Relativament Bipolar

Porto unes setmanes de coincidències massa repetitives en les dues vides que porto, i no es que tingui dues parelles, mes aviat obtinc zero en conducta sentimental sinò que el meu cas es el de l’home de camp urbanita.
Ser el futur hereu d’una masia ara per ara es un mal de cap d’aquest que nomès et poden donar les cases velles, massa grans, plenes d’esquerdes i que quan no presenten un forat a la teulada et sorprenen amb una canyeria que es trenca o una finestra que es podreix. La darrera sorpresa ha estat la teulada que amenaça en deixar-nos veure les estrelles sense necessitat de sortir al carrer i es que com ja vaig anunciar les orenetes estan de dol. De la mateixa forma que el sostre de la meva infantesa s’enfonsa el sostre del piset de lloguer ha decidit decorar-se gràcies al terrat de cercles d’humitat que amenacen en cobrir d’una aureola apocalíptica tot el menjador. Afortunadament sent llogater aquest cop soc de sucre a l’hora de pagar però seré víctima de conviure amb paletes, jo que soc tant recelos del meu espai.
Aquest sentiment de bipolaritat no es només una sensació humida sinó que té un rerefons complicat de sentir-me be en els dos espais i que em fa tenir amor-odi a temporades a qualsevol d’aquests escenaris.
I es que molts cops quan anant de l’estació cap al poble passo amb el cotxe per un pont on hi ha un indicador on curiosament apareixen primer el poble de la meva mare i meu amb un 3 que són els kilòmetres que m’esperen i a sota el del meu pare acompanyat d’un 16 i mentre creuo aquest pont i veig el cartell tinc la sensació que el que indica són els anys llum que estic allunyat de cadascun d’aquests indrets per molt que els senti meus.
D’altres vegades surto al balcó barceloní i em quedo badant mirant un cactus que vaig dur s’un esqueix del jardí de la masia i el veig mig pansit i estrany malvivint entre teulades i crec que jo em sento així de trasplantat molts cops en aquesta ciutat bonica però estranya. I malgrat tot mels estimo per igual, i penso que potser hauria de jugar a la loteria i si fos ric arreglaria la vella masia i em compraria un pis sense humitats i viatjaria pel món per deixar de ser bipolar i estimar-odiar Nova York, Mèxic, Argentina, la Toscana i un llarg etzetera d’amors platònics.

Dialeg de cercadors

Fins que no ho vaig llegir al blog muri.cat no m’havia fixa’t quan obres el correu de google a sobre hi ha uns links amb suggeriments relacionats amb les paules que apareixen als texts que escrius, fet que em va recordar el poc intim que es tot plegat avui en dia en el que anomeno l’individualisme compartit (perquè global ja està massa suat).
Per aquest motiu tota la setmana que veia un anunci que em deia: “Quieres saber cuando vas a morir???? Però que cruel Sr Google, si la paraula mort apareix molt sovint potser seria millor omitirla dels anuncis i no regodejar-se amb ella!!! Afortunadament el motiu de que fos un dels mots que mes he utilitzat és perquè forma part d’un relat que he presentat a un concurs i que en èpoques de tristesa doncs es una paraula recurrent.
Ara que m’he aficionat, per desgràcia, a comprar per Internet els anuncis de outlets també em fan companya quan llegeixo el correu. És com una addicció tenir tantes marques a plena disposició i que còmodament des de casa puguis comprar una camiseta, sabates o fins i tot una aspiradora (la meva darrera adquisició). Malauradament és època de contenció ja que he de salvar la teulada de les orenetes.De totes formes el que em té mosquejat és l’Spam que rebo al correu de la feina, perquè tothom rep els típics Viagra o un terreny en República Dominicana i jo el Penis Enlargement i como hacer feliz sexualmente a una mujer??????

Per cert: no, no vull saber quan he de morir, nomès em faltaria això!!!

Orenetes de dol

Com cada any la seva arribada marca el bon temps i els seus xiscles semblen sons del meu interior que em diuen que desperti, que estic viu i que miri el que m’envolta. Els brots esgarren amb una força misteriosament silenciosa l’escorça de la vella figuera i ara els crits donen veu a l’arbre i miro al cel i es balancegen sobre el cable les potetes i la vista no m’arriba a distingir la taqueta vermella del pit que s’infla un i altre cop fent trontollar un bec ple de fang, recollit a la marera, i preparades per apedaçar el niu de sempre desconeixen que potser és el darrer any que les bigues seguiran sostenint la teulada del que havia de ser el meu estudi i que com la majoria de les coses tangibles per la erosió del temps sembla a ser que aviat passaran a ser tant sols un record. I jo per si de cas amb la càmera mig trencada les atrapo i enganxo en aquest pedaç de món mentre canvio la caixa de galetes, temporalment aparcada per la solitud dels nombres primers i em multiplico fins a l’infinit per 7 ja que soc indivisible.

Fora de la calaixera

Sota l’espill tenia la calaixera, i allí es guardaven tots els secrets d’aquella família, testaments, fotografies ratades i roba d’altres temps. Ara aquella calaixera formava part de la seva habitació imposant-se sobre la resta de mobiliari. Fosca, amb olor a calaix tancat. Ara tenia 18 anys, ara era l’hora d’obrir-la i deixar que es ventilés tot plegat, matar els corcs que n’esmicolaven el contingut i fer que la llum penetrés per fi al regne de la foscor. Obrint aquell calaix s’havia trobat a si mateix, de petit, vestit de Maria Antonieta, amb la mà una mica inclinada. Ara sabia que les burletes dels seus companys des de sempre eren certes. Ell s’estimava el riu però ara corria cap a la ciutat, sabia que només allí es podria alliberar d’aquella angoixa que sentia per ser diferent a la resta. NO estàs sol, no ets l’únic i no et deixaran d’estimar. Ets fort com el roure amb el que van fer la calaixera. Només et falta temps.

De petit, poruc de mena, abans d’agitar-se al llitrepetia un ritual: obria de bat a bat les portes de l’armari de paret, mirava sota el llit, rere la porta, llavors posava tots els ninots de peluix dins el llit, abaixava la persiana fins baix de tot, tancava la porta i recerat entre els llençols tancava el llum. Llavors les ombres de la nit feien acte de presència, potenciades per l’escletxa que deixava una persiana massa vella, que picava amb el vent, alternant foscor amb les ombres allargassades de la figuera que penetrava a la cambra desafiant als mateixos esperits.
Quan arribà a l’adolescència canvià d’opinió, tret dels petits moments d’intimitat, la resta de la nit la persiana quedava ben alçada, havia canviat el vell armari per un sense portes i els peluixos havien passat a les golfes amb la resta de coses sense ús. Ara la llum de la lluna i de les faroles del carrer entraven sense cap obstacle iredibuixaven la cambra amb un gris pàl·lid i suau.

Com una pilota que sura cap a l'horitzó

Qui no ha tingut de petit una pilota inflable de NIVEA, blau marí amb lletres blanques recordo l’estiu que la meva mare me la va donar.
Estàvem a la platja de la Pineda a Vila-seca, molt a prop d’on es troba ara Port Aventura.
Passàvem el cap de setmana a l'apartament d’uns amics i teníem una manxa de peu per inflar la pilota i colxonetes.
No he estat mai massa hàbil, potser mes per deixadesa que no per mala coordinació, malgrat que reconec que no tinc gens de punteria.
Aquell matí d’estiu a la platja el recordo especialment perquè estrenava la pilota, i es que no havia anat massa a la platja i estava emocionat de poder jugar a tirar i passar la pilota des de l’aigua, a propet de la sorra, això sí perquè malgrat els esforços materns en ensenyar-me a bracejar, jo era mes de fer el gosset o de surar com un tap sobre la superfície.
Recordo com ens passàvem la pilota amb una amiga i com ella que era mes gran es situava d’esquena a l’horitzó i jo llençava la pilota el mes lluny possible ajudat pel vent.
Tanco els ulls i visualitzo la pilota sortir impulsada de les meves mans i surar rere una onada, recordo com el mar llepa les lletres i s’engull l’esfera que torna a sortir metres enllà, veig les nostres mans a prop de la pilota i com em quedo quiet confiant que les onades la tornaran i espero confiat en que la meva amiga o la meva mare aniran a buscar-la.
Tanco els ulls i veig la pilota cada cop mes a prop de l’horitzó i sento com descobreixo la frustració, com per primer cop soc conscient de que a vegades no pots fer res davant les circumstàncies i tasto la salabror que deixa el sentiment de culpa de no haver reaccionat a temps o d’haver demanat ajuda. Sentint-me com aquella esfera desemparada que fluïa cap a l'horitzó com un satèl.lit condemnat a errar per la blavor eternament.
L’any següent em van regalar una pilota gegant de platja de Tom and Jerry que encara es passeja per les golfes juntament amb la manxa d’inflar amb el peu.De tot se n’aprèn i la recompensa fou una pilota millor que vaig saber protegir però l’altre dia escoltava a les noticies com una gran quantitat de residus plàstics han estat arrossegats per les marees creant una gran illa de residus flotants a la zona austral del planeta i vaig pensar en la meva pilota de NIVEA i en els milers de residus involuntaris que hem desprès al mar plorant des de la sorra per la seva pèrdua i em pregunto si la meva primera pilota inflable ha trobat la seva Itaca en aquest coninent artificial.

Lo somni

Últimament em costa inventar per escriure. Per contra recordo força el que somnio, fet que feia temps que no passava. Aquest motiu i alguna conversa que he tingut sobre els somnis i els missatges que ens dona el subconscient m’ha fet decidir a escriurels per compartir-los i fer-los perdurar, ja que molts cops cinc minuts desprès d'entrar en consciència Morfeu sels emporta deixant-nos nomes el sentiment que ens han fet experimentar però sense recordan-ne el motiu. Inicio aquesta sèrie amb el darrer i el primer que recordo.

Somnio amb una rata, gegant, peluda i marró que es passeja per les bigues de fusta d’un sostre molt alt, com el de les golfes. Jo estic estirat al terra i la contemplo, és gegantina i ara entra al niu de fang sec de les orenetes, buid i mig trencat. El fang sec cedeix al pes de la rata peluda i cau avall, movent les potes frenèticament. Em desperto a l’instant en que la bèstia impacta amb el meu cap. Estic al llit, al pis, es la matinada. Torno a dormir.

Dos somnis es repetien constantment de petit. Un dels 4 als 6 anys: Al poble hi havia una plaga, un monstre esquelètic que amenaçava el bestiar, s’emportava les vaques i les llençava dins una olla gegant. Al poble tot eren desgracies sense les vaques. Aquest monstre calaveric tenia la propietat de fer-se invisible, i quan ho feia tres punts de llum es reflectien sobre la seva capa translúcida, un senyal que només detectava jo. I es que jo era l’únic capaç de poder salvar al bestiar, i en definitiva lliurar al poble de la bèstia. Mentre ens perseguíem mútuament jo corria per les cases veïnes, que es fusionaven les unes amb les altres, el mosaic d’unes amb els mobles dels altres. Fins que al final arribava a la gran olla i parava a la bèstia salvant als darrers tres vedells. Recordo perfectament l'escena, un paisatge dantesc, verd botella i putrefacte, i l'olla gegant, negra i gran com una casa de 3 pisos.

Curiosament no vaig veure mai una vaca en directe fins als 16 anys a Galícia, o sigui que al poble de ramat ovi rien du rien. I el mes estrany és que fins i tot quan estava despert veia els ditxosos 3 punts de llum que delataven al monstre de la capa invisible.
El que en trec d’aquest somni és la desenvolupada capacitat d’imaginar que tinc des de petit i el terrible sentit de la responsabilitat que ja tenia al ser coneixedor de detalls que passaven inadverits per la resta.
Continuarà...

L'Espill

Era de mig cos, amb el marc de fusta de roure i incrustacions de bronze. A la part central superior el vidre presentava cinc relleus circulars que dibuixaven una flor i el seu reflex retornava la imatge amb un to verdós propi d’un mirall que havia reflectit moltes històries.
Quan un cop l’Ernest de petit li va preguntar a la seva besàvia quants anys tenia l’espill ella li respongué que quan els seus avantpassats compraren la vella Sénia aquell espill i la calaixera de la sala ja formaven part de la propietat.
L’Ernest no sabia si estaven parlant de dos o tres segles, la veritat es que la història li semblava un tema de conversa avorrit però sabia apreciar les antiguitats i recordava cadascun dels objectes que decoraven la casa pairal de la seva família.

La seva besàvia també li havia transmès les llegendes que envoltaven aquell objecte de verdós reflex. Ja fos pel l’avançada edat d’una senil matriarca de 90 anys, ja fos per les supersticions locals. Aquell objecte no era un simple espill sinó que s’havia convertit en determinades èpoques en un objecte de culte.

La Consol sempre havia viscut en aquella casa. Els seus pares l’havien heretat i havien decidit tornar de Cuba per tenir el seu primer fill. Ja de petita li havien dit que el mateix dia que van arribar a la vila ella va néixer i que el seu pare es va decepcionar tant al veure que el seu primogènit era una nena que enfurismat va llençar una botella d’aiguardent contra l’espill. Però l’objecte enlloc de trencar-se en mil bocins va rebotar la botella com si d’un raig de llum es tractés i aquesta e va esmicolar esquinçant el rostre de l’home enfurismat.
Aquest es el primer cop en que el misteriós objecte va mostrar el seu poder però no va tardar massa temps en mostrar les seves habilitats premonitòries.
Un dia d’estiu un mosso va entrar a la casa per agafar el pitxell buit del piló i omplir-lo al pou. La Consol jugava a l’entrada i va veure com l’home amb el pitxell a la ma li senyalava l’espill i li deia compte no t’hi estiguis molt temps mirant-lo que esta embruixat. La nena en un acte reflex mira l’espill i la sang se li va glaçar quan hi reconegué la figura de l’home en un to blavós i el pitxell trencat. La nena emmudí i no van passar ni vint minuts en que sentia cridar a la gent al carrer. L’home s’havia amorrat massa a la pastera del pou i la noria que girava els cadufs l’havia empès al buit provocant una caiguda mortal al pou.

La nena no va explicar mai el que l’espill li havia anunciat. Però la resta de membres de la casa ja notaven alguna cosa estranya passava amb aquell objecte.

No tot eren desgracies el que anunciava aquell tocador. En els anys en que la Consol havia format una família pròpia havia descobert que també reflexava els embarassos i cada cop que ella estava en cinta l’espill li retornava un reflex amb una imatge abombada. Com aquells miralls de fira que deformaven els rostres. Va ser així com les propietats de l’objecte varen adquirir fama a les rodalies i es va convertir en un ritual, en una autentica peregrinació programar desprès del viatge de noces una visita a casa la Consol per veure si la núvia havia complert la part del seu tracte i esperava descendència. Només es produí una situació delicada quan la seva cunyada, una noia amb poca salut i que tot i portat set anys casada va venir a la casa i al prestar-se al ritual es va veure amb la silueta perfecta, sense rastre de protuberància al ventre però amb la pell d’un to blavós. La bèstia s’havia tornat a manifestar. Al dia següents les campanes tocaven a morts.

Va ser a l’estiu de l’any 1936 quan per sorpresa de tots l’espill es va enfosquir com si hagués perdut la propietat de reflexar la llum. Pocs dies desprès sentirien parlar de guerra civil i dos anys desprès la casa seria bombardejada. La Consol em va explicar que va tardar força temps en recuperar la seva capacitat de reflexar. Jo recordo l’espill col·locat a l’habitació de la meua besàvia. A sobre d’una calaixera querada plena de retrats antics. Del seu pare amb una cicatriu que em recordava a un pirata. La meva avia i els seus germans de petits, la pobra cunyada que morí sense descendència. Fins i tot hi havia una fotografia que mostrava escenes de la matança del porc, que havien fet uns parents francesos i que la besàvia conservava perquè en un extrem es veia el pobre mosso del pitxell sostenint un cabàs.

Aquest matí he arribar al poble. Ahir em van trucar els pares per dir-me que la besàvia havia mort. Quan he arribat la casa era plena de gent, he pujat les escales i he entrat a la seva habitació. Algú havia tapat l’espill. Quan he baixat a baix la mare m’ha comentat que ha estat ella. Aquesta relíquia esta atrotinada. Ahir quan vaig pujar-li l’esmorzar a l’avia Consol ella em deia que s’havia pentinat l’espill es veia blavós i que la pobra dona ja senil s’havia passat la tarda parlant de les fotografies de la calaixera.
Al tornar del cementiri hem pujat amb la mare a l’habitació i l’he convençuda per destapar l’espill. La imatge que ens mostrava era mes nítida que mai però la mare ha detectat una imperfecció que li retornava la seva silueta abombada. Ha comentat que vol deixar l’habitació tal i com l’ha deixada la seva centenària inquilina. Jo li insinuo que potser ben aviat ens farà falta ocupar aquesta habitació. Uns vener altres se’n van i l’espill segueix intacte reflectint la nostra vida.