dilluns, 20 d’abril de 2009

Fora de la calaixera

Sota l’espill tenia la calaixera, i allí es guardaven tots els secrets d’aquella família, testaments, fotografies ratades i roba d’altres temps. Ara aquella calaixera formava part de la seva habitació imposant-se sobre la resta de mobiliari. Fosca, amb olor a calaix tancat. Ara tenia 18 anys, ara era l’hora d’obrir-la i deixar que es ventilés tot plegat, matar els corcs que n’esmicolaven el contingut i fer que la llum penetrés per fi al regne de la foscor. Obrint aquell calaix s’havia trobat a si mateix, de petit, vestit de Maria Antonieta, amb la mà una mica inclinada. Ara sabia que les burletes dels seus companys des de sempre eren certes. Ell s’estimava el riu però ara corria cap a la ciutat, sabia que només allí es podria alliberar d’aquella angoixa que sentia per ser diferent a la resta. NO estàs sol, no ets l’únic i no et deixaran d’estimar. Ets fort com el roure amb el que van fer la calaixera. Només et falta temps.

De petit, poruc de mena, abans d’agitar-se al llitrepetia un ritual: obria de bat a bat les portes de l’armari de paret, mirava sota el llit, rere la porta, llavors posava tots els ninots de peluix dins el llit, abaixava la persiana fins baix de tot, tancava la porta i recerat entre els llençols tancava el llum. Llavors les ombres de la nit feien acte de presència, potenciades per l’escletxa que deixava una persiana massa vella, que picava amb el vent, alternant foscor amb les ombres allargassades de la figuera que penetrava a la cambra desafiant als mateixos esperits.
Quan arribà a l’adolescència canvià d’opinió, tret dels petits moments d’intimitat, la resta de la nit la persiana quedava ben alçada, havia canviat el vell armari per un sense portes i els peluixos havien passat a les golfes amb la resta de coses sense ús. Ara la llum de la lluna i de les faroles del carrer entraven sense cap obstacle iredibuixaven la cambra amb un gris pàl·lid i suau.

7 comentaris:

julianen ha dit...

Exquisit post, he recordat de pas la meva calaixera quasi oblidada

Met ha dit...

No hi ha res com fer-se gran i acceptar el passat. Som gràcies al que vem ser, ens agradi o no.

Ferran ha dit...

Tantes pors, tantes inseguretats quan som petits... Estic concent de portar al sarró les experiències viscudes, els descobriments d'aquells temps, com ho estic també d'haver-los deixat enrere i que formin part dels meus records.

Bonic escrit.

Jordi ha dit...

Gràcies i benvingut julianen.

Que bo és acceptar-se i assumir el passat Met i Ferran.

Deric ha dit...

Sempre ens hem d'acceptar nosaltres mateixos, és el que tenim.
M'agrada la reacció de l'adolescència, jo faig el mateix.

parce ha dit...

Sempre m'ha encantat pensar-hi en històries de calaixos, caixetes i caixes. M'ha agradat molt aquest post. Ja ens contaràs què tal amb el llibre de la tauleta de nit ;)

Jordi ha dit...

Gràcies Dèric.

Parce tot recipients per guardar, que no amagar. A mi el que mes m'hagrada és descobrir-hi tresors. El llibre m'agrada però l'he guardat en un calaix per llegir-lo mes endavant ;-)