Ara Agora

No crec que guany molts premis, no crec que tingui moltes nominacions però entre la sobrietat dels diàlegs i la austeritat de la Rachel Weiz no he pogut evitar rebre la fuetada de l'integrisme religiós i sentir la gran pena de la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el soterrament de la filosofia del món antic per raons fanàtiques.
des de que el món és mon el caos tendeix a l'ordre i des de que l'home és home ha après dues grans veritats o principis que sempre acaben imposant-se com s'imposa el cercle (o la hipèrbole) a l'univers: En una batalla entre el raonament i la força, la força sempre s'acabarà imposant quan el raonament s'hagi extingit. L'altra és que sempre acaba tenint mes poder l'indemostrable que no pas el que es pot explicar de forma racional perquè sabem que davant de l'enteniment som limitats i en canvi la imaginació no té límits tangibles.
L'home ha mort a l'home diu el filosof, el film ens diu: però deu va matar a la filosofia de l'home primer.
Em quedo amb la convicció de que és detestable ser cristià, com ho és ser membre de qualsevol religió amb la finalitat d'oprimir al diferent, com ho és fer demagògia, com són penosos tots els màrtirs i com es fastigós l'art religiós del Segle d'or espanyol que tants escarafalls esta causant ara en una exposició a Londres.
Religió: no gràcies.
Espiritualitat? Fes be i no faci's mal, viu i deixa viure i no relativitzis tant les coses doncs les ferides fam mal a tothom per igual.

I mentrestant el món segueix girant i la gent continua morint en nom de Deu, l'argument més utilitzat al llarg de la història per cometre assassinats. Si existís se'l podria acusar d'incitació al genocidi. AMEN.

Donar la cara

El darrer post que vaig escriure descrivia una nit calmada de solitud translúcida i ganes d'estimar.
Hores després la nit es feia dia i a plena llum del dia, a cara descoberta va esclatar la tempesta que em feu apartar la mirada cap a una altra banda.
Han estat uns dies de molta reflexió, de discussions i d'acció. De justificar el sentit del meu treball i de plantar cara a la deshumanització de les tasques en honor a la eficiència. Dies durs i confusos, nits en vela amb el futur incert imantant l'espasa de Damocles sense pretendre ser un rei/na del drama.
Però per sobre de tot, dies on he descobert que hi ha mes persones de les que creia que em valoren i m'aprecien, persones que fa temps que m'estimo per sobre de totes les foteses que envolten aquesta superfície de mar nervosa on navego en un vaixell de paper.
He donat la cara, han donat la cara per mi i ara diria, imitant al Woody Allen, que si la cosa funciona doncs endavant.
Aquesta entrada no és artística però si necessària per expulsar un parell de setmanes dignes del desert de l'oblit.

Aquesta nit

La nit silenciosa és fa marronosa per la contaminació lumínica i entre el marró, estèril d'estels el blau fluorescent del gratacels mes alt es repeteix en cada vidre obert de la finestra mentre el punt vermell d'advertència als avions sembla flotar sobre el cartell resignat com un accent corregit per la professora en un dictat.
La música ajuda a obviar la respiració sostinguda de l'ordinador mentre les tecles ordenen tacar la fulla en blanc i les paraules passen del pensament (intim) a la retina de qui observa dins de la seva intimitat perfecta o d'una furtiva curiositat en hores laborables.
La rebel.lió de les màquines s'ha cobrat una nova víctima i desprès del televisor i el telèfon l'ordinador avisa de que 4 anys de vida útil són suficients i que a partir d'ara la dansa dels programes és ballarà a càmera lenta i amb constants pèrdues de coneixement amb reinicis constants i pèrdua de documents (danys col·laterals).
És mala època pels somniadors? no és només la tardor, és la decepció de l'estiu i l'error de les cartes que ho encerten tot menys el "life motive" que hauria de fer bombejar aquest cor que batega mecànicament, perquè som engranatges, simples peces complicadissimes que formem part d'una maquinaria mes gran de la qual en desconeixem l'ús i la durada en garantia.
Tornant a la nit la finestra delata que les llums de les cases estan apagats, a aquestes hores només hi ha dos detalls que brillen, el blau del cartell i el verd d'uns ulls que el miren.
Company de la nit que no em deixes sol.

Retorn al meu pis

Avui he passat a recollir la correspondència a l'antic pis. Demà farà quatre anys que el vaig llogar i que per primer cop vaig viure sol i em vaig responsabilitzar de l'aventura de ser independent.
La sensació és força estranya conforme vas pujant els esglaons penses amb els antics veïns que per a be o per a mal ja no et tornes a creuar. Penses en el fred que va quedar buid de mobles i en la darrera mirada sostinguda que fas abans de tancar la porta a una ètapa de la teva vida que tanca el cercle d'aquell dia plujós en que me'l van ensenyar i vaig afirmar que aquella seria la meva primera pròpia llar.
Quan la nova inquilina ha obert la porta de seguida he notat la estranyesa de veure un rebedor canviat i al trobar una distribució diferent, uns altres mobles i fins i tot uns altres colors a les parets he tingut la sensació d'un rar "dejà-vu" alterat.
Quants records en aquest primer pis que ja no té llibres que separin la cuina del menjador i una Tv gegantina acapara l'atenció. L'he trobat mes acollidor, hi fan vida de parella i hi havia fotografies familiars per tot arreu. I jo tant minimalista ni tant sols penjo quadres per la idea d'efimer pas als llocs on habito.
El pis actual és millor, potser encara no me l'estimo tant com l'altre. Potser encara no té el meu segell i la meva olor.
Tinc ganes d'anar a l'Ikea i per primer cop a la vida de penjar algun quadre.
Evolució? imitació?
Potser de tant desitjar ser un arbre estic treient arrels.

Et faré una cara nova

Et faré una cara nova, no a cops sinó un rostre amb el que mirar el món amb aires renovats i que et contemplin amb nous ulls perquè et vull i t'accepto amb tots els defectes i virtuts i se que un canvi d'aires és bo com ho és pintar una cambra desprès de que el seu darrer habitant l'hagi deixat per sempre.

Hi ha una imatge recurrent als pensaments, una mirada d'abstracció de la escriptora mentre forma part d'una escena de conversa superficial. De que és tracta? que li esta cristalitzant els ulls mentre abaixa les ninetes i amb cara pertorbada dibuixa una lleugera negació amb el rostre nomes perceptible per qui la contempla amb dedicació. És aquest l'instant on s'ha gestat la idea i ha aparegut la creació de l'escena en que el personatge revela com es desenvoluparà la història i qui la mira s'adona del privilegi de l'artista de poder viure mes vides de la pròpia per surar com un iceberg en un mar de rutines.

- Morirà el poeta, la Senyora Dalloway ha de viure.

Dedicat als que estrenen la màgia d'escriure un blog sigui a sobre o a sota, el mar.

Després de la pluja

Davant meu un arc de Sant Martí es difumina i va tornant el protagonisme als gratacels de Sants. (Maleeixo el meu descuid per no tenir bateria a la càmera). Avui en aquesta part de la ciutat no ha plogut però els colors al cel em demostren que mes enllà la realitat ha estat una altra.
Desprès d'haver tornat a la rutina que la pluja i el fred han fet acte de presència i els pantalons curts són una muntanya a punt de ser traslladats a l'armari per no tornar a veuren's fins l'abril o maig del 2010.
Aquest fred moderat desprès de l'estiu és un bàlsam malgrat que la pluja m'escupi a la cara que el bon temps s'ha acabat, que les tardes ja no són lliures i que el mirall torna a ser un Oracle on formular preguntes d'un futur incert.
Ha estat un estiu fèrtil en lectures d'aquestes que et lliguen a d'altres històries en cadena: La casa de Bernarda Alba m'ha fet desitjat llegir Poeta en Nueva York, la extensa biografia de Virginia Wolf comprar fa dos dies Al Faro i Las Olas, i animar-me a escriure, perquè no; La mort i la primavera m'ha sorprès i m'ha recordat que tinc molts relats en velles llibretes adormits; amb Els homes que no estimaven a les dones he llegit per primer cop novel.la negra i he descobert un personatge a idolatrar, Lisbet, tot i que no penso llegir els tres llibres de cop com si m'hi anés la vida i seguiré amb la descoberta de petits tresors com El viejo y el mar que tot just he acabat aquesta tarda.
Ja no queda cap rastre de l'arc de Sant Martí i així es fon el darrer diumenge d'estiu mentre vaig a escollir un nou llibre per posar sobre la tauleta de nit.

Paris je t'aime

Retorn de la ciutat de l'amor i la llum. Torno content re retrobar-la tant bonica com sempre. Grisa d'un to bonic, plujosa i freda al punt que fa agradable un cafe avec un peud de lait a la terrassa d'un cafè tant bonic com car i penso amb les vistes, monuments, parcs, gent guapa i fins i tot el bicing és gris a la ciutat de les americanes negres i ulleres de pasta quadrades i quina llàstima no ser bo amb l'idioma per discutir a la biblioteca del Pompidour i que bo el menjar.
He caminat tant que l'he feta meva la ciutat que em regalava a cada pausa de canal a canal una nova perspectiva de la torre Eiffel i un nou to de cel canviant. I gràcies a la bona amistat amfitriona i malgrat la petita decepció franco-portuguesa un cop assegut a l'avió, desprès d'un petit defecte de la mascareta d'oxigen de l'avio que va fer que diguessin el meu nom per la megafonia de l'aeroport, em fixo en que l'avió no té seients amb el número tretze i me'n ric de les petites estupideses que ens fa cometre la superstició i somric perquè torno a casa i d'aqui unes hores tothom m'entendrà, almenys si parlo castellà i ara que el meu estiu s'ha encongit una mica mes em disposo a amortitzar la setmana que em queda amb les piles carregades i un grapat d'idees.
Bitter sweet simphony sona de fons.