dilluns, 4 de maig de 2009

Orenetes de dol


Com cada any la seva arribada marca el bon temps i els seus xiscles semblen sons del meu interior que em diuen que desperti, que estic viu i que miri el que m’envolta. Els brots esgarren amb una força misteriosament silenciosa l’escorça de la vella figuera i ara els crits donen veu a l’arbre i miro al cel i es balancegen sobre el cable les potetes i la vista no m’arriba a distingir la taqueta vermella del pit que s’infla un i altre cop fent trontollar un bec ple de fang, recollit a la marera, i preparades per apedaçar el niu de sempre desconeixen que potser és el darrer any que les bigues seguiran sostenint la teulada del que havia de ser el meu estudi i que com la majoria de les coses tangibles per la erosió del temps sembla a ser que aviat passaran a ser tant sols un record. I jo per si de cas amb la càmera mig trencada les atrapo i enganxo en aquest pedaç de món mentre canvio la caixa de galetes, temporalment aparcada per la solitud dels nombres primers i em multiplico fins a l’infinit per 7 ja que soc indivisible.

6 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

ostres !!!
qupe bonic!!!
tens aire de poeta no??

Deric ha dit...

prosa poética!
M'agraden les orenetes i les observ molt sobretot quan volen, per alló de si plourà o no

Ferran ha dit...

Sí que deus tenir ànima de poeta, tu. Com pots haver escrit un text tan sentit com aquest, a partir de les nostres orenetes primaverals?
Molt maco.

Met ha dit...

Pobretes orenetes, també pateixen el mobbing immobilari. :(

parce ha dit...

Trobes coses boniques per tot arreu. Quina sensibilitat! Molt bo el teu text!

Jordi ha dit...

Gràcies Mònica, sembla a ser que em surt així.

Dèric jo també m'hi fixo en si volen baix per si anuncien tempesta.

Ferran és que el fet de perdre aquest petit tresor em va posar trist i em surt així.

Met no ha estat la especulació sino que el temps res perdona!

Gràcies parce, sembla ser que destil.lo sucre per tot arreu!!!