diumenge, 28 de setembre de 2008

La gata sobre la teulada de zinc no té qui la miri


Acabo de llegir a l’edició digital de El País que ha mort en Paul Newman. L’home mes guapo que ha existit, segurament fins el darrer instant de la seva existència, i malgrat tot heterosexual.
Al buscar el programa Word per escriure aquest text m’he adonat que fa tants dies que no l’utilitzo a l’ordinador de casa que tots els meus documents recents són jocs, ja siguin de cartes o el busca mines. Impressionant que passi tanta estona jugant a l’ordinador, tot i haver muntat l’escriptori per poder estudiar on-line o escriure.
Tornant al mite, no recordo quan vaig sentir per primer cop l’atracció cap aquest actor, que emplenava la pantalla amb la seva immensitat blava malgrat fos una pel.licula en blanc i negre. El seu físic imposa, no crec que li ensenyessin res, tot ho tenia après, i malgrat nomes recordi la gata sobre la teulada de zinc, quina pel.licula, quin títol, quina ambigüitat!!!!. Si hagués de triar tres actors que m’imnotitzen triaria a Paul Newman, al Marlon Brando d'un Tramvia... i al George Peppard de Breakfast in Tiffannys, un mar de quasi rossos d’ulls immensament blaus.
Ahir sortia per la TV Pedro Almodovar entregant el premi a tota una trajectòria cinematogràfica a l’Antonio Banderas i per presentar-lo deia: des de el primer dia era actor, no necessitava aprendre res, i crec que aquest complit serviria per parlar dels grans actors, dels escriptors i de molts artistes en general. Es pot aprendre a escriure? Òbviament necessitem que ens ensenyin a transformar el llenguatge en paraules, en milers de ratlles coherents en una llibreta o en una pantalla. Però realment es pot ensenyar a escriure una novel.la? a inventar una història??? Cada cop crec que es menys possible. Es pot llegir molt i plagiar la vida, tot el que ens afecta, som permeables a tot el que sentim i som capaços de reproduir-ho sobre un paper, però d’aquí a afirmar que hi ha formules, la veritat m’hi resisteixo.

3 comentaris:

Muriel Villanueva Perarnau ha dit...

Jo em quedo amb Plató (per allò de que el d'escriptor és un ofici amb tècnica, i es caga amb la inspiració) i amb Freud (per allò de que els que estem de psiquiatra tenim més coses per escriure). Tot suma, ¿no creus?
Em sumo al dol, Jordi. En Paúl Neúman (com pronuncia el meu iaio, que n'és fan) era el més guapo del món. El meu iaio té una foto en què s'hi vol assemblar i se'n surt força. A mi que no fos gay m'és igual perquè sóc força més lesbiana que hetero, i perquè aquest senyor estava molt lluny de casa meva. Aquesta gent està per fer narrativa de gran pantalla i per alegrar-nos la vida. Que se'n vagin al llit amb qui vulguin, perquè dels de la vida real, ells passen. Tu mira-te'l i disfurta. ;-)

Jordi ha dit...

Em trec el barret davant Plató i Freud, perquè la tècnica + talent és mes productiva que esperar les muses davant del pc. I en Freud que justifica que m'agradi això d'escriure, gràcies traumes, gràcies Woody Allen.

Espero que algún dia aprofitis l'anecdota avi-Newman en un relat, m'ha encantat. El dia que aprengui a controlar els somnis li fare un petó en una escena en blanc i negre.

mireia ha dit...

Ara vinc jo amb la vanalitat i la poca filosofia que me caracteritza... i dic que... en realitat trobeu tant atractiu aquest senyor?
Amb el degut respecte que em mereix, aquestes estrelles de cine mai m'han dit res (tant si són d'aquí com si són de més enllà). A mi lo que me mola és la gent d'aprop, la que descobreixes cada dia, la que et sedueix cada dia amb el seu somriure. Aquestes tant... irreals... no em fan somniar.
Què hi farem!
Suposo que hi ha d'haver gent per a tot!