diumenge, 1 de febrer de 2009

Et trobo a faltar

Va compartir amb mi uns catorze anys, tot just estava a punt de complir-ne tretze quan me la van regalar. La gossa dels veïns havia tingut cadells i feia uns mesos que se’s havia mort la Quina. La vaig triar per ser diferent a la resta dels cadells. Era marró i de pel ni llarg ni curt, la gossa mes normal del món, tant de carrer que era inclassificable.
No va aprendre a fer res especial però la seva fidelitat era tant gran que no es separava mai del meu costat i quan marxava a jugar ella em seguia d’d'amagatotis a una distància prudent et giraves i la veires rere un arbre mig ajocada, amb el cap cotxo i dissimulant.
Va presenciar la etapa mes conflictiva de la meva vida, hi va haver moments en que era la única que se m’acostava i posava el seu capet sobre els meus genolls. Quan plorava se m’apropava, quan jugàvem sempre corria i quan entrava a la cuina i em veia rentar les mans tancava els ulls perquè sabia que li espolsaria l’aigua per ferla rabiar.
Quan es va fer hora de marxar a estudiar fora era la primera que em venia a rebre al cotxe, al principi em bordava com recriminant-me el meu absentisme. Si trigava mes de dues setmanes en tornar a casa al matí següent el primer que feia quan es despertava era pujar a la meva habitació i comprovar que seguia allí. Fins i tot sent velleta pujava les escales per fer-ho. I si ens quedàvem sols a la sala d’estar pujava al sofà i dormia al meu costat. Era el nostre secret.

Aquest any farà tres estius que es va morir i avui un capítol de Futurama que parlava d’un gos vagabund me l’ha recordada i en aquestes tardes de pluja la trobo a faltar. Va morir d’una malaltia i tot i estar dues setmanes molt malalta va esperar a que jo tornes al poble per anar se’n per sempre. Ara recordo aquella etapa en que ja no tenia a ningú que em sortís a rebre i lamento tant que hagem de despendrens de tant afecte durant la nostra vida.Sempre et recordaré i malgrat tingui l’afecte de nou vinguts tu sempre seràs la que estava allí eixugant les meves llàgrimes a llepades, la que va ser capaç de criar a un gat abandonat com el seu propi fill demostrant que no només els humans poden fer el be sense esperar res a canvi.

5 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

no sé que dir perquè encara m'estic aixugant alguna de les llàgrimes que m'han caigut llegint el teu comentari....
Només els que tenim animals, i els que alguna vegada n'hem perdut, et podem entendre... tot el que dius, tot el que feia la teva gosseta ho entenc perfectament perquè a mi també m'ha passat i és molt dolorós haver de deixar-los marxar encara que sàpigues que és el millor per ells.El mes que ve farà un any que també el meu va marxar!
una abraçada ben forta!
Mònica

Jordi ha dit...

Moltíssimes Gràcies Mònica, ha estat veure el gosset de Futurama i entrar de cop el el racó on guardo els seus records, avui ha plogut mes dins de casa que no pas fora.
Sort que en tenim dels records. Gràcies per la teva empatia.

Anònim ha dit...

UNA ABRÇADA NENA, JO TAMBE HE PLORAT PER EL ADEU DELS MEUS AMICS-ANIMALS. TRES: CURRO, LORD, LELI.
QE TRIST QUE LA SEVA VIDA SIGUI TAN CURTA¡.
JUGANT AMB BCN......

Deric ha dit...

és increible com es fan estimar! Jo vaig tenir un bobtail durant 13 anys i després de més de 4 que em falta, encara el trobo a faltar (tot i tenir un altre gos actualment). Li vaig dedicar diversos posts i un conte que vaig tenir la sort de veure publicat.

Jordi ha dit...

Deric i ànònim/a és saben fer estimar molt. Sempre desconfio de les persones que fan mal als animals.
Val a dir que ja deu fer 3 anys que tinc al Caduf que és l'alegria de la casa pero cadascú és unic i imborrable.