Prefaci a Almodovar

D’esquena i a la penombra de la dèbil llum que desprèn el portàtil se’l veu en roba interior, amb les cames creuades, tocant amb els peus les fredes rajoles i amb la mà esquerra subjectant mig rostre i gesticulant la cançó Quizas, quizas quizas emulant al Gael vestit de femme fatale per Gaultier que imita al transformista que a la vegada idolatra a la Sara Montiel. La subjecció del rostre té una part de imitació d’aquesta escena i alhora tapa a propòsit la meitat de la faç perquè així es sent l’Esteban de Todo Sobre mi madre, partit com una fotografia que guarda la seva mare i així es sent ell dues hores abans de veure per primer cop Los abrazos Rotos. No sap si tremola pel fred que li provoca la poca roba o pel que sent, no sap que n’espera del Film ni del noi amb qui ha quedat. Un intens aroma d’haver-se estimat predomina quan comença a sonar Luz de luna. És hora d’entrar a la dutxa i preparar-se per sortir.

Emoció a dos temps

Emocionat vaig sortir ahir del cinema desprès de veure Slumdog milionarie. Amb la sensació de que aquest film m’ha fet ser una mica mes feliç ja que malgrat les tragèdies que relata té un final obert i esperançador.
Estava tant tocat que vaig estar deambulant una estona pels carrers freds de març, amb una lluna immensament rodona posant llum on no n’hi sol haver. Si passava a prop d’un bar notava la vibració dels partit, aquesta eufòria col·lectiva que provoquen els partits, que mai he seguit pero si he observat en nombroses ocasions; una sensació quasi palpable.

Emoció vaig sentir passejant dissabte a la tarda amb una bona amiga pels carrers deserts d’un poble abandonat desprès d’un bombardeig de la guerra civil, una emoció de tristesa continguda en les cases mig ensorrades i sostinguda per les bigues que desafien el pas del temps i s’aguanten com per art de màgia sobre els caps de qui passegen per un escenari de quelcom cruel que passà fa 70 anys i que impacta molt als foranis però aquest paisatge trist i cruel per mi és familiar i agradable, com un recordatori d’un temps perdut i de com les persones podem destruir els paradisos i malgrat tot, aprofitar les runes per crear un futur esperançador.

El temps de les Cireres

Quan vaig rebre el nou exemplar de l’obra completa d’Artur Bladé no em vaig poder estar de començar-lo a llegir. Una bona amiga que ha estat part implicada m’havia avançat que contenia textos inèdits tant a la introducció com a la segona part afegint records de noiesa als d’infantesa ja llegits anteriorment.
Que la infantesa és la nostra pàtria i en gran mesura el que ens condiciona de per vida és sabut i explotat per molts autors des de sempre i el fet de descobrir com l’autor relata un dels fets que mes el marcarà i que és tracta de l’emigració a l’Argentina dels seus pares als quals no tornarà a veure mai impregnen d’una emotiva tristesa l’inici del llibre, que contrasta amb la felicitat de la innocent infantesa que té com teló de fons uns carrers i una terra que m’estimo perquè també les sento meves.
La segona part m’ha sorprès perquè narra d’una forma molt senzilla i emotiva la transformació del nen en adult i de la seva implicació en la societat que l’envolta malgrat tenir un tel de tristesa pel temps perdut i per l’ombra de la posterior guerra incivil, segons paraules de l’escriptor, i que tot ho va engolir emportant-se la innocència i esborrant els paisatges enyorats, del temps de les cireres, títol original d’aquesta part però al ser utilitzat per Montserrat Roig no pogué ser el definitiu. Aquesta edat d’or carregada de personatges coneguts o intuïts dels quals per cert cap són avantpassats meus, malgrat coincidir els cognoms, pel discrets i poc de lletres que em estat sempre els de casa. En definitiva un llibre emocionant i que no se quina impressió ha de donar al qui no ha viscut i estimat aquesta terra i que també m’ha fet recordar que bel.ligerant, masclista i homòfob és el passat. No tot són flors i violes en els jardins perduts de la infantesa i l’or a vegades perd el xapat i verdeja.

Dialeg dins un pot

Fa un parell d'anys vaig crear aquest diàleg per un exercici d'escriptura que aquests dies remenant papers ha tornar a la llum:
En una tenda d’ultramarins, dins un pot de vidre enorme, hi ha dues gominoles discutint acaloradament, una mora vermella i una negra.
Inicia la conversa la gominola vermella: Crec que seré jo l’escollida!
- La escollida? Que vols dir? Que seràs la primera en sortir del pot o l’última?
- Dona, crec que l’escollida és la que marxa primer.
- Llavors tu series de les darreres escollides... Però perquè creus que seràs tu?
- Mmmm, noia, les vermelles, i no vull ser racista, som les preferides.
- Mira, hi havia la mateixa proporció de mores dels dos gustos dins el pot i l’estadística es pura i dura, n’ha quedat el mateix nombre de cada color.
- De totes formes crec que jo soc mes agradable... ho sento però et quedaràs sola.
- Fa dies que estic amb tu i la veritat és que passi el que passi tinc ganes de perdre’t de vista!
- Saps que et dic, amb tu no es pot parlar!
- Me’n vaig a l’altra banda per no escoltar-te.
- Tampoc cal que ens acomiadem abans d’hora. La veritat es que preferiria que marxéssim ambdues alhora més que no pas quedar-me sola.(silenci) Certament espanta!
- El que?
- La solitud.
- T’has plantejat mai que hi ha mes enllà del pot?
- No, prefereixo no pensar-hi, aquest moment arriba a tota gominola.
- Sigui negra o vermella.
- Sí, tot i que l’estadística ens diu que les mores vermelles sortim abans del pot.
- Sigui el que sigui, que passi ràpid.
- Passi el que passi, estem aquí perquè així sigui.
- Ja...
- A mesura que les altres anaven desapareixent, conforme els meus grans s’anaven endurint i el pes minvava pensava amb el sucre que deixen les altres a sobre nostre..(silenci)..
- No ho se... tu tens una visió optimista o pessimista?
- Jo sempre veig el pot mig ple
- Doncs jo, ho veig tot negre.
- Clar, lògic
- Segur que també hi ha alguna estadística sobre això.
La mora vermella s’apropa a la mora negra i somriu.
Una mà es fica dins el pot. Les dues mores s’aferren porugues. La mà agafa la mora negra i l’acosta a la boca - Ecs, és de regalèssia negra (el noi escup la mora mig mossegada, llavors agafa la vermella i se la posa a la boca).
- Per sort en quedava una de vermella.

Dissabtes

Els dissabtes a la ciutat són especials. Normalment és un dels pocs dies on m’aixeco quan em desperto sense la intervenció del despertador ni cap altre element sonor impertinent.
Del llit estant veig tota la habitació il·luminada per la llum que entra a través del balcó i conforme els sentits van cobrant vida vaig escoltant al venedor de flors que tots els dissabte del món es posa a la cantonada del carrer a vendre flors i malgrat viure en un quart degut a la prodigiosa acústica d’aquest petit carrer de Sants la seva cantarella arriba a les meves orelles: “Vamos con las plantas, que son bonitas y naturales. Chiki que vamos con las rosas!!! Rosas claveles, que tengo orquídeas a muy buen precio”... Aquest so és el primer que escolto i es va alternant amb la xerrameca de les veïnes fins la 1.
Un dels altres plaers del dissabte urbà és esmorzar tranquil·lament, posar la rentadora sense pressa i desprès de fer la llista de la compra anar al mercat a les parades, on algunes em recorden pel deix riberenc i on sense saber el perquè quasi sempre compro amb xifres imparelles, 3 bistecs, 5 hamburgueses, etc.

Quan fa bon temps desprès de dinar encara tinc una altra tradició reconfortant i que si es fa en companya millor que millor, es tracta d’anar caminant fins a la platja, amb la radio a tot vela si vaig sol i plantar-me davant el Mediterrani i escriure quatre ratlles tot fixant els ulls a l’horitzó.
Darrerament val a dir que he sumat el llegir totes les entrades als blocs que segueixo i de pas escriure aquest. En definitiva home de rituals.

Retorn relatiu

Coses fetes durant vint dies de silenci:

Deixar entrar el Síndrome de Diògenes a casa més de l’habitual.
Comprovar que com a fidel deixeble de la Llei de Murphy si llenço una factura s’espatlla el ditxos radiador i no puc reclamar-lo. Per sort el síndrome de Diògenes em va fer guardar la estufa antiga.
Proposar-me d’anar més al cinema per veure grans històries com Harvey Milk (Fantàstic Sean Penn, Gus Van Sant a l'alçada com sempre) i recordar que els fets han de ser conseqüents amb les nostres paraules.
Deixar de malgastar energia xatejant per conèixer gent i redirigir-la a descobrir persones llegint els seus blogs. Una petita evolució de milions de gigues per a mi.
Tornar a tenir la documentació del cotxe en regla desprès d’un robatori desafortunat, 4 mesos i uns 120€ en tràmits i gestions despres.
Menjar i menjar, empatxar-me. Patir una gastroenteritis i tornar a la vida sana que tantes alegries em va donar i que em fa exclamar a l’estil Oprah: Com t’has pogut tornar a fer això un altre cop!!!!
Donar-li mes importància del compte al dilema lloguer o pis de compra. I no prestar suficient atenció al meu teixit social.
Acabar l’intrigant llibre El meu amor Sputnik, del qual m’agradaria parlar amb algú que l’hagi llegit i tot seguir començar la nova edició, amb una part inèdita, de l’Edat d’Or d’Artur Bladé, potser el llibreque mes estimo.
Pensar que:
probablement tot és aleatori, així que em relaxaré i disfrutaré de la vida.

Et trobo a faltar

Va compartir amb mi uns catorze anys, tot just estava a punt de complir-ne tretze quan me la van regalar. La gossa dels veïns havia tingut cadells i feia uns mesos que se’s havia mort la Quina. La vaig triar per ser diferent a la resta dels cadells. Era marró i de pel ni llarg ni curt, la gossa mes normal del món, tant de carrer que era inclassificable.
No va aprendre a fer res especial però la seva fidelitat era tant gran que no es separava mai del meu costat i quan marxava a jugar ella em seguia d’d'amagatotis a una distància prudent et giraves i la veires rere un arbre mig ajocada, amb el cap cotxo i dissimulant.
Va presenciar la etapa mes conflictiva de la meva vida, hi va haver moments en que era la única que se m’acostava i posava el seu capet sobre els meus genolls. Quan plorava se m’apropava, quan jugàvem sempre corria i quan entrava a la cuina i em veia rentar les mans tancava els ulls perquè sabia que li espolsaria l’aigua per ferla rabiar.
Quan es va fer hora de marxar a estudiar fora era la primera que em venia a rebre al cotxe, al principi em bordava com recriminant-me el meu absentisme. Si trigava mes de dues setmanes en tornar a casa al matí següent el primer que feia quan es despertava era pujar a la meva habitació i comprovar que seguia allí. Fins i tot sent velleta pujava les escales per fer-ho. I si ens quedàvem sols a la sala d’estar pujava al sofà i dormia al meu costat. Era el nostre secret.

Aquest any farà tres estius que es va morir i avui un capítol de Futurama que parlava d’un gos vagabund me l’ha recordada i en aquestes tardes de pluja la trobo a faltar. Va morir d’una malaltia i tot i estar dues setmanes molt malalta va esperar a que jo tornes al poble per anar se’n per sempre. Ara recordo aquella etapa en que ja no tenia a ningú que em sortís a rebre i lamento tant que hagem de despendrens de tant afecte durant la nostra vida.Sempre et recordaré i malgrat tingui l’afecte de nou vinguts tu sempre seràs la que estava allí eixugant les meves llàgrimes a llepades, la que va ser capaç de criar a un gat abandonat com el seu propi fill demostrant que no només els humans poden fer el be sense esperar res a canvi.