Art sentit

Perquè no és mes savi qui mes enrevessat parla sinó qui de la manera mes senzilla es fa entendre.
Petit homenatge a les persones que sense pretendre-ho donen tant aliment a l’ànima. Tants cops desnodrida i que peca d’inanició malgrat estar envoltada de tant savi carregat de delicatessens de porexpan.

Perquè no pateix mes qui mes es queixa sinó qui mes suporta.
Petit homenatge a les persones que tenen naturalesa de jonc, tant delicats, tant resistents, indestructibles.

Perquè la bellesa et pot sorprendre en la imatge mes senzilla i familiar. Com un forratllat oxidat que ja no es útil per tancar una porta però si per obrir una escletxa de bellesa dins l'esperit.

Superficie d'Iceberg

Tots sabem que un iceberg és una gran placa de gel que flota en el mar i que la part visible a la superfície només es una ínfima part del què realment és. Com el gel, les persones solsament mostrem una petita part de nosaltres, i no només pel que omitim o emmascarem sinó per la densitat de la nostra complexa existència, de tot el que hem viscut, de tot el transcendents que podem ser i a la vegada tant superficials que ens podem mostrar, diguem per la llei de la gravetat que en aquest sentit és l’escut protector que no ens deixa mostrar tot el que som a la superfície.

Superficial com puc ser a vegades aquesta setmana volia canviar de look amb un nou pentinat i començar el 2009 amb ulleres de pasta noves i resulta que el primer sí però d’ulleres res de res. Després de 10 anys portant ulleres per llegir (no el mateix modelet) segons l’oculista ara tinc una vista de linx i no les necessito....

He de confessar que a l'institut se'm va despertar un estrany desig de portar ulleres, i que ho vaig somniar uns quants cops fins que desprès de començar a desdoblar línies als llibres, tants que en llegia i amb tanta poca llum, vaig acabar anant a vistar-me i vaig acabar portant ulleres per llegir.

conspiració per no tenir un new look? Recompensa de Santa Llúcia per gastar-me una pasta a la fira de la Catedral amb ninots religiosos pel pessebre???? Diguin el que diguin ara escric aquestes paraules amb les darreres ulleres que em vaig fer i que donen un to abstracte quan miro de lluny i que per veure segons que millor així. Ni que jo fos un vigilant nocturn del Titànic, en aquell cas potser la història hagués estat diferent.

La flor del meu secret és un cactus

Hi ha vegades que no sé si el que faig és viure o sobreviure. Si tot plegat es tracta d’anar tirant, com dirien d’on soc jo pobrets i alegrets i carregadets de misèria. ,
Existir és el primer que fem en contra de la nostra voluntat, sense demanar-ho, sense preavís, sense cap intervenció pròpia, només la de dues persones que han decidit crear-te sense ni tant sols saber com seràs, i molts cops sense saber del tot que estan fent o com es posa be un condó.
Aquesta falta de voluntat en la existència contrasta amb la curiositat que em desperten la majoria de coses i el fet de que estant viu experimentes una sèrie d’emocions que et fan desitjar aquesta vida, et fan voler interessar-te pels qui t’envolten, voler visitar altres ciutats, llegir el que altres han creat i en definitiva voler seguir viu per curiositat.
Si la flor del secret de Marisa Paredes era el pur sentiment de drama que vivia amb el seu amor descafeïnat, amb un militar absent, que li permetia escriure històries d’amor edulcorades amb sacarina, tant irreals però alhora desitjables. Si aquestes històries l’acaben portant davant d’un nou home que l’estima i comparteix el seu secret, el comparteix i se’l fa seu. Si quan deixa l’amor del maltracte, d’algú que no la correspon torna als seus orígens, per trobar-se a si mateixa. No es casual, que es refugi en la seva infantesa i que sigui des d'un cercle protector de dones d’on torna decidida a estimar a un igual.
Crec que "La flor de mi secreto" és una tragèdia terriblement optimista on s’intueixen moltes trames que a posteriori acabaran sent obres mestres d’Almodovar com la Infermera Manuela i els trasplantaments a "Todo sobre mi madre" o l'argument de la darrera novela d'Amanda Gris que acabarà sent el fil conductor de "Volver".
En nom propi el secret per escriure és el viscut; i sobretot el que m’han explicat mes que ningú les persones grans que tant han vist i que tant han patit les conseqüències de les guerres, de les injustícies socials i sobretot el formar partd' una època determinada, molt convulsa. Perquè no només no triem existir sinó que no escollim ni la època, ni el sexe, ni la raça, ni condició; ni tant sols el que desitgem i com he dit algun cop sobretot si som alguna cosa som DESIG.
El prendre consciència de tot plegat pot ser dur, pot ser bonic, pot ser un cactus resistent, bell però que si t’hi acostes massa et punxa com les històries que m’agrada tant escoltar i escriure malgrat que em deixin cicatriu.

Ser o no ser, el Rei LLeó

Parlant amb un amic sobre pelis teòricament dolentes però que tenen missatge vam acabar parlant de "Bambi" i la crueltat infantil, d’aquí a parlar de les nostres pel·licules de dibuixos preferides on per edat guardo sobretot el record de "la Bella i la Bèstia" i "d’Aladdin" però la què més m’agrada i he vist mes cops, ho confesso és "el Rei Lleó".
L’he vist fins a la sacietat i mai fins avui m’havia adonat de les sospitoses similituds que té amb Hamlet !!!! Pare que mor assassinat per les intrigues d’un germà sinistre que acaba ocupant el seu lloc, fill amb un terrible sentiment de culpa al que un bon dia se li apareix l’esperit del difunt reclamant venjança... tot plegat molt sospitós. M’estranya que cap fanàtic de Shakespeare no n’hagi impugnat els guions.
De totes formes jo em quedo amb el final edulcorat de la factoria Disney i que a la sabana africana la fèmina co-protagonista es una forta i sabia lleona en busca d’ajuda i no una trastornada suïcida com Ofèlia.

A banda del plagi o casualitat l’inici del film amb el despertar del sol a Africa és una de les imatges cinematogràfiques que més m’agraden i el dilema de Simba de fugir del passat o enfrontar-te amb la vida és un dels grans temes de la humanitat tot i que s’hagi traslladat a aquesta espècie de llibre de les bèsties modern.

Hi hagi destí o no procurarem viure la vida donant la cara tot el que es pugui hakunamatata.

Sobredosis

Ara quan escric ja ho faig en clau bloc, i en certa manera sóc mes conscient de que algú ho llegeix, i ho pot comentar, de fet m’agrada llegir les notes al bloc i em desperta curiositat saber qui ha entrat i sap el que penso.

Fa poc he creat un perfil al Facebook, mes que res com a resposta a la invitació d’una amiga i he descobert aquest altre submòn paral·lel. Ara tinc e-mail, bloc, space, facebook, messenger, skype i algun que altre perfil en aquestes webs celestines. Sobretot estic tant registrat perque m’hi apunto amb la eufòria de la novetat i el reclam dels amics.
Desprès em paro a pensar en el fet de cultivar mes les relacions virtuals que les naturals, les de cara a cara i me’n recordo d’un article que vaig llegir a Vanity Gay on parlava dels cada cop mes vincles emocionals sense cap risc que creem per Internet i del poc que cultivem aquests vincles amb les persones que ens envolten com poden ser els veïns o aquelles persones que veiem dia a dia pel carrer o a la parada del metro cada matí. No critico el cyberespai, crec que tot suma, però per si de cas estic esborrant de mica en mica el meu rastre de la xarxa i el limito a aquesta petita Àgora que és un bloc sense cap temàtica mes particular que les pròpies opinions.

Sempre he tingut facilitat per sentir atracció cap a les novetats, sobretot per curiositat i és fàcil que m’enganxi a un reclam publicitari o que una sèrie de TV o una pel·licula em crei addicció, i si m’agrada doncs puc veure una i mil vegades aquesta sèrie fins a recordar gran part del text i imatges, si.... aquest temps dedicat a l’estudi potser seria mes profitós...... però les aptituds venen com venen......

Almodovar i "Sex and the City" son unes de les referències mes recurrents, la primera des de que per casualitat vaig veure “La ley del deseo” i la segona quan un estiu a la FNAC en vaig comprar la 1ª temporada per fer menys avorrit un llarg estiu al poble. En uns mesos vaig acabar tenint les 6 temporades de la sèrie i aquests DVD’s han viatjat per nombroses cases d’amics que s’han enganxat a la serie. Aquest estiu vaig tenir la sorpresa d’una temporada extra en forma de pel·licula i ara he llegit que es provable que n’hi hagi un altra secuela.

Ara penso que potser acabi avorrint-la per sobredosi com en el seu dia em va passar amb "Cuentame", Paulo Coelho, les ficcions de TV3 o fins i tot Bola de Drac (de petit patia nomes de pensar que un dia s’acabessin les aventures de Son Goku, però amb tants monstres i la pubertat vaig perdre’n l’interès a mig matar un monstre).
En definitiva addicte si, però que ràpid passo el síndrome d’abstinència.

Mirades d'amagat

Un pensament al balcó, una flor austera però preciosa que s’atreveix a florir amb el fred.
Un forat a la teulada, des de la finestra de la cambra es veu l’antiga cantereria dels veïns, la darrera que va funcionar, de maó, amb arcades i un parral que l’abriga, tot plegat d’una senzillesa antiga i bonica. Amb els anys s’hi ha fet un forat a la teulada al mateix lloc on quan era petit veia sortir niuades de puputs. Els matins freds i assoleiats d’hivern el seu gat escala el parral i dorm al brancal de la finestra, amb els vidres bruts i intactes, lleugerament il•luminada pels raigs de sol que entren pel forat de la teulada.
M’agrada contemplar el paisatge rere els vidres que s’entelen per l’alè de qui s’aboca massa al vidre per contemplar el món que l’envolta.

"Francamente querida (Reina), me importa un bledo"

Malgrat tot, malgrat el fora de to i el gratuïtes i innecessàries que són les declaracions de la Reina, almenys parla de respecte tot i que no entengui a una part de la població. Mal que mal fa anys que penso que la monarquia es com la calvície una realitat que tothom qui pot evita per ser una herència punyetera i que et toca sense triar-la. Per cert ves a saber que pensen els altres monarques o líders estatals... almenys aquesta ens respecta i no ens tancaria a la presó.....
Això sí la que aviat serà mes rica que la Reina és Pilar Urbano que s’està forrant amb la venta del llibre, jo per si de cas no el compraré ni per contrastar la informació...

Parlant de reines i sobre un tema que encara arrossega polèmica la mort per accident de trànsit del líder de la Ultradreta Austríaca Haider destapa la seva relació sentimental amb el número dos del seu partit, una doble vida consentida per la seva dona. Aquest és el que anomeno “efecte American Beauty” degut a la pel•lícula del mateix nom on apareixia un neonazi que ho era per manca d’acceptació de si mateix i canalitzava la seva autorrepresió castigant a la seva família i odiant als que eren homosexuals com ell però mes valents ho som obertament.
Doble moral, la gran mentida de pretendre ser el que no ets, el pitjor, que ho fes perquè n’estava avergonyit. Aquí radica l’esperit de l’orgull Gay, en evitar aquestes mostres de vergonya i d’amagar-se per dur una doble vida. La vergonya és converteix en orgull.

I per acabar la crònica celebrar dues noticies que aporten esperança i certa justícia primer la victòria d’Obama, independentment de com es desenvolupi la política dels EEUU a partir d’ara celebrar que per fi guanya un líder carismàtic, negre i que té com a referents Martin Luther King i Gandhi i segons definitivament es desintegra la fotografia de las Açores que tantes guerres i mal de caps ens han portat. Bye Bye Aznar, Blair and Bush.

Efecte Yo-yo

Dia de fred intens, de massa calor artificial provocada per la calefacció de la feina. Temporada de dilemes. El dia encara minva i jo també vaig de capa caiguda. Realment com la gran majoria. Aquest matí m’he espantat al posar els peus sobre la balança, torno a fregar el canvi de numero. Com si el meu esforç constant fos minvar i augmentar cada temporada, i de mentre l’armari ple de roba de totes les talles per les que em passejo cada any i com a record imborrable una estria mes a la cintura com un tatuatge que em recorda que fa mesos era jo menys aquella ratlla de pell rebentada per la tibantor del greix.
Dies de tardor foscos per dins i fora. Malgrat tot la pluja a la finestra i un bon llibre a la vora del foc són ideals. El balanç del que he aconseguit aquest any desequilibra la balança i sort de l’esperança que em manté dret, de peus a terra, sobre el vidre glaçat que marca en blau fluorescent el resultat de la meva frustració.

Serà qüestió d’endollar el carregador de la bateria, que deu estar sota mínims.

Autoestima

Com una fotografia que apareix inesperadament davant els meus ulls, una imatge d’algú que se n’anà per sempre, aquesta mateixa sensació experimento amb aquella musica, de mans nues i guitarra espanyola.
Assegut davant l’escriptori contemplo els folis i mes folis del curs i el ben plegadets i guardats que els vaig deixar, uns apilats i la resta dins d’uns arxivadors d’on no han tornat a sortir. Si avui hagués de fer una afirmació absoluta seria que no m’agrada estudiar, en canvi soc inquiet i cada dia aprenc coses. Ara, mentre sona la música, alternant la guitarra clàssica amb els darrers èxits del pop aprenc a disfrutar de la tranquil·litat de la nit, sense televisió, sense cap distracció a part de la cançó. Estic teclejant per gust, sense cap obligació ni aparentment cap finalitat.

Allen Gaudí Barcelona

No puc treure’m del cap la banda sonora de Vicky Cristina Barcelona, deu ser per això, per les imatges fantàstiques de la ciutat i pel bé que ho fan absolutament tots els personatges que m’encanta aquesta peli.
A favor: m’agrada la història, la catarsis que experimentes els personatges de Vicky i Cristina, la passió que desprenen el terriblement sincer Juan Antonio i la visceral Maria Helena. La còmica ridiculització del superficial però feliç marit de Vicky, la ignorància ens fa mes feliços??? Llenço la pregunta al vent i deixo que s’escoli per una xemeneia de la Pedrera.
En contra: Perquè la perfecció no existeix diria que de massa perfecta que sembla aquesta Barcelona de xalets ajardinats, descapotables i terrasses de luxe a vegades sembla massa irreal, malgrat tot val a dir que aquesta ciutat rica i elitista també existeix tot i que jo no la vegi i Cristina es dedica a fotografiar el Raval així que a part de modernisme també surten grafitis i carrerons.

El final massa obert o ben tancat es com tancar un cercle i tornar al principi, això si, les protagonistes interiorment han canviat i han contradit els principis i afirmacions que feien al començar el film.

En conclusió una pel·lícula rodona, que m’ha fet pensar, i que m’ha recordat el poc anglès que sé. Per cert si algú s’anima a veure-la que ho faci en versió original subtitulada sinó no entendrà la conya de –Maria Helena in english pleasse!!!!

Jo de mentre a esperar a que surti en DVD per devorar-la fins treure-li tot el suc. A veure si se m’enganxa una mica de talent!

La gata sobre la teulada de zinc no té qui la miri

Acabo de llegir a l’edició digital de El País que ha mort en Paul Newman. L’home mes guapo que ha existit, segurament fins el darrer instant de la seva existència, i malgrat tot heterosexual.
Al buscar el programa Word per escriure aquest text m’he adonat que fa tants dies que no l’utilitzo a l’ordinador de casa que tots els meus documents recents són jocs, ja siguin de cartes o el busca mines. Impressionant que passi tanta estona jugant a l’ordinador, tot i haver muntat l’escriptori per poder estudiar on-line o escriure.
Tornant al mite, no recordo quan vaig sentir per primer cop l’atracció cap aquest actor, que emplenava la pantalla amb la seva immensitat blava malgrat fos una pel.licula en blanc i negre. El seu físic imposa, no crec que li ensenyessin res, tot ho tenia après, i malgrat nomes recordi la gata sobre la teulada de zinc, quina pel.licula, quin títol, quina ambigüitat!!!!. Si hagués de triar tres actors que m’imnotitzen triaria a Paul Newman, al Marlon Brando d'un Tramvia... i al George Peppard de Breakfast in Tiffannys, un mar de quasi rossos d’ulls immensament blaus.
Ahir sortia per la TV Pedro Almodovar entregant el premi a tota una trajectòria cinematogràfica a l’Antonio Banderas i per presentar-lo deia: des de el primer dia era actor, no necessitava aprendre res, i crec que aquest complit serviria per parlar dels grans actors, dels escriptors i de molts artistes en general. Es pot aprendre a escriure? Òbviament necessitem que ens ensenyin a transformar el llenguatge en paraules, en milers de ratlles coherents en una llibreta o en una pantalla. Però realment es pot ensenyar a escriure una novel.la? a inventar una història??? Cada cop crec que es menys possible. Es pot llegir molt i plagiar la vida, tot el que ens afecta, som permeables a tot el que sentim i som capaços de reproduir-ho sobre un paper, però d’aquí a afirmar que hi ha formules, la veritat m’hi resisteixo.

RETORN A L’INTERIOR

Paula d’Isabel Allende, la descoberta d’aquesta escriptora em va venir de petit, quan havia de fer un regal a la meva mare i vaig anar a la llibreria del poble, buscant i remenant vaig acabar amb La Casa de los Espiritus a les mans, i posaria la mà al foc que el vaig triar per l’atracció que he tingut sempre per tot el que és sobrenatural, per tot menys l’Església que consti, i clar amb aquest títol jo veia Poltergeist per tot arreu. Quan ella va tenir el llibre a les mans em digué ufff fantasmes??? I crec que va trigar a llegir-lo. Amb els anys s’ha convertit en una fanàtica de l’Allende i a casa disposem de tots els llibres que ha publicat, inclòs alguna biografia.
Amb els anys em va picar la curiositat i vaig devorar La casa de los Espíritus i s’ha convertit en un dels meus favorits juntament amb Cien Años de Soledad de Gabo i algun que altre de la Rodoreda i del Terenci Moix.
La Casa... és un d’aquests llibres que m’hagués agradat poder escriure i Paula, que creia que seria una descripció de l’agonia de la seva filla, quina mania d’establir idees preconcebudes, i quasi sempre errònies.
Resulta que l’altre dia en un programa que m’encanta que fan els diumenges al vespre a la 2 i que és diu Pagina2 entrevistaven a l’autora i deia que el llibre del que havia rebut mes elogis anònims era Paula. Aquest comentari i el fet d’estar un dissabte a la nit al poble sense res a llegir va fer que acabes entre les meves mans.Quina sorpresa al veure que a part d’una gran lliçó davant el terrible destí de la seva filla el llibre és una gran carta on explica el que sent i la història de la seva família, fins i tot les seves fonts d’inspiració i rituals a l’hora de contar històries. Definitivament ha estat una gran descoberta i un elixir per despertar quelcom dins meu que estava adormit, el cuquet de contar el que penso, tot el que he desitjat i no he aconseguit. La part negativa és que en aquestes circumstàncies el meu subconscient, que es mes viu no para de fer-me somniar en petites frustracions de vocacions perdudes, amors inacabats i pors profundes, com si hi hagués una conspiració planetària per impedir que es compleixin. Malgrat aquests temors un ja es sap psicoanalitzar, o això crec, i em queda clar que el primer fre i mes important es un mateix . Esperem canalitzar tota aquesta energia cap a un fi profitós.

RUTES DEL PRIORAT, VIATGES INTERIORS

Aquest cap de setmana ha estat complert. Dissabte seguint una tradició que vàrem improvisar fa uns anys vam decidir anar a dinar pel Priorat, que és de les zones que mes m’agraden, el paisatge, la gastronomia, la natura tan ordenada de marges i vinya i tan feréstega de bosc i fauna.
La ruta va consistir en anar del poble a Garcia, seguir cap a El Molar i d’allí enlloc de tirar cap a Gratallops vaig decantar-me cap a La Figuera i quan no sabia cap on tirar un bon home ens va indicar que hi havia una drecereta que comunicava la Figuera amb la Vilella Baixa, que era el nostre destí desitjat. De cop em vaig trobar conduint per unes pendents i enmig d’un bosc tranquil i verd o només vàrem coincidir amb algun ciclista que, ells sí que tenen mèrit, pujaven costa amunt esbufegant. Un cop vam arribar a baix de tot d’aquella vall un rierol amb prou esforç d’un pam d’aigua feia força per seguir un llarg i sec camí. Seguint les indicacions del bon home de seguida vam trobar la carretera que ens va deixar de ple a la Vilella.
Un cop arribats al destí i tenint pànic a aquests pobles de carrers costeruts i estrets vaig deixar el cotxe a en un aparcament al principi del poble i ves quina cosa que el restaurant estava tot just a l’altra banda i vam haver de fer gana recorrent tots els carrers, perfectament arreglats i de cases de pedra. Un encant de poble.
Vam dinar al Racó del Priorat, bona menja i tracte agradable, i el preu mes que just.
Passat el dinar vam haver de pujar tot el que havíem baixat i pujar al cotxe un altre cop va ser glòria, val a dir que dos de les expedicionàries tenien mes de 80 anys!!!
Desprès Torroja del Priorat i parada a Porrera, on com l’any passat vam comprar Vermut i vi de les bodegues del Lluís Llach, mes per la gràcia que fa el cantant que no pas com a enòlegs experts. En definitiva una bona forma de passar un dissabte d’entretemps. A l’arribar a casa l’aventura va continuar, però aquest cop sense sortir de l’habitació i amb un llibre a la ma com a únic element. To be continued......

REDECORANT LA VIDA

Ja es por dir que la depre post-vacacional va de capa caiguda, temps rècord en menys de 15 dies superat. I ara que la figura torna a ser la de finals de juliol i el frigorífic torna a estar ple que millor que fer una visita a l'IKEA (la "cuplable" de que la majoria dels mobles del planeta s'assemblin).

Fer uns canvis a la decoració sempre va be, sempre hi ha noves necessitats, i els que no fem gaires canvis en els nostres actes, doncs mira almenys que ho faci el que ens envolta.
A sobre com començo a estudiar un altre cop crec que ja és hora de tenir una taula decent on poder fer-ho i de pas tenir-hi el portatil. El problema és que un cop allí tinc el síndrome FNAC: impossible sortir-hi sense vint coses mes del que tenia previst, una cosa es superar la temptació i no sortir del supermercat carregat de gelats i xocolatines pero aix amb la decoració, els llibres i els DVD's es impossible resistrir-me. Llavors arribo a casa i penso: el dia que m'hagi de traslladar de pis necessitarè dos Trailers com els que s'emporten la fruita del poble!!! Per sort de moment em queden dos anys mes de lloguer.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Avui en dia qui no publica el que pensa és perquè no vol...

I ja que últimament tinc abandonades les creacions literàries m'he proposat crear aquest espai virtual per compartir idees aprofitant la llibertat que dóna Internet per a què qui vulgui fer el xafarder ho faci.

Per què LA TEORIA DE LA RELATIVITAT? Crec que la primera premissa a tenir en compte és que tot és relatiu. Tot depèn del punt de vista de la persona, de les pròpies circumstàncies, etc. (he plagiat Camus, Einstein, etc.).

Per posar un exemple, imagineu: home, de raça blanca, entre 25 i 35 anys, occidental; en gran mesura la concepció del mòn estaria feta a la meva mida, tot suma al meu favor. Ara afegeix: cap titulació universitaria, homosexual, família desestructurada, mileurista; ara tot resta.

Però no cal ser tòpic; Un pot dirigir la seva vida, tot i que els fets són els que són.

Ara que sabeu una mica més del perquè d'aquest bloc comença l'espectacle...