dimecres, 22 de setembre de 2010

Esquelets dins l'armari

He dubtat on publicar aquest post si al Bloc de capçalera o al bloc anònim que tot blocaire discret ha de tenir per resetejar-se sense embuts i finalment he optat pel primer.
L'expresió sortir de l'armari té el seu origen a una dita anglesa on es diu que tots guardem esquelets dins d'un armari ocultant-los a la resta de mòn.
Be doncs quan jo en vaig sortir n'hi vaig deixar com a mínim un parell d'esquelets allí dins i que de tant en tant se m'apareixen com els fantasmes del passat recordant que tinc pendent de resoldre. El primer esquelet són els estudis inacabats que pesen com una llosa i que augmenten la inseguretat i l'estigma de ser incapaç d'acabar res. I l'altre esquelet és tracta del meu pare. Algún dia ho escriure tot sobre el meu pare, la seva absència, el seu retrobament i que ha significat i significa avui en dia per mi, tot arribarà.
De moment faig neteja i els trec al sol perqué la llum del dia mel's deixi veure amb una altra perspectiva i amb un exercici d'antropoleg i metge forense els pugui reconstruïr i els hi busqui sepultura, no física però si per donar resposta a situacions que han estat parades durant anys.
El tenir esquelets propicia els fantasmes i per aquests no hi ha bala de plata o feix d'alls que valgui.
Serem capaços tots de reconeixer quins esquelets ocultem????

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Abans de reconèixer els esquelets que tenim potser haurem de saber quins són. Saber-ho ja et permet enfrontar-t'hi, encara que allà tancadets estan molt bé, oi?

Jo no ho tinc clar, he deixat coses pendents, però no noto que siguin una murga, simplement han passat i prou. Potser algun dia sabré que m'afecten més del que penso. De moment, he perdut la clau de l'armari.

Deric ha dit...

M'agrada tancar les coses pendents de la meva vida, no deixar res solt. Per exemple, la carrera la va començar just acabar el COU i la vaig deixar, després de 10 anys sense estudiar, vaig decidir que no podia deixar a mitges i la vaig acabar.
És qüestió d'anar tancant fronts oberts.
jo també tinc, però, esquelets dins l'armari.

parce ha dit...

Estimat Jordi, una cosa és reconèixer els esquelets i una altra és parlar-hi públicament a un blog. Crec que sí serem capaços de reconèixer els esquelets però triarem amb qui parlar-ne d'això. Un cop dit això...jo no en tinc cap i em dóna molta tranquilitat. Una abraçada

maria ha dit...

Els meus estan allà tancadets i tampoc no em molesten i em deixen viure.
No crec que els deixi sortir,de tan en tan se t'apareixen per la ment,miren com estic i tornen a marxar.

Ferran ha dit...

Osti, un post especialment lluït i ara me n'adono que se'm va passar! No es pot estar a totes, sempre :(

Jo també en tinc algun, amagat a l'armari, però Jordi, qui no en té algun?? Penso que potser hi hagi alguna honrosa excepció, però no som mai 100% el que veiem. I això és dolent o problemàtic? penso que no; tot depèn de com sapiguem conviure-hi.

M'he quedat amb ganes de més post d'esquelets, que ho sàpigues!

Jordi ha dit...

Xexu, trobar-los és causa de fer un gran exercici d'introspecció. no és mala idea llençar la clau ja que de vegades és la de la caixa de Pandora.

Dèric, veig que el dels estudis l'hem compartit d'esquelet, espero seguir els teus passos.

Benvolgut Parce, la veritat és que aquest post ha aixecat un cert debat entre els amics que l'han llegit sobre el fet de treurel's a relluïr aquí. Vaig dubtar, limitar i decidir fer-ho així perquè és el que hi ha i crec que defineix molt be qui soc per a be o per a mal. Gaudeix de la teva manca de carrega d'esquelets. ;-)

Maria d'això se'n diu tenir-los a ratlla o domesticats!

Moltes gràcies Ferran, jo també crec que és mal de molts, i segurament to be continued...