Paris je t'aime

Retorn de la ciutat de l'amor i la llum. Torno content re retrobar-la tant bonica com sempre. Grisa d'un to bonic, plujosa i freda al punt que fa agradable un cafe avec un peud de lait a la terrassa d'un cafè tant bonic com car i penso amb les vistes, monuments, parcs, gent guapa i fins i tot el bicing és gris a la ciutat de les americanes negres i ulleres de pasta quadrades i quina llàstima no ser bo amb l'idioma per discutir a la biblioteca del Pompidour i que bo el menjar.
He caminat tant que l'he feta meva la ciutat que em regalava a cada pausa de canal a canal una nova perspectiva de la torre Eiffel i un nou to de cel canviant. I gràcies a la bona amistat amfitriona i malgrat la petita decepció franco-portuguesa un cop assegut a l'avió, desprès d'un petit defecte de la mascareta d'oxigen de l'avio que va fer que diguessin el meu nom per la megafonia de l'aeroport, em fixo en que l'avió no té seients amb el número tretze i me'n ric de les petites estupideses que ens fa cometre la superstició i somric perquè torno a casa i d'aqui unes hores tothom m'entendrà, almenys si parlo castellà i ara que el meu estiu s'ha encongit una mica mes em disposo a amortitzar la setmana que em queda amb les piles carregades i un grapat d'idees.
Bitter sweet simphony sona de fons.