Dissabtes

Els dissabtes a la ciutat són especials. Normalment és un dels pocs dies on m’aixeco quan em desperto sense la intervenció del despertador ni cap altre element sonor impertinent.
Del llit estant veig tota la habitació il·luminada per la llum que entra a través del balcó i conforme els sentits van cobrant vida vaig escoltant al venedor de flors que tots els dissabte del món es posa a la cantonada del carrer a vendre flors i malgrat viure en un quart degut a la prodigiosa acústica d’aquest petit carrer de Sants la seva cantarella arriba a les meves orelles: “Vamos con las plantas, que son bonitas y naturales. Chiki que vamos con las rosas!!! Rosas claveles, que tengo orquídeas a muy buen precio”... Aquest so és el primer que escolto i es va alternant amb la xerrameca de les veïnes fins la 1.
Un dels altres plaers del dissabte urbà és esmorzar tranquil·lament, posar la rentadora sense pressa i desprès de fer la llista de la compra anar al mercat a les parades, on algunes em recorden pel deix riberenc i on sense saber el perquè quasi sempre compro amb xifres imparelles, 3 bistecs, 5 hamburgueses, etc.

Quan fa bon temps desprès de dinar encara tinc una altra tradició reconfortant i que si es fa en companya millor que millor, es tracta d’anar caminant fins a la platja, amb la radio a tot vela si vaig sol i plantar-me davant el Mediterrani i escriure quatre ratlles tot fixant els ulls a l’horitzó.
Darrerament val a dir que he sumat el llegir totes les entrades als blocs que segueixo i de pas escriure aquest. En definitiva home de rituals.

Retorn relatiu

Coses fetes durant vint dies de silenci:

Deixar entrar el Síndrome de Diògenes a casa més de l’habitual.
Comprovar que com a fidel deixeble de la Llei de Murphy si llenço una factura s’espatlla el ditxos radiador i no puc reclamar-lo. Per sort el síndrome de Diògenes em va fer guardar la estufa antiga.
Proposar-me d’anar més al cinema per veure grans històries com Harvey Milk (Fantàstic Sean Penn, Gus Van Sant a l'alçada com sempre) i recordar que els fets han de ser conseqüents amb les nostres paraules.
Deixar de malgastar energia xatejant per conèixer gent i redirigir-la a descobrir persones llegint els seus blogs. Una petita evolució de milions de gigues per a mi.
Tornar a tenir la documentació del cotxe en regla desprès d’un robatori desafortunat, 4 mesos i uns 120€ en tràmits i gestions despres.
Menjar i menjar, empatxar-me. Patir una gastroenteritis i tornar a la vida sana que tantes alegries em va donar i que em fa exclamar a l’estil Oprah: Com t’has pogut tornar a fer això un altre cop!!!!
Donar-li mes importància del compte al dilema lloguer o pis de compra. I no prestar suficient atenció al meu teixit social.
Acabar l’intrigant llibre El meu amor Sputnik, del qual m’agradaria parlar amb algú que l’hagi llegit i tot seguir començar la nova edició, amb una part inèdita, de l’Edat d’Or d’Artur Bladé, potser el llibreque mes estimo.
Pensar que:
probablement tot és aleatori, així que em relaxaré i disfrutaré de la vida.

Et trobo a faltar

Va compartir amb mi uns catorze anys, tot just estava a punt de complir-ne tretze quan me la van regalar. La gossa dels veïns havia tingut cadells i feia uns mesos que se’s havia mort la Quina. La vaig triar per ser diferent a la resta dels cadells. Era marró i de pel ni llarg ni curt, la gossa mes normal del món, tant de carrer que era inclassificable.
No va aprendre a fer res especial però la seva fidelitat era tant gran que no es separava mai del meu costat i quan marxava a jugar ella em seguia d’d'amagatotis a una distància prudent et giraves i la veires rere un arbre mig ajocada, amb el cap cotxo i dissimulant.
Va presenciar la etapa mes conflictiva de la meva vida, hi va haver moments en que era la única que se m’acostava i posava el seu capet sobre els meus genolls. Quan plorava se m’apropava, quan jugàvem sempre corria i quan entrava a la cuina i em veia rentar les mans tancava els ulls perquè sabia que li espolsaria l’aigua per ferla rabiar.
Quan es va fer hora de marxar a estudiar fora era la primera que em venia a rebre al cotxe, al principi em bordava com recriminant-me el meu absentisme. Si trigava mes de dues setmanes en tornar a casa al matí següent el primer que feia quan es despertava era pujar a la meva habitació i comprovar que seguia allí. Fins i tot sent velleta pujava les escales per fer-ho. I si ens quedàvem sols a la sala d’estar pujava al sofà i dormia al meu costat. Era el nostre secret.

Aquest any farà tres estius que es va morir i avui un capítol de Futurama que parlava d’un gos vagabund me l’ha recordada i en aquestes tardes de pluja la trobo a faltar. Va morir d’una malaltia i tot i estar dues setmanes molt malalta va esperar a que jo tornes al poble per anar se’n per sempre. Ara recordo aquella etapa en que ja no tenia a ningú que em sortís a rebre i lamento tant que hagem de despendrens de tant afecte durant la nostra vida.Sempre et recordaré i malgrat tingui l’afecte de nou vinguts tu sempre seràs la que estava allí eixugant les meves llàgrimes a llepades, la que va ser capaç de criar a un gat abandonat com el seu propi fill demostrant que no només els humans poden fer el be sense esperar res a canvi.

Dietari de O. Ll.

Si poses el teu destí en mans dels altres tens totes les de perdre.
L’amor suposa una gran temeritat pel gran marge de fets que deixes en mans d’un altre sense cap garantia de durabilitat. Pura qüestió de fe.
Ara mateix soc un animal ferit amb dos camins fugir o atacar. El problema és atacar a qui tinc a prop enlloc de a qui m’ha disparat. Espero que el proper cop ho facin amb una bala de plata i aquest mal es converteixi en silenci.

Viatge a l'Esperança

Avui el món és una mica millor. No només per fets sinó per l'esperança de que tots sortim de la desídia i recuperem l'espai perdut pel cinisme, la por i la foscor. Avui la història posa un punt i a part i comencem a escriure els actes pel que serem recordats. Avui s'elimina el buit legal que ha permès la monstruositat de Guantanamo. Avui´es demostra que la segregació racial era, és i serà una absurditat. Avui tocant de peus a terra podem plantar l'esperança i afirmar que hi ha un llarg camí per endavant i que els nostres peus estan preparats per trepitjar endavant.

Avui crec una mica mes en la bondat humana per lluitar contra la nostra pròpia maldat.

Naturalesa de Vampir

Vampirs i Homes llop sempre m’han fascinat, com ho ha fet generalment tot el relacionat amb el que s’escapa de la racionalitat i fa por.
Amb els anys aquesta fascinació ha mutat de les pelis de serie B a la idea de construir una ficció on els protagonistes siguin aquests essers sobrenaturals i que puguin interactuar i viure situacions dramàtiques com la resta de personatges ficticis però possibles.
Cada cop que apareix una nova història amb descendents de Dracula m’atreu i aquesta setmana no he pogut evitar veure Crepusculo abans que la retirin de cartellera. Quan vas a veure un film d’adolescents ja saps me has de ser escèptic i que no has d’esperar massa cosa tret d’un look atractiu, música actual i sent criatures sobrenaturals sang i efectes especials. Que en destacaria: els guapos protagonistes, potser un xic jove el noi, i la mescla amb la cultura índia.
Malgrat que el guió es molt tediós, la acció reduïda i la explicació del perquè són vampirs fluixa. La història d’amor molt continguda, en part s’entén per la complicitat de vampir i humana però falten petons i dona una imatge molt masclista i obsessiva el fet de que el protagonista segueixi i espii obsessivament a Bella, la nena alternativa de torn.
Tornant a la debilitat personal i incorporant un dels conceptes de la vampirització a vegades penso que puc arribar a ser una espècie de vampir que xucla els coneixements i gustos dels qui m’envolten. Segurament tots ho fem, tots assimilem idees i gustos i els fem propis. Tots en algun moment fem petits plagis inconscientment o amb certa premeditació.
Com a tot vampir romàntic i barroc odio algun tipus de vampirisme aliè i en aquest cas són els vampirs energètics, aquestes persones que ens xuclen l’energia amb la seva simple presència, aquests que ens anul·len i controlen. D’aquest espècimen en vaig conèixer algun fa uns anys i afortunadament en vaig poder fugir.
Ara reflexiono sobre la vampirització que puc realitzar sobre algun blog que llegeixo i admiro i des d’aquesta alta torre on escric intento insuflar vida en uns personatges que intenten existir a través de les meves paraules.
Casualitat o no des de que vaig veure Crepusculo em desperto a les nits i el gat surt de dins el llit per posar-se als peus i mirar en un punt fix com si algú ens estes observant.Mai subestimeu el poder de la suggestió, ni de les cabeces d’all a la tauleta de nit.

Ressaca del l'any 8

Ara que han passat les llarguíssimes festes, ara que toca guardar tot el que disfressa les cases i que la roba tiba de tants festins i orgies alimentaries ara si veig un torró mes o una Nadala em surt urticària!!!!
Reconec que tolero i participo de les festes. Passejo sota les llums de la ciutat embadalit, compro regals, no puc passar el Nadal sense Galets ni Sant Esteve sense Canelons i aquest any fins i tot he decorat una mica el pis. Si que trobo detestable l’estereotip típic del Nadal com una treva carregada de màrqueting i de fal·lera per aparentar ser tot perfecte, i en això trobo la crueltat dels que puguem sortir dels estereotips d’aquesta felicitat prefabricada i emulant una mica al protagonista de Pesadilla antes de Navidad el que faig es adaptar-la a la meva forma de ser, a la meva família.

Un altre clàssic d’aquests dies és fer balanç de l’any que acaba i fer plans pel que entra, com si d’una nova oportunitat es tractés. M’hi he resistit una mica aquests dies de fer-ho però voldria donar per tancat el 8 recordant tota la música que he escoltat, les sorpreses del canvi de gustos que he experimentat, melancòlic amb Leona Lewis, Alicia Keys, diferent amb Amy Winehouse i tot un àlbum sense desperdici, enamorant-me de Fergie, que a sobre col·labora amb la banda sonora de Sex & the City, sorprenent-me escoltant mes música electrònica, acabant l’any adorant The Killers i el seu Human i associant a qui se jo la darrera cançó de Nena Daconte i posant-me la pell de gallina la versió d’un clàssic que ha fet Pastora per la Marató.

Sobre cinema ha estat un any de vaques flaques, mes que novetats he descobert o ressucitat molts clàssics, el mateix m’ha passat amb la literatura.
Destacant la Barcelona del Woody Allen, The dark Night, amb un dels millors Batmans i joker, tot i ser massa llarga pel meu gust, les rialles de Kung Fu Panda, les emocions de Los Niños de Huang Shi i la ressurrecció de les meves noies de Nova York a les que desitjo que amb la pel.licula definitivament deixin en pau. Punt i final.