dimarts, 2 de juny de 2009

Desig (gener09)

En un banc assegut reposava abstret
Perdut en la música del seu Ipod.
De vegades no cal parlar per dir res, només per sentir-nos vius.
Per escoltar la veu de l’altre.

En que pensa:

Cada cop que arriba a casa seva engegava la TV com un acte reflex, carregat de monotonia i per lluitar contra un silenci poc desitjat. Perquè la solitud amb musica de fons es mes agradable.
Filtrar les trucades, no respondre els missatges, arronsar-se al sofà com un gat i estirar-se al llit amb la vista perduda al sostre també es viure, insuflar malenconia. Reivindicar el propi espai no com un dret ni una necessitat sinó com una realitat acceptable.
El cel es una habitació amb mobles de fusta envernissada i roba blanca i polida. Com els aparadors de les tendes de mobles colonials. Un lloc on saps que no pot passar res dolent perquè estèticament és perfecte.
Subtilment un reivindicarà el dret d’estar sol però buscarà a un altre solitari amb qui compartir aquesta imatge bucòlica de l'espai.

Ambientació:

Una bona col·lecció de dics compactes i DVd’s i tot l’equipament de la cuina, tot el mes modern possible i d’acer inoxidable, mobles d’Ikea muntats a mà, alguna antiguitat mesclada.
I alguna planta verda, sense flors que acaparin l’atenció, un balcó desitjable. Un sospir simbòlic. I una gran sensació de net. Olor i color a net. Un aire lleugerament perfumat amb olis essencials de la índia, a fora l’olor de la pluja un cop ha passat la tempesta. Un lleuger vol d’ocells superficial. Un gris de mitja tarda i alguna farola que es comença a encendre, una manta de llana blanca als peus i una copa amb aigua i gel.
Quina escena tant perfecta. Sol o acompanyat, sigui com sigui amb plena confiança amb l’altre o amb si mateix.

6 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

buff!!!
l'ambientació m'ha encantat!!!
malgrat ser millor en parella de tant en tant fer-ho sola també em va bé per restar en pau amb mi mateixa

Deric ha dit...

millor acompanyat i et canvio el got d'aigua per una copa de vi blanc

Met ha dit...

És trist que a un li agradi estar sol i hagi de destruirla per convidar a algú per gaudir-ne... però aleshores ja no s'està sol ni tan a gust... Què n'arriba a ser de compicada l'existència humana, recony!

parce ha dit...

La solitut no en té res a veure amb la soletat... em sembla

Jordi ha dit...

Qüestió d'equilibri a cada moment oi Mònica.

Deric sona molt millor el vi blanc, em vaig deixar endur per la set.

Met, que deu compensar mes?

Parce la diferencia entre un estat desitjable en un espai i un sentiment a contracor. Llàtima que a vegades es confonguin o una porti a l'altra per error.

Met ha dit...

No sñé què deu compensar més.. però aquesta frase: "Subtilment un reivindicarà el dret d’estar sol però buscarà a un altre solitari amb qui compartir aquesta imatge bucòlica de l'espai."... diu que vol que la gent sàpiga que està sol... perquè un pot estar sol i no necessitar que la gent ho sàpiga.
Una soletat compartida, oxímoron, però sona bé. :p