dissabte, 6 de febrer de 2010

Confessions

Tenir un caràcter de persona callada m’ha convertit en un observador professional. El silenci fa que les persones que t’envolten es vegin forçades a trencar-lo i si tu segueixes callat però prestantlos-hi atenció acaben confessant tots els seus sentiments a l’orella fidel i muda que amb un assentiment a temps permet que la confessió s’allargi fins al final.
No es que sigui un aprofitat, tot i que em beneficio del que se per a crear personatges.
Recordo que de petit feia interptretar els Playmobils o inclús jo mateix m’envoltava d’un mon de ficció i a vegades era un mag en un castell, d’altres una mare treballadora o fins i tot un super-heroi enviat secretament a la Terra.
Devia tenir uns deu anys quan vaig començar a utilitzar el dibuix per construir històries i em passava les tardes dibuixant mons de fantasia i desitjava ser arquitecte o dibuixant de la Disney de gran.
A l’institut cansat de que em diguessin que perdia el temps embrutant les llibretes amb dibuixos vaig començar a utilitzar-les per escriure el que pensava, sobretot a mode de dietari, i vaig començar a desitjar ser escriptor, periodista de premsa o qui sap si guionista i durant una temporada vaig presentar-me a concursos de relats i poesia locals.
La sensació de guanyar algun premi era molt agradable però em moria de vergonya quan criticaven el que escrivia o mostraven algun trofeu en públic. Malgrat això reconec que m’agradava poder-ho mencionar a algun amic.
Tot i tenir aptituds per ser protagonista i talentos, el meu carácter introvertit, reservat i sobretot vergonyos sempre m’ha frenat i les èpoques optimistes semblen petits estiuets de Sant Martí en un llarg hivern que sol ser la meva vida.
Segurament es una creença cultural que ser grass es signe de ser un fracassat i segurament per això la major part de la vida la passo entre sentir-me fracassat i intentar fer un canvi extern que m’ajudi al canvi interior. I quan apareix el mes minúscul signe de debilitat abandono i em refugio en l’aspecte de fràgil perdedor amb sortides mordaces que busca desesperadament una idea que em permeti impulsar-me cap endavant.

6 comentaris:

Ferran ha dit...

Jordi, parles de "fer un canvi extern que m’ajudi al canvi interior". No m'entenguis malament, que no sembli que pretenc dir com ha de viure cadascú, eh?; però permet-me que et digui que, al meu entendre, els grans canvis no són els externs, sino els interiors. Un canvi interior segurament faria menys necessari un canvi exterior. T'animo a provar-ho.

b. ha dit...

Jo crec que el canvi hauria de ser interior i es reflexaria a l'exterior, o potser no, pot ser el canvi hauria de ser primer esterior i després interior. Jo he arribat a la conclusió (als meus 17) que estiguis com estiguis o siguis com siguis has de ser com tu vulguis ser, no com hauries de ser segons d'allà on vens o del teu aspecte exterior...
La feblesa en alguns moments és completament necessària i inevitable, però no s'ha de viure amb aquesta actitud, és insà i només feim que malviure.

Met ha dit...

M'uneixo a l'opinió d'en Ferran i en b. Els canvis exteriors han d'ésser la conseqüència natural d'un canvi interior. Si més no, en el meu cas sempre és així. M'agrada agradar quan m'agrado, quan em redescubreixo, quan crec amb mi, quan assumeixo sense pors el protagonisme de la meva vida. prova-ho, és una droga sana aquesta de l'optimisme. No és fàcil, ho sé bé. Però a qui no l'hi agradai que no miri... Pel que dius ets gras, i què? La talla d'una persona no es mesura en quilos sinó en neurones i pel poc que et deixes llegir em sembles una persona interessant. Crec que ens assemblem. M'identifico amb el que has dit, és més: El penúltim paràgraf el podria signar jo mateix:
"Tot i tenir aptituds per ser protagonista i talentos, el meu carácter introvertit, reservat i sobretot vergonyos sempre m’ha frenat i les èpoques optimistes semblen petits estiuets de Sant Martí en un llarg hivern que sol ser la meva vida."

I si ens deixem anar? Jo m'hi comprometo, et toi?

Deric ha dit...

També crec que els canvis comencen per l'interior i surten cap a l'exterior.
De petit també em construïa els meus móns particulars i també m'agrada més escoltar que parlar... però hi ha moments per tot.

Bargalloneta ha dit...

T'entenc perfectament per què jo també sóc una mica com tu, crear-te el teu mon interior i que només sigui teu és una capacitat que a vegades , encara que sigui poquet hauriem de compartir, però no sempre és fàcil.... no ho és gens... i no sempre la capacitat d'escoltar t'ajuda a tu mateix, ajuda a l'altre és cert però tu també necessites ser escoltat!

parce ha dit...

Estic en línia amb el que han comentat: els canvis exteriors han de ser la conseqüència natural d'un canvi interior. Una abraçada