diumenge, 12 d’abril de 2009

Lo somni

Últimament em costa inventar per escriure. Per contra recordo força el que somnio, fet que feia temps que no passava. Aquest motiu i alguna conversa que he tingut sobre els somnis i els missatges que ens dona el subconscient m’ha fet decidir a escriurels per compartir-los i fer-los perdurar, ja que molts cops cinc minuts desprès d'entrar en consciència Morfeu sels emporta deixant-nos nomes el sentiment que ens han fet experimentar però sense recordan-ne el motiu. Inicio aquesta sèrie amb el darrer i el primer que recordo.

Somnio amb una rata, gegant, peluda i marró que es passeja per les bigues de fusta d’un sostre molt alt, com el de les golfes. Jo estic estirat al terra i la contemplo, és gegantina i ara entra al niu de fang sec de les orenetes, buid i mig trencat. El fang sec cedeix al pes de la rata peluda i cau avall, movent les potes frenèticament. Em desperto a l’instant en que la bèstia impacta amb el meu cap. Estic al llit, al pis, es la matinada. Torno a dormir.

Dos somnis es repetien constantment de petit. Un dels 4 als 6 anys: Al poble hi havia una plaga, un monstre esquelètic que amenaçava el bestiar, s’emportava les vaques i les llençava dins una olla gegant. Al poble tot eren desgracies sense les vaques. Aquest monstre calaveric tenia la propietat de fer-se invisible, i quan ho feia tres punts de llum es reflectien sobre la seva capa translúcida, un senyal que només detectava jo. I es que jo era l’únic capaç de poder salvar al bestiar, i en definitiva lliurar al poble de la bèstia. Mentre ens perseguíem mútuament jo corria per les cases veïnes, que es fusionaven les unes amb les altres, el mosaic d’unes amb els mobles dels altres. Fins que al final arribava a la gran olla i parava a la bèstia salvant als darrers tres vedells. Recordo perfectament l'escena, un paisatge dantesc, verd botella i putrefacte, i l'olla gegant, negra i gran com una casa de 3 pisos.

Curiosament no vaig veure mai una vaca en directe fins als 16 anys a Galícia, o sigui que al poble de ramat ovi rien du rien. I el mes estrany és que fins i tot quan estava despert veia els ditxosos 3 punts de llum que delataven al monstre de la capa invisible.
El que en trec d’aquest somni és la desenvolupada capacitat d’imaginar que tinc des de petit i el terrible sentit de la responsabilitat que ja tenia al ser coneixedor de detalls que passaven inadverits per la resta.
Continuarà...

6 comentaris:

Met ha dit...

s curiós com els somnis d'ara els oblido abans d'arribar a la dutxa... però en canvi, com tu, en tinc tres o quatre que se'm repetien de petit i encara els tinc frescs a la memòria.

Deric ha dit...

jo somiava en taurons voladors que m'assetjaven al replà de l'escala d'una casa antiga desconeguda...

Bargalloneta ha dit...

taurons voladors Deric???
jo ja tenia por amb el que ha explicat en Jordi... però ara ja no sé si podré dormir!!!!!!

Ferran ha dit...

Quin mal rollo de somnis! La imatge d'una rata gegant caient damunt meu... buf, me'n vaig a veure Doraemon una estona, per distreure'm abans d'anar a dormir! :)

glamboy69 ha dit...

Jo tb tinc una secció al meu blog dedicada a escriure somnis!

Jordi ha dit...

Met, que capriciosa és la memòria.

Dèric, taurons voladors!!! t'imagines quina sensació trobar algun dia aquesta casa misteriosa..

Mònica i hi ha qui somnia amb el Paul Newman, i mira quin parell!!

Ferran, benvingut, prometo que el proper post sigui estil mòn del Doraemon.

Roger, el bo abunda!