àlber i zigzaguejà riu amunt fins a arribar als Aubals del poble on va néixer com a persona per brotar dins d’una vella escorça lleugerament inclinada cap a Ginestar.
Des d’allí escoltaria les hores del campanar, veuria saltar les carpes i les nits d’estiu faria d’espieta entre els canyars agitats pels amants furtius.
De fet, sempre s’havia considerat un ésser solitari i silenciós i, ara que havia pogut escollir, segura que en altres ocasions havia estat oreneta, alfals i gat serval, i almenys un parell de cops persona, per molt que busqués dins seu sempre apareixia el mateix escenari: el riu, les muntanyes a totes bandes i les olors entre dolces i humides d’una terra fèrtil i florida de febrer a abril, verda i productiva de maig a setembre, decadent i humida d’octubre a desembre i opaca i flagel·lada el que durés l’hivern.

Un cop escollit l’arbre s’hi aferrà sense ser matèria, besà sense llavis l’escorça i filtrà el contingut imperceptible pels porus de la fusta. Començà a escoltar el lleuger flux de clorofil·la a través de les branques i s’expandí a la velocitat del llamp creixent des de la fulla més elevada fins a l’arrel més enfonsada en els llims del riu tot experimentant una grandesa mai viscuda en cos d’animal.
A mesura que anava posseint l’arbre i anava recuperant els sentits pensà què devia haver passat amb l’ànima original d’aquest ésser i si havia estat un hoste hostil que l’havia fet fugir o si hi convivia diplomàticament. Però el dilema que més la preocupava era si un cop la metamorfosi fos completa continuaria recordant la seva vida anterior o, com quan va sortir de l’úter matern, tot seria nou i hauria de començar de zero.
Semblava que la transformació s’havia completat satisfactòriament i ja notava el tacte de les potetes dels moixons posant-se sobre les seves branques i com unes formigues li pessigaven les fulles tot fent petits talls que s’emportaven en processó tronc avall per enterrar-les als seus caus subterranis.
En aquell instant de plena existència vital, ajudada per una lleu garbinada de mitja tarda, s’estirà tot el que pogué i dirigí l’atenció a l’altra banda de la vila, al passadís de xiprers que desfilaven entre el poble i l’ermita i, tot concentrant totes les forces en les fulles per veure-hi tal i com miren els arbres, captà les petites figures familiars que igual que les formigues s’emportaven una petita part del seu ésser per guardar-lo sota terra. I fou així, amb aquesta lucidesa, que entengué les repeticions que té l’existència i oblidà l’aleatori desenllaç de la seva vida anterior per ocupar-se de la contemplació d’aquest paisatge secretament escollit vida rere vida i es perdé la resta de la tarda tot contemplant la dansa de les roselles a banda i banda de riu.

Guanyador del 5é premi de de relats curts llibresebrencs.org , categoria Majors de 25 anys. Gràcies!!!!!! Un cap de setmana rodó.

dimarts, 2 de juny del 2009

Desig (gener09)

En un banc assegut reposava abstret
Perdut en la música del seu Ipod.
De vegades no cal parlar per dir res, només per sentir-nos vius.
Per escoltar la veu de l’altre.

En que pensa:

Cada cop que arriba a casa seva engegava la TV com un acte reflex, carregat de monotonia i per lluitar contra un silenci poc desitjat. Perquè la solitud amb musica de fons es mes agradable.
Filtrar les trucades, no respondre els missatges, arronsar-se al sofà com un gat i estirar-se al llit amb la vista perduda al sostre també es viure, insuflar malenconia. Reivindicar el propi espai no com un dret ni una necessitat sinó com una realitat acceptable.
El cel es una habitació amb mobles de fusta envernissada i roba blanca i polida. Com els aparadors de les tendes de mobles colonials. Un lloc on saps que no pot passar res dolent perquè estèticament és perfecte.
Subtilment un reivindicarà el dret d’estar sol però buscarà a un altre solitari amb qui compartir aquesta imatge bucòlica de l'espai.

Ambientació:

Una bona col·lecció de dics compactes i DVd’s i tot l’equipament de la cuina, tot el mes modern possible i d’acer inoxidable, mobles d’Ikea muntats a mà, alguna antiguitat mesclada.
I alguna planta verda, sense flors que acaparin l’atenció, un balcó desitjable. Un sospir simbòlic. I una gran sensació de net. Olor i color a net. Un aire lleugerament perfumat amb olis essencials de la índia, a fora l’olor de la pluja un cop ha passat la tempesta. Un lleuger vol d’ocells superficial. Un gris de mitja tarda i alguna farola que es comença a encendre, una manta de llana blanca als peus i una copa amb aigua i gel.
Quina escena tant perfecta. Sol o acompanyat, sigui com sigui amb plena confiança amb l’altre o amb si mateix.