Fora, la pluja

Finalment torna la pluja i esclata la tempesta que feia dies veenien anunciant. La teulada s'estrena de veritat i la claraboia de les golfes es difumina gota a gota fins convertir-se en una finestra al fons del mar.
Nit de tempesta de tardor, ara llum ara foscor, clarobscurs acompassats pel repiqueteig de la pluja sobre les teules, sobre el balcó i fang que rebota al terra i ho empastifa tot. Les bèsties inquietes busquen refugi dels trons, tots els dragons han buscat minuscules escletxes de la façana per refugiar-se al santuari del darrer pis i jo aprofito que segueix la electricitat per gaudir d'aquesta tempesta protegit sota un sostre antic fet de nou.
I em ve al cap John Lennon que ara faria 70 anys, i com podia ser tant modern el que avui seria un ancià havent mort abans del meu naixement. La resposta és com aquest temporal, que es gesta, descarrega, se'n va i segurament algú dirà demà que en tota la seva vida havia vist res semblant i sempre que plou algú invoca la mateixa frase. El cicle de la vida i el rei lleó, el cicle de la modernitat i la segona república, el cicle de la pluja i la senyoreta Montse i les seves cartulines, el cicle de la Pau i Vietnam + Yoko Ono amb un Lennon Imagine i un colom de la pau que deu estar arrecerat de la pluja esperant que demà surti el sol en busca d'una olivera.

Esquelets dins l'armari

He dubtat on publicar aquest post si al Bloc de capçalera o al bloc anònim que tot blocaire discret ha de tenir per resetejar-se sense embuts i finalment he optat pel primer.
L'expresió sortir de l'armari té el seu origen a una dita anglesa on es diu que tots guardem esquelets dins d'un armari ocultant-los a la resta de mòn.
Be doncs quan jo en vaig sortir n'hi vaig deixar com a mínim un parell d'esquelets allí dins i que de tant en tant se m'apareixen com els fantasmes del passat recordant que tinc pendent de resoldre. El primer esquelet són els estudis inacabats que pesen com una llosa i que augmenten la inseguretat i l'estigma de ser incapaç d'acabar res. I l'altre esquelet és tracta del meu pare. Algún dia ho escriure tot sobre el meu pare, la seva absència, el seu retrobament i que ha significat i significa avui en dia per mi, tot arribarà.
De moment faig neteja i els trec al sol perqué la llum del dia mel's deixi veure amb una altra perspectiva i amb un exercici d'antropoleg i metge forense els pugui reconstruïr i els hi busqui sepultura, no física però si per donar resposta a situacions que han estat parades durant anys.
El tenir esquelets propicia els fantasmes i per aquests no hi ha bala de plata o feix d'alls que valgui.
Serem capaços tots de reconeixer quins esquelets ocultem????

Un rostre groc i verd

M'agraden les parets nues, lliures d'estampes de la mateixa forma que m'agraden les pells lliures de tatuatges, almenys a simple vista. No obstant m'agraden els quadres i tots ténen un significat especial i reposen sobre els escassos mobles donant un aire de temporalitat als espais on habito, que fa mes facil redecorar-los i insinuen que encara no he trobat el meu espai definitiu.
Una de les imatges que m'acompanya és una petita reproducció d'un mig cos de dona pintat per Picasso i que vaig comprar al Reina Sofia, fins ara el meu museu favorit.
La dona, l'amant, s'asseu en una cadira desplaçant el rostre lleugerament mentre aquest reposa sobre els seus dits amb un tó seductor.
L'amant de Picasso m'acompanya als pisos que habito i és per mi una referència, la observo, amb aquesta mirada picarona el seu vestit que sembla un ram de flors, els seus dits que són una espiga i la seva pell groga i verdosa, la observo i penso, un bon dia l'autor, o millor dit un grup d'autors van trencar amb tot el que s'esperava d'un pintor i quan la fotografia s'enduia tota la realitat van ser capaços de plasmar sobre una tela una altra realitat, la dels somnis i la dels sentiments i per això és aquesta noia-flor una font d'inspiració.

L'any Y2K

Fa una dècada un tren em va deixar a l'estació de Passeig de Gràcia i els FGC em van conduïr a la parada BELLATERRA UAB. La nota de tall m'havia fet renunciar a peridisme i em vaig decantar per cursar relacions laborals. El que estudiava, en el fons poc m'importava perquè el que estava fent aquell dia era emancipar-me i volar sol lluny de casa i anar al campus de la UAB amb una amiga de l'institut era tot el que podia desitjar amb tant que necessitava un canvi d'aires.
Aquella primera nit al campus mirant pel balco del pis que compartia amb els camells de la vila, dos gats alcoholitzats pels camells i un francés de la Catalunya Nord matemàtic al que anomenavem "si clar", guaitant cap a sota vaig escoltar el parlar característic d'on soc i al baixar per comprovar qui tenia accent riberenc se'm va presentar una mallorquina que vivia 3 pisos sota el meu amb la seva germana.
Si hagués patit n flasfoward de 10 anys m'hagues vist en una petita hermita vora el mar llegint el dia del casament de la germana d'aquesta noia i es que aquella nit plena d'esperances i novetats vaig coneixer a unes de les persones que mes m'estimo i una d'aquestes va coneixer fa uns anys un noi meravellos i fa unes setmanes celebraven el casament mes bonic que he viscut, gens religiós però molt espiritual.
Aquell any era l'any que tots els sistemes informàtics havien d'esclatar per l'efecte 2000, o Y2K i on l'únic que acava revolucionant la vida, be la meva, fou les amistats que vaig fer aquell any y que han perdurat aquests anys.
La universitat passà, deixant els estudis penjats el darrer any i ara que fa una dècada em plantejo que hi ha moltes portes entreobertes que hauria de tornar a obrir per poder avançar.
Acaba l'estiu, sobreviscut el primer dia de feina, preparant molts canvis i reflexionant amb el passat, present i futur.... estic madurant? i el millor estic bolguejant un altre cop! ;-)

Les primeres picades

Passa la revetlla, i de cop tornres a estar immers dins la nit mes màgica de l'any, l'estiu t'escup la calor clatell i mentre cremen fogueres i petards t'encomanes a tota la màgia d'aquest mòn, tot el que ho pugui fer un ateu espiritual com jo, i demanes energia i força per tirar endavant el progectes fossilitzats i a tu mateix.
De cop estas en plena revetlla popular i t'adones que estas envoltat d'amics i de tradicions i que tot i ser un xic alienigena, coi que be tornar a casa i respires amb uns dies de descans per davant. I llegeixes sota un arbre i al llit a altes hores de la matinada i t'adones que el Guardian entre en centeno s'esta convertint en el teu nou llibre favorit, que portes 15 anys de retras en la seva lectura i que ha hagur¡t de morir Salinger i recomanar-lo la Cayetana Guillen Cuervo per recordar que t'estava esperant.
I tot just ara tornes amb el tren i fas ziga zaga entre les platges i veus un be de deu torrant-se al sol i t'adones que ja es estiu de veritat.
I quan arribes a casa i deixes la maleta plena de roba bruta d'aquests dies corres cap a la farmaciola a posar-te pomada a les picades de mosca negra que et van ablair passejant per l'hermita i crec que les emocions viscudes aquests dies són com aquestes vermellors que quan menys ho esperes et tornen a picar recordan-te el que vas viure fa pocs dies i rasques les emocions per alleugerar la picor ara que tot ha passat i que falten poques hores perquè soni el pip pip pip piiip de la santa rutina.

El triomf del mal

El mal triomfa quan la bona gent no fa res. Aquesta frase la vaig escoltar un cop en una sèrie d'aquestes de detectius que fan a altes hores de la matinada i des d'aquell dia crec que és una de les frases mes encertades que algú hagi dit mai.
No sé a qui se li va ocòrrer, habitualment si un no sap a qui cita sol dir que és obra d'Oscar Wilde.
L'aparia, la indiferència amb que consentim veritables barbaritats no ens fa ser bones pesones, sinò mers consentidors, còmplices silenciosos dels qui obren el mal per creures mes llestos, amb mes dret i sobretot impunes a la justícia.
Cada dia veig persones indiferents davant drames quotidians, i jo mateix no hi estic d'acord però resto en silenci, en l'estat del còmplice, l'encobridor de tantes malifetes que no se si em puc perdonar si segueixo callat.
Crec que en gran part aquesta etapa gris en que visc s'alimenta d'aquest laiiser faire dels qui s'aprofiten dels altres siguin especuladors, siguin explotadors encoberts o assassins de somnis i talladors d'ales que en nom de la sinceritat et poden ensorrar animicament.
I crec que potser no soc l'únic petrificat per aquest mòn, que són moltes les persones que voldrien parlar i trencar un silenci per parar aquesta situació i reconstruir un mòn en bocins.
No deixem que triomfi el mal, no deixem a les víctimes soles i parem els peus entre tots els que en cert sentit, i no en un nivell de puresa artificial, ens sentim bones persones perquè no fem a la resta el que no voldriem que ens fessin a nosaltres.
Ja n'hi ha prou de no fer res i deixar que el pesimisme sigui la norma enfont de la proposta d'alternatives.

Hola

Així de cop sense mes ni mes. Fruït d'una nit d'insomni on Google i Facebook han cercat molts noms del passat i el propi aquesta nit tant igual a les altres trenco el silenci.
Orfe de Lost, àvid de lectures, pràcticament ressucitat pel Paul Auster enmirallat amb el seu home a les fosques invento un destí als personatges que no són res mes que fragments del jo que ha estat presoner del verí que és que no t'entenguin.
Aquesta nit, com la nit dels temps reconec que hi ha mil muralles que protegeixen els meus sentiments i que superar-les és una cita tant èpica que sembla cosa d'herois aconseguir aquesta fita i vos creieu cavaller que esteu disposat a lluitar per tant petit premi? On esteu mag Merlí, on esta Fada Morgana la metzna que em convertí en presoner. Ja és tard per creure en que arribarà la invitació a l'escola de mags, això passà com ho feu la dolce uni...... i el mirall no respon, i el pendul no és posiciona si el destí és seguir aqui, retornar o un pla C.
Mentre escric me n'adono, no era de marbre, sempre he estat aqui i el verí no era mortal.
Un retorn, un darrer sospir?
Un poema tant se val.