Aprofito que passo el cap de setmana al poble per connectar-me i posar al dia blog, correu i facebook.Ara que tot té un destí lògic en aquest nou pis tant fantàstic l'únic que trobo a faltar és la connexió d'ADSL que esperem en candeletes l'ordinador i servidor per inaugurar la "cambra creativa" on he instal.lat l'escriptori, encarat a una finestra que dona a una terrassa-mirador des d'on es veu Collserola, el Tibidabo, Montjuïc i sobretot molt a prop la torre Calatrava.
Aquesta escapada al camp per estar en contacte amb el món virtual entre d'altres coses m'ha fet recordar que hi ha una xarxa mes antiga que la virtual i on la privacitat de les dades també deixa molt que desitjar. És el que anomeno la cultura del saber-ho i explicar-ho tot que fa que a poques hores d'arribar al poble madones de que tothom em preguntava pel nou pis i pel proper viatge a París al setembre.
ÉS molt criticada la falta de pricaviat al Facebook però el ser-ne membre és voluntari i en aquesta xarxa informal són terceres persones les que afegeixen els teus comentaris. Be, en conclusió estar desendollat no vol dir estar fora de la xarxa de comunicacions. Benvingut al món real i fets així em recorden perquè prefereixo l'anonimat entre milions de persones malgrat la estimació a aquest paisatge que no té res a envejar al que em mostra la terrassa.
7 comentaris:
Cosa de pobles, oi? Hi ha una part que m'agrada, dels llocs petits on tothom es coneix, i és la "comoditat" de trobar-te entre persones que, si cal, et donaran una mà perquè saben qui ets; hi ha una altra cosa, però, que no m'agrada, i és la del "coti". Quina mandra!
voldré veure la cambra creativa!!!
per cert, això que et va passar, a mi em va passar igual en una ciutat com Girona on gent que no em coneixia em preguntava sobre coses de la meva vida...
a mi m'encanta l'anonimat... però també sé apreciar el tracte proper amb les botigues del barri i els veïns... però cadascú a casa seva!
fa anys... em va passar una anècdota (que ara explico divertida però en aquell moment em va semblar que ficaven el nas en la meva vida gent que ni coneixia...)
vivíem en un piset petit, sense cortines (els veïns de davant estaven lluny i no hi havia massa finestres, vèiem la part de darrera de l'edifici) jo estava embarassada... i quan vaig tenir la meva filla... se'm va acostar una dona al super del barri per preguntar-me què havia tingut i si el part havia anat bé i tot de coses... la dona em va veure tan atabalada i confosa que em va explicar que ens veia des de la finestra de la seva cuina i mentre feinejava ens tenia... ben controlats!!!!
quina vergonya!!!
a partir d'aquell dia vam posar cortines a tot el pis!!!
jejeje...
ara...
vivim en un altre pis amb un paisatge espectacular i que no té cap veí al davant... i... no tenim cortines encara...
:)
Cert que les xarxes socials virtuals són voluntàries, però al final sempre hi ha un cert traspàs d'informació d'un grup d'amistats a un altre. No expliques les mateixes coses a la gent de la feina, que als amics de tota la vida... i un comentari innocent es pot arribar a tergiversar si ho llegeix algú que no sap de què va la cosa...
Amb la Mar coincideixo en el tema de les cortines... Visc davant d'un ambulatori i no tinc cortines al balcó... i l'altre dia un de la feina em va dir que em va veure estendre la roba... Si només va veure allò, ja em dono per satisfet. :)
PD: Quines vistes que gastes ara, no? Jo també sria creatiu des d'una cambra on veiés els dos cims de Barcelona!
quines vistes...quina sort!!!!
Jo estic desitjan sortir d'aquest poble i anar a viure al centre i tenir les mateixes vistes que tu!!!!!
ja,ja
Avegades, sortir al camp, dona que pensar, oi?
Petonets Jordi
A MI M'ENCANTA FACEBOOK!! JA HE TORNAT DE VACANCES!
Ferran exacte aquest és el dilema. Molt agradable pero sempre surts a "les noticies".
Dèric, a veure si aviat m'endollen i la puc ensenyar, ahir vaig trucar per reclamar i es veu que m'havien anul.lat la petició...
Mar, je je jo tampoc tinc cortines i em començo a plantejar que almenys hauria de propiciar l'anonimat a l'habitació.
Met, si si el Facebook és un problema com quan fa poc una coneguda m'ha agregat i no se si acceptar-la i permetre que hi fiqui el nas o ignorar-la i que em clavi un moc. Les vistes fantàstiques. He de fer una sessió de fotos per mostrar tot el que veig!
Leyre, dona molt que pensar com canvien les xarxes socials i que agradable és tenir el propi espai!
Parce, Ben retornat! a tu t'hauria de buscar al Facebook! el dilema és si m'agregaries, je je.
Publica un comentari a l'entrada