dimecres, 29 de juliol de 2009

l'Impas

Penso que quan acabi el trasllat tindre mes temps per escriure i llegir. M'adono que segurament estaré unes setmanes sense Internet durant l'impas d'un ADSL a l'atre. Recordo que aquesta setmana estic de vacances i que puc amb tot. Maleeixo la rebelió de les màquines protagonitzada per un cotxe que em porta problemes i un ordinador que es s'ha convertit en una tortuga.
Hauria d'estar content, tot el que tinc és volgut. Potser m'equivoco amb el que trio i no m'atreveixo a desitjar de veritat. Potser el passar desapercebut, aquest volgut anonimat s'ha convertit en indiferència i el fet d'empaquetar m'ha evidenciat que tot és molt impersonal i que podrien ser els objectes de qualsevol, que precinto una vida qualsevol sense que ningú m'ajudi a fer les caixes. Ara trobo a faltar la invasió de les cuques i recordo com la protagonista de la Boda de Muriel escoltava sense parar ABBA quan es sentia buida i jo he tornat a mirar Sexo en Nueva York...

10 comentaris:

Met ha dit...

Ei! Si empaquetes amb sensació de que tot és impersonal... és perquè les mudances són feixugues. Imagina't que ho deixes tot a la vorera... com si res fos teu, tota la nit al carrer.
De ben segur que de cop i volta t'adones que tot és teu i que potser alguna cosa ja ha deixat de ser imprescindible i es podria haver quedat d'on venies.
Els trasllatas en ajuden a conèixer, perquè posen al descobert totes les nostres intimitats. Com més alt sigui el pis més forta és la necessitat de deixar records fútils al carrer... i si a sobre no hi ha ascensor, el trasllat esdevé una teràpia de xoc!
No et cansis!

Bargalloneta ha dit...

Estic totament d'acord amb el comentari del Met.
Jo acabo d'arreglar l'estudi m'ha servit per llençar moltes coses però també per recuperar-ne d'algunes que tenia perdudes, és gratificant!

Deric ha dit...

Efectivament les mudances són bones per conèixer-te tu mateix i veure què guardes al llarg del temps i t'adones de la quantitat de coses fútils que tens, però també de la gran quantitat de records mig oblidats!

Met ha dit...

Correcte Deric... però a vegades desitgeries no haver trobat aquell objecte que et transporta a un passat que no recordaves... sinó, no t'hauria fet falta l'objecte per tenir-lo present...
És clar que no sempre els "records oblidats" (oxímoron com una casa de pagès) no són negatius... simplement no pots recoirdar-te de tot cada dia, sinó no viuríem el present!

Anònim ha dit...

Xiki, un altre cop Sex in the City???????? però si tindràs la cinta gastada!!! no tens remei.
Quant anem a NY????

La CriCri
Un megabesi

Jordi ha dit...

Amics Bloguers:
Exacte, és l'estres que comporta tot plegat. ara ja puc dir: HE SOBREVISCUT A UN TRASLLAT!!! i afortunadament el nou pis té ascensor!
He fet una gran teràpia de llençar coses que no utilitzava i per fi he trobat coses que donava per perdudes, grata sorpresa.

Cric-cri aquest viatge un dia o altre s'ha de fer, almenys per matar el mite i "evolucionar". Muaks, em connecto d'estranquis desde la feina ja que encara no tinc Internet al nou pis...

Met ha dit...

Bona feina!

Els cops que he fet trasllat he intentat que al fer netja de records fossilitzats en objectes, aquests no acabessin a la brossa. Sinó al contenidor de recicltage corresponent.

A vegades no hi ha més remei que llençar-ho... però m'agrada pensar que els meus records, que de fet són part de mi -m'agradi o no-, tindran una segona vida.

Romàntic fetitxista, ho reconec. :(

Ferran ha dit...

Enhorabona, Jordi, per haver arribat al final del procés "mudancil"! L'impàs amb què has titulat el post... molt encertat per definir com se sent un, amb un peu al pis que deixes i l'altre al lloc on aterres: caixes arreu, no saber on és allò que, ara, necessites ("ho vaig posar a la caixa de cartró? No, no, em sembla que ho he guardat al calaix de la còmoda!").

Ben aterrats, doncs, tots dos als nostres nous "garitus"... i per molts anys!

Jordi ha dit...

Per molts anys Ferran!!!

El mes dificil va ser trobar els coberts que per alguna raó oculta vaig guardar entre llibres????

Ferran ha dit...

Haha!! Jo també m'he trobat amb sorpreses d'aquest tipus, a l'obrir caixes; i la mateixa pregunta-sorpresa: "però com és possible?" :-)