Aquesta nit els núvols fan de cortines sobre la lluna i tant sols una pinzellada de blavor al bell mig del cel em recorda que és lluna plena.
Ahir podia contemplar la circumferència perfecta surant sobre les muntanyes, el cel nu de nimbus gràcies al vent mostrava una claror blavosa tant perfecta que semblava estar contemplant una fotografia on tot era immòbil i perfecte. Aquests moments de silenci sagrat de blau submarí són un bàlsam de tranquilitat que em permet devorar llibres relativament a prop de la llar de foc.
Devien ser passades les dues de la matinada quan vaig despedir a Capote celebrant la publicació de A Sang Freda, ell als anys 60, a la vegada es despedia de la Costa Brava i jo després de guardar el llibre al prestatge i la experiència a la memòria vaig tornar a contemplar com l'esfera brillant se'm posava al davant i mentre el vent silenciós feia saltar els núvols davant seu fotograma a fotograma, cada cop mes ràpid, semblava que la lluna circulés imparable cap a l'horitzó.
Avui els núvols ho emmascaren tot, teranyines de boira que escup el riu i que fan fantasmal el que m'envolta. Malgrat aquesta espessor i mutisme d'estrelles blue moon s'insinua i el gos no para de xisclar , potser perquè sap que la deessa dels homes llops, dels cànids i dels enamorats torna a ser rodona i perfecta mes enllà d'on m'arriba la vista.
4 comentaris:
Que ho sàpigues: m'ha atrapat com ho has expressat. M'ha semblat un post màgic, potser tant com la blue moon...
Jo crec que el fet que ara comencis a llegir Laura a la ciutat dels sants ha influït la lluna que s'ha emboirat tota ella per ambientar-te la lectura com si fossis a Vic. ;-)
i és que la lluna és tan màgica!!!
Gràcies Ferran!!!
Ja pot ser ja Met, però sobretot era una descripció real del que podia veure per la finestra.
Mònica, és de les coses mes màgiques i boniques que existeixen!
Publica un comentari a l'entrada