Quan no llegeixo, escric o estic enganxat a una sèrie o peli o no estic mirant els núvols (que és la meva gran dedicació) estic treballant en un departament de personal fent gestions administratives entre d'altres idiosincràcies típiques de la gestió.Cada dia tramito nombroses altes i baixes a la seguretat social i les baixes solen dividir-se en baixa voluntaria del treballador (situació 51) i baixa a instància de l'empresari (situació 54). Però ahir vaig haver de tramitar la ditxosa 56, baixa per mort del treballador. Mort natural, res relacionat amb la feina. Però aquest fet em fa reflexionar, com sempre ho fa la mort en que poqueta cosa som. Que poca estona estem en aquest mòn i com és la burocràcia.
Recordo que a l'institut del meu cosí li van demanar un justificant conforme havia faltat a classe per la mort del seu pare. Entenc que les situacions s'han d'anomenar per poder-les gestionar però com ens passem a vegades....
Be, en definitiva, per poc que coneguis a una persona, si l'has vist algun cop i estas familiaritzat amb les seves dades, i has anat veient els volants de baixa per una llarga malatia no et pots quedar indiferent i penso que és la 3a situació 56 que tramito i que poc estem avesats a la mort i que hauria de viure i escriure mes intensament ja que la feina em permet alimentar-me i pagar el lloguer però l'ànima necessita d'altres aliments que no tènen codi administratiu.
5 comentaris:
Sí que som molt poca cosa, Jordi, i tant. Alguns mirem de tenir-ho ben present, però sovint acabem tornant a les xorrades que ens preocupen, que de fet no tenen cap, cap importància. La vida dura el que dura, i hem de mirar d'aprofitar-la sempre a tope, per millorar, per ser feliços, per fer feliços als altres... Aquests són els meus objectius; tan de bò no els perdés de vista en cap moment.
M'ha agradat la teva reflexió. has trascendit la fredor del número mentre l'introduïes a l'ordinador.
Mort, arxiu i enter.
Sepultura digital.
Avui m'he quedat fred... no sé ben be que dir... potser no és el moment per mi per fer cap camentari
si que ha de ser dur...
el fet de moure't amb tants números, crec que a mi a vegades em faria perdre el mon de les persones.... però no hauriem de ser tant freds, oi??
un petó
Ferran, bon live motive. Tant de bo el mantinguis.
Gràcies Met, i el número passa al limb on van a parar tots els símbols un cop buides la parerera de reciclatge.
Parce dius molt sense dir.
Per sort contrasta amb l'excès emotiu que visc en altres moments davant de l'ordinador on són mots i no numeros el que teclejo.
Publica un comentari a l'entrada