diumenge, 12 de setembre de 2010

Un rostre groc i verd


M'agraden les parets nues, lliures d'estampes de la mateixa forma que m'agraden les pells lliures de tatuatges, almenys a simple vista. No obstant m'agraden els quadres i tots ténen un significat especial i reposen sobre els escassos mobles donant un aire de temporalitat als espais on habito, que fa mes facil redecorar-los i insinuen que encara no he trobat el meu espai definitiu.
Una de les imatges que m'acompanya és una petita reproducció d'un mig cos de dona pintat per Picasso i que vaig comprar al Reina Sofia, fins ara el meu museu favorit.
La dona, l'amant, s'asseu en una cadira desplaçant el rostre lleugerament mentre aquest reposa sobre els seus dits amb un tó seductor.
L'amant de Picasso m'acompanya als pisos que habito i és per mi una referència, la observo, amb aquesta mirada picarona el seu vestit que sembla un ram de flors, els seus dits que són una espiga i la seva pell groga i verdosa, la observo i penso, un bon dia l'autor, o millor dit un grup d'autors van trencar amb tot el que s'esperava d'un pintor i quan la fotografia s'enduia tota la realitat van ser capaços de plasmar sobre una tela una altra realitat, la dels somnis i la dels sentiments i per això és aquesta noia-flor una font d'inspiració.

7 comentaris:

parce ha dit...

Els que viuen al vanguardisme sempre estan al fil de la navalla. Perillós i estimulant a la mateixa vegada

Bargalloneta ha dit...

desconeixia aquest quadre . És bonic!
petons

Deric ha dit...

jo encara vaig a la recerca del meu quadre preferit... algun dia el trobaré

Jordi ha dit...

Amb 3a persona Parce? ;-)
Bargalloneta ben retornada, veuras la darrera del Woody Allen?
Dèric un dels que mes m'agrada és una nit estelada de Van Gogh del quan no tinc reproducció. Però el gran favorit el segueixo cercant.

Ferran ha dit...

Mai he sigut gaire de Picasso, jo. Em costa. Aquesta dona picassiana segurament la veuré amb altres ulls, d'ara endavant, però tot i aixó... em costa, em costa Picasso.

maria ha dit...

S'ha de reconèixer que la pintura és més bonica que la seva història real.
La seva vida no va acabar massa bé...

Jordi ha dit...

Ferran potser amb una mica de sucre. El que és indiscutible és que no deixa indiferent.

Maria benvinguda. Sí, la majoria de models - amants com la mare de la seva filla Maya o la darrera Janine van acabar folles i suicides tot un exemple de que tota energia positiva (Art) genera energia perversa.