dilluns, 6 d’abril de 2009

L'Espill

Era de mig cos, amb el marc de fusta de roure i incrustacions de bronze. A la part central superior el vidre presentava cinc relleus circulars que dibuixaven una flor i el seu reflex retornava la imatge amb un to verdós propi d’un mirall que havia reflectit moltes històries.
Quan un cop l’Ernest de petit li va preguntar a la seva besàvia quants anys tenia l’espill ella li respongué que quan els seus avantpassats compraren la vella Sénia aquell espill i la calaixera de la sala ja formaven part de la propietat.
L’Ernest no sabia si estaven parlant de dos o tres segles, la veritat es que la història li semblava un tema de conversa avorrit però sabia apreciar les antiguitats i recordava cadascun dels objectes que decoraven la casa pairal de la seva família.

La seva besàvia també li havia transmès les llegendes que envoltaven aquell objecte de verdós reflex. Ja fos pel l’avançada edat d’una senil matriarca de 90 anys, ja fos per les supersticions locals. Aquell objecte no era un simple espill sinó que s’havia convertit en determinades èpoques en un objecte de culte.

La Consol sempre havia viscut en aquella casa. Els seus pares l’havien heretat i havien decidit tornar de Cuba per tenir el seu primer fill. Ja de petita li havien dit que el mateix dia que van arribar a la vila ella va néixer i que el seu pare es va decepcionar tant al veure que el seu primogènit era una nena que enfurismat va llençar una botella d’aiguardent contra l’espill. Però l’objecte enlloc de trencar-se en mil bocins va rebotar la botella com si d’un raig de llum es tractés i aquesta e va esmicolar esquinçant el rostre de l’home enfurismat.
Aquest es el primer cop en que el misteriós objecte va mostrar el seu poder però no va tardar massa temps en mostrar les seves habilitats premonitòries.
Un dia d’estiu un mosso va entrar a la casa per agafar el pitxell buit del piló i omplir-lo al pou. La Consol jugava a l’entrada i va veure com l’home amb el pitxell a la ma li senyalava l’espill i li deia compte no t’hi estiguis molt temps mirant-lo que esta embruixat. La nena en un acte reflex mira l’espill i la sang se li va glaçar quan hi reconegué la figura de l’home en un to blavós i el pitxell trencat. La nena emmudí i no van passar ni vint minuts en que sentia cridar a la gent al carrer. L’home s’havia amorrat massa a la pastera del pou i la noria que girava els cadufs l’havia empès al buit provocant una caiguda mortal al pou.

La nena no va explicar mai el que l’espill li havia anunciat. Però la resta de membres de la casa ja notaven alguna cosa estranya passava amb aquell objecte.

No tot eren desgracies el que anunciava aquell tocador. En els anys en que la Consol havia format una família pròpia havia descobert que també reflexava els embarassos i cada cop que ella estava en cinta l’espill li retornava un reflex amb una imatge abombada. Com aquells miralls de fira que deformaven els rostres. Va ser així com les propietats de l’objecte varen adquirir fama a les rodalies i es va convertir en un ritual, en una autentica peregrinació programar desprès del viatge de noces una visita a casa la Consol per veure si la núvia havia complert la part del seu tracte i esperava descendència. Només es produí una situació delicada quan la seva cunyada, una noia amb poca salut i que tot i portat set anys casada va venir a la casa i al prestar-se al ritual es va veure amb la silueta perfecta, sense rastre de protuberància al ventre però amb la pell d’un to blavós. La bèstia s’havia tornat a manifestar. Al dia següents les campanes tocaven a morts.

Va ser a l’estiu de l’any 1936 quan per sorpresa de tots l’espill es va enfosquir com si hagués perdut la propietat de reflexar la llum. Pocs dies desprès sentirien parlar de guerra civil i dos anys desprès la casa seria bombardejada. La Consol em va explicar que va tardar força temps en recuperar la seva capacitat de reflexar. Jo recordo l’espill col·locat a l’habitació de la meua besàvia. A sobre d’una calaixera querada plena de retrats antics. Del seu pare amb una cicatriu que em recordava a un pirata. La meva avia i els seus germans de petits, la pobra cunyada que morí sense descendència. Fins i tot hi havia una fotografia que mostrava escenes de la matança del porc, que havien fet uns parents francesos i que la besàvia conservava perquè en un extrem es veia el pobre mosso del pitxell sostenint un cabàs.

Aquest matí he arribar al poble. Ahir em van trucar els pares per dir-me que la besàvia havia mort. Quan he arribat la casa era plena de gent, he pujat les escales i he entrat a la seva habitació. Algú havia tapat l’espill. Quan he baixat a baix la mare m’ha comentat que ha estat ella. Aquesta relíquia esta atrotinada. Ahir quan vaig pujar-li l’esmorzar a l’avia Consol ella em deia que s’havia pentinat l’espill es veia blavós i que la pobra dona ja senil s’havia passat la tarda parlant de les fotografies de la calaixera.
Al tornar del cementiri hem pujat amb la mare a l’habitació i l’he convençuda per destapar l’espill. La imatge que ens mostrava era mes nítida que mai però la mare ha detectat una imperfecció que li retornava la seva silueta abombada. Ha comentat que vol deixar l’habitació tal i com l’ha deixada la seva centenària inquilina. Jo li insinuo que potser ben aviat ens farà falta ocupar aquesta habitació. Uns vener altres se’n van i l’espill segueix intacte reflectint la nostra vida.

5 comentaris:

Met ha dit...

Molt maco!
t'has inspirat en el mirall màgic de la bruixa de la Blancaneus?

Deric ha dit...

Ostres, ho sento per la teva besàvia!
El relat, molt maco. A mi els miralls em fan por a l'habitació i si en algun hotel on vagi hi ha, també el tapo...

Jordi ha dit...

Met se'm va ocorrer la idea un dia que llegia el retrat de dorian Gray i em vaig veure relectit en un mirall antic de la casa familiar.

Dèric és ficció ambientada en algunes circumstàncies reals. A mi de petit m'espantaven molt els miralls a les nits per si em retornava alguna imatge fantasmal, ara els evito per altres temes. ;-)

Met ha dit...

Els evites? Però si l'arruga és bella!

parce ha dit...

Miralls i miratges... m'agrada molt la idea