Redecorant la vida

Si fa un any una pitonissa em prediu tots els canvis experimentats els darrers mesos li dic: IMPOSSIBLE, jo marxar de Barcelona???? treballar a Tarragona de dilluns a divendres.... que no que no, massa petita... i dius que me n'aniré a viure al poble??? després d'onze anys independitzat. Que dius....
Doncs així és, arriben els 30. Una necessitat imperativa de canviar per avançar i un canvi d'aires carregat de garbinada i llevant, a prop del mar durant el dia, en ple camp a la nit.
Us ha passat mai allo de somiar que vius en un lloc familiar, però diferent, tot nou, veien-te fins i tot conduïnt un cotxe verd que no existeix (de moment), en un loft rural, que s'esta començant a transplantar del somni als planells de l'arquitecte i dius coi, és dur però agradable veure com el destí va filant entre el polsim dels somnis, la il.lusió i la voluntat d'un paisatge que et reclama.

Sí, torno a ser aqui, al poble, amb Wi-fi, amb ganes, veient la llum al trencar el fi teixit de la crisal.lida. Per fi!!!

Camins

Hola, m'ha semblat la millor paraula per trencar un silenci prolongat des de l'estiu i motivat pel canvi de feina, de companys, fins i tot de paisatges ja que ara em parteixo entre Barcelona i Tarragona.
Durant aquest temps he trobat a faltar els companys que he deixat, he donat voltes a la situació que em va fer canviar de feina i necessitar un canvi d'aires i he escoltat molt al Gerard Quintana dir allò de camins, vora les estrelles.... i sempre sempre aquestes èpoques són tant peculiars, el fred i fosc hivern, l'enyoraça del que es perd, la por al desconegut i la càpsula invisible en que es converteix el silenci.
Però durant aquest temps la literatura m'ha acompanyat, l'arpa herba de Capote, un dels seus imprescindibles. He patit veien el món dins una botella a través del dietari de l'Unai, malaguanyat Unai amb un final que em feu enfadar del Frederic Mayol i finalment he tornat a degustar la injustícia social de l'Espanya mes rància a través de l'obra mestra de Delibes Los Santos Inocentes.
I vet aquí que aquesta ha estat la meva particular travessia pel desert en aquest moment de canvis i ara que començo a fer-me a la idea de tot plegat, crec que es l'hora de respondre a aquest hola que m'han brindat i tornar a donar vida a aquest racó de llum.

Ficats a fer blaves i estrelles

Després d'una llarga deliveració i com a mesura de força i progrès el Parlament de la UE ha decidit amb el consens de la majoria de representants del poble Europeu dur a terme el pas definitiu per a crear una Europa lider i consensuada resumida en els següents punts:
. L'anglés serà la única llengua sobirana per a tots els ciutadans essent la única que s'ensenyarà en l'escolarització obligatòria i la resta de llengües seràn tractades com a mers dialectes o llengües mortes, no sent valides en àmbits com puguin ser l'administració pública, la justícia ni de forma oral o escrita.
. Per racionalitzar i dotar d'eficiència la política es disoldràn tots els parlaments sent l'únic que reperesenti als ciutadans l'europeu i tot el poder executiu quedarà centralitzat a Bruseles.
. La única cultura i bandera que representaran a tots els ciutadans de la UE seràn la cultura Anglesa ja que és la mes propera a la llengua oficial i la única bandera i himne oficials seran la bandera blava amb 25 estels i la canço popularment coneguda com la d'Eurovisió.
. Els cascos blaus vetllaràn per la unió indivisible d 'Europa i qualsevol ciutadà europeu que es senti identificat amb una altra pàtria que no sigui europa serà titllat de separatista que ofen a la pàtria mare.
EEUU i Russia han estats els primers en felicitar la Sabia decisió.

Passats 3 segles de la unificació europea encara hi ha manifestacions reivindicatives i separatistes encapçalades per una bandera vermella, groga i vermella que criden amb un idioma obsolet, molt semblant al Mexicà i al Peruà que si són llengües oficialment reconegudes com a llengües d'estats sobirans.

Fora, la pluja

Finalment torna la pluja i esclata la tempesta que feia dies veenien anunciant. La teulada s'estrena de veritat i la claraboia de les golfes es difumina gota a gota fins convertir-se en una finestra al fons del mar.
Nit de tempesta de tardor, ara llum ara foscor, clarobscurs acompassats pel repiqueteig de la pluja sobre les teules, sobre el balcó i fang que rebota al terra i ho empastifa tot. Les bèsties inquietes busquen refugi dels trons, tots els dragons han buscat minuscules escletxes de la façana per refugiar-se al santuari del darrer pis i jo aprofito que segueix la electricitat per gaudir d'aquesta tempesta protegit sota un sostre antic fet de nou.
I em ve al cap John Lennon que ara faria 70 anys, i com podia ser tant modern el que avui seria un ancià havent mort abans del meu naixement. La resposta és com aquest temporal, que es gesta, descarrega, se'n va i segurament algú dirà demà que en tota la seva vida havia vist res semblant i sempre que plou algú invoca la mateixa frase. El cicle de la vida i el rei lleó, el cicle de la modernitat i la segona república, el cicle de la pluja i la senyoreta Montse i les seves cartulines, el cicle de la Pau i Vietnam + Yoko Ono amb un Lennon Imagine i un colom de la pau que deu estar arrecerat de la pluja esperant que demà surti el sol en busca d'una olivera.

Esquelets dins l'armari

He dubtat on publicar aquest post si al Bloc de capçalera o al bloc anònim que tot blocaire discret ha de tenir per resetejar-se sense embuts i finalment he optat pel primer.
L'expresió sortir de l'armari té el seu origen a una dita anglesa on es diu que tots guardem esquelets dins d'un armari ocultant-los a la resta de mòn.
Be doncs quan jo en vaig sortir n'hi vaig deixar com a mínim un parell d'esquelets allí dins i que de tant en tant se m'apareixen com els fantasmes del passat recordant que tinc pendent de resoldre. El primer esquelet són els estudis inacabats que pesen com una llosa i que augmenten la inseguretat i l'estigma de ser incapaç d'acabar res. I l'altre esquelet és tracta del meu pare. Algún dia ho escriure tot sobre el meu pare, la seva absència, el seu retrobament i que ha significat i significa avui en dia per mi, tot arribarà.
De moment faig neteja i els trec al sol perqué la llum del dia mel's deixi veure amb una altra perspectiva i amb un exercici d'antropoleg i metge forense els pugui reconstruïr i els hi busqui sepultura, no física però si per donar resposta a situacions que han estat parades durant anys.
El tenir esquelets propicia els fantasmes i per aquests no hi ha bala de plata o feix d'alls que valgui.
Serem capaços tots de reconeixer quins esquelets ocultem????

Un rostre groc i verd

M'agraden les parets nues, lliures d'estampes de la mateixa forma que m'agraden les pells lliures de tatuatges, almenys a simple vista. No obstant m'agraden els quadres i tots ténen un significat especial i reposen sobre els escassos mobles donant un aire de temporalitat als espais on habito, que fa mes facil redecorar-los i insinuen que encara no he trobat el meu espai definitiu.
Una de les imatges que m'acompanya és una petita reproducció d'un mig cos de dona pintat per Picasso i que vaig comprar al Reina Sofia, fins ara el meu museu favorit.
La dona, l'amant, s'asseu en una cadira desplaçant el rostre lleugerament mentre aquest reposa sobre els seus dits amb un tó seductor.
L'amant de Picasso m'acompanya als pisos que habito i és per mi una referència, la observo, amb aquesta mirada picarona el seu vestit que sembla un ram de flors, els seus dits que són una espiga i la seva pell groga i verdosa, la observo i penso, un bon dia l'autor, o millor dit un grup d'autors van trencar amb tot el que s'esperava d'un pintor i quan la fotografia s'enduia tota la realitat van ser capaços de plasmar sobre una tela una altra realitat, la dels somnis i la dels sentiments i per això és aquesta noia-flor una font d'inspiració.

L'any Y2K

Fa una dècada un tren em va deixar a l'estació de Passeig de Gràcia i els FGC em van conduïr a la parada BELLATERRA UAB. La nota de tall m'havia fet renunciar a peridisme i em vaig decantar per cursar relacions laborals. El que estudiava, en el fons poc m'importava perquè el que estava fent aquell dia era emancipar-me i volar sol lluny de casa i anar al campus de la UAB amb una amiga de l'institut era tot el que podia desitjar amb tant que necessitava un canvi d'aires.
Aquella primera nit al campus mirant pel balco del pis que compartia amb els camells de la vila, dos gats alcoholitzats pels camells i un francés de la Catalunya Nord matemàtic al que anomenavem "si clar", guaitant cap a sota vaig escoltar el parlar característic d'on soc i al baixar per comprovar qui tenia accent riberenc se'm va presentar una mallorquina que vivia 3 pisos sota el meu amb la seva germana.
Si hagués patit n flasfoward de 10 anys m'hagues vist en una petita hermita vora el mar llegint el dia del casament de la germana d'aquesta noia i es que aquella nit plena d'esperances i novetats vaig coneixer a unes de les persones que mes m'estimo i una d'aquestes va coneixer fa uns anys un noi meravellos i fa unes setmanes celebraven el casament mes bonic que he viscut, gens religiós però molt espiritual.
Aquell any era l'any que tots els sistemes informàtics havien d'esclatar per l'efecte 2000, o Y2K i on l'únic que acava revolucionant la vida, be la meva, fou les amistats que vaig fer aquell any y que han perdurat aquests anys.
La universitat passà, deixant els estudis penjats el darrer any i ara que fa una dècada em plantejo que hi ha moltes portes entreobertes que hauria de tornar a obrir per poder avançar.
Acaba l'estiu, sobreviscut el primer dia de feina, preparant molts canvis i reflexionant amb el passat, present i futur.... estic madurant? i el millor estic bolguejant un altre cop! ;-)