Dies de tot

Hi ha dies en que una tarda de cinema fútil, adolescent i sense pretensions amb una amiga són el millor pla. D'altres anar a la presentació d'un llibre d'una coneguda et descobreixen un món que esta tant a prop i a la vegada tant lluny com un reflex de la realitat.
Hi ha dies on les portes automàtiques no s'obren quan et plantes davant i no saps si t'has tornat definitivament invisible.
Hi ha nits que brilla el sol dins les ninetes dels ulls i vius cada instant com si tota la llum de l'univers estes concentrada dins teu i el cervell i les mans volen.
Hi ha dies que s'haurien de considerar purgatoris o llimbs i que desprès de llevar-te restes fins que tornes a ficar el cap sota el nòrdic i desapareixes amb Morfeu i descanses en posició fetal i notes com el líquid amniòtic t'envolta i tot és possible perquè la partida encara no ha començat.
Hi ha instants en que una cançó diu mes de tu que totes les paraules i descripcions del món i t'oblides de que ets finit, de que ets qui ets i tens la edat que tens i nomes ets un instant mentre Pastora canta que em vindràs a buscar, i no espero, soc, i existeixo, no perquè pensi, també existeixen les pedres i la sorra sota el mar i poder tornar enrere s'apodera del fil musical mentre Happy de Leona Lewis espera el seu torn.

Noves tecnologies, vells fantasmes.

Amb el recent estrenat fred estreno ordinador amb el que escriure aquestes paraules, m'he deixat seduir per l'estètica del VAIO i desprès d'uns mesos torno a navegar en temps real i no fent un acte de contenció per no desesperar davant d'una pantalla que no reacciona davant les meves peticions.
Voldria ser positiu i disfrutar de la novetat, al nou espai i voldria obviar les caixes al terra i les parets nues. M'agradaria parlar de les llums de nadal que ja esperen començar a hipnototzar-nos els impulsos consumistes i riurem de les tendes d'accessoris que han passat de les hamaques als arbres de Nadal als aparadors i que dir dels anuncis de joguines que saturen la publicitat des de fa dues setmanes.
En canvi estic aquí, en punt mort, abandonat a un destí que no existeix, sol, solitari, com aquell ornament de Nadal que resta guardat en un racó del traster esperant que arribi el moment, però el moment no vindrà doncs fa temps que va passar de moda.
Voldria dir que és una sensació passatgera, però la freqüència cada cop augmenta i l'esperança és una cistella sense ansa. Cara enfora bona cara i tot va be, permeteu que aquí sigui mes transparent, per sort molta gent no sap que existeix aquest mirall de l'ànima.

La substància relativa

Una tardor relativament primaveral on les fulles segueixen verdes i la màniga curta.
Un tots sants on matem les flors per deixar-les on deixem els morts.
Un passar dels panellets i castanyes que no m'agraden mentre que he disfrutat buidant i convertint una carbassa en un esperit fantasmagòric (ens ha quedat maca oi?)
Un criticar les tradicions d'importació com si fóssim impermeables sense veure que aquesta impermeabilitat no es sempre beneficiosa i que és bona per respirar.
Un tornar i compartir els paisatges favorits d'un poble en ruïnes, un restaurant i un riu ple de calma.
Un acompanyar a una avia vestida o disfressada de negre de cap a peus a posar flors tolerant el dol extern d'ella, respectant el meu no creure.
Realtivitzant-ho tot, com sempre passa la tardor, passa tot sants, la carbassa es comença a podrir i va sent hora de forçar els bons propòsits per tirar endavant aquesta vida relativament feliç.

OFF

Em desperto per intuició, doncs el meu cos sap que és divendres i ja és l'hora en que el mobil m'anuncia que són les 06:50. Estic en vigilia resistint a comprobar que tinc raó fins que conformo que la llum que entra per la finestra és la de l'hora de llevar-me però el mobil no respón, tenia bateria i esta apagat, teclejo i res. Miro el rellotge d'agulles i esta glaçat a les 2 hores i 27 minuts, no pot ser.
L'ordinador habituat a estar eternament en on baixant i compartint informació esta mut, hauran saltat els ploms amb tantes obres...
Tampoc surt aigua de la dutxa...
Em besteixo i baixo els 6 pisos a peu. El carrer esta ple de gent que protesta per l'apagada, NO FUNCIONA RES, ni transport públic, ni semafors. RES.
Les màquines han mort i nomes ens movem els vius i les coses inertes que empeny el vent.
No puc treballar sense ordinador. La feina es suspen mentre les autoritats mundials estudien que ha aturat les màquines i enginys artificials.
Comença una nova era, mes lenta, mes discreta i mes humil. Afortunadament segueixo comprant llibres en format paper, carrego la motxilla amb una selecció de novel.les, una llibreta i un boligraf, agafo menjar i em disposo a marxar de la ciutat per tornar al poble i explicar que estic be esperant que ells també ho estiguin.
La era moderna s'ha extingit i em pregunto com podré sseguir sent amic dels meus bloguers preferits i si hi podré tornar a parlar mai.
Llenço el mobil a les costes del Garraf mentre segueixo com d'altres les vies del tren com a punt de referència.

És ficció, qui sap si algun dia....

Ara Agora

No crec que guany molts premis, no crec que tingui moltes nominacions però entre la sobrietat dels diàlegs i la austeritat de la Rachel Weiz no he pogut evitar rebre la fuetada de l'integrisme religiós i sentir la gran pena de la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el soterrament de la filosofia del món antic per raons fanàtiques.
des de que el món és mon el caos tendeix a l'ordre i des de que l'home és home ha après dues grans veritats o principis que sempre acaben imposant-se com s'imposa el cercle (o la hipèrbole) a l'univers: En una batalla entre el raonament i la força, la força sempre s'acabarà imposant quan el raonament s'hagi extingit. L'altra és que sempre acaba tenint mes poder l'indemostrable que no pas el que es pot explicar de forma racional perquè sabem que davant de l'enteniment som limitats i en canvi la imaginació no té límits tangibles.
L'home ha mort a l'home diu el filosof, el film ens diu: però deu va matar a la filosofia de l'home primer.
Em quedo amb la convicció de que és detestable ser cristià, com ho és ser membre de qualsevol religió amb la finalitat d'oprimir al diferent, com ho és fer demagògia, com són penosos tots els màrtirs i com es fastigós l'art religiós del Segle d'or espanyol que tants escarafalls esta causant ara en una exposició a Londres.
Religió: no gràcies.
Espiritualitat? Fes be i no faci's mal, viu i deixa viure i no relativitzis tant les coses doncs les ferides fam mal a tothom per igual.

I mentrestant el món segueix girant i la gent continua morint en nom de Deu, l'argument més utilitzat al llarg de la història per cometre assassinats. Si existís se'l podria acusar d'incitació al genocidi. AMEN.

Donar la cara

El darrer post que vaig escriure descrivia una nit calmada de solitud translúcida i ganes d'estimar.
Hores després la nit es feia dia i a plena llum del dia, a cara descoberta va esclatar la tempesta que em feu apartar la mirada cap a una altra banda.
Han estat uns dies de molta reflexió, de discussions i d'acció. De justificar el sentit del meu treball i de plantar cara a la deshumanització de les tasques en honor a la eficiència. Dies durs i confusos, nits en vela amb el futur incert imantant l'espasa de Damocles sense pretendre ser un rei/na del drama.
Però per sobre de tot, dies on he descobert que hi ha mes persones de les que creia que em valoren i m'aprecien, persones que fa temps que m'estimo per sobre de totes les foteses que envolten aquesta superfície de mar nervosa on navego en un vaixell de paper.
He donat la cara, han donat la cara per mi i ara diria, imitant al Woody Allen, que si la cosa funciona doncs endavant.
Aquesta entrada no és artística però si necessària per expulsar un parell de setmanes dignes del desert de l'oblit.

Aquesta nit

La nit silenciosa és fa marronosa per la contaminació lumínica i entre el marró, estèril d'estels el blau fluorescent del gratacels mes alt es repeteix en cada vidre obert de la finestra mentre el punt vermell d'advertència als avions sembla flotar sobre el cartell resignat com un accent corregit per la professora en un dictat.
La música ajuda a obviar la respiració sostinguda de l'ordinador mentre les tecles ordenen tacar la fulla en blanc i les paraules passen del pensament (intim) a la retina de qui observa dins de la seva intimitat perfecta o d'una furtiva curiositat en hores laborables.
La rebel.lió de les màquines s'ha cobrat una nova víctima i desprès del televisor i el telèfon l'ordinador avisa de que 4 anys de vida útil són suficients i que a partir d'ara la dansa dels programes és ballarà a càmera lenta i amb constants pèrdues de coneixement amb reinicis constants i pèrdua de documents (danys col·laterals).
És mala època pels somniadors? no és només la tardor, és la decepció de l'estiu i l'error de les cartes que ho encerten tot menys el "life motive" que hauria de fer bombejar aquest cor que batega mecànicament, perquè som engranatges, simples peces complicadissimes que formem part d'una maquinaria mes gran de la qual en desconeixem l'ús i la durada en garantia.
Tornant a la nit la finestra delata que les llums de les cases estan apagats, a aquestes hores només hi ha dos detalls que brillen, el blau del cartell i el verd d'uns ulls que el miren.
Company de la nit que no em deixes sol.