Porto unes setmanes de coincidències massa repetitives en les dues vides que porto, i no es que tingui dues parelles, mes aviat obtinc zero en conducta sentimental sinò que el meu cas es el de l’home de camp urbanita.Ser el futur hereu d’una masia ara per ara es un mal de cap d’aquest que nomès et poden donar les cases velles, massa grans, plenes d’esquerdes i que quan no presenten un forat a la teulada et sorprenen amb una canyeria que es trenca o una finestra que es podreix. La darrera sorpresa ha estat la teulada que amenaça en deixar-nos veure les estrelles sense necessitat de sortir al carrer i es que com ja vaig anunciar les orenetes estan de dol. De la mateixa forma que el sostre de la meva infantesa s’enfonsa el sostre del piset de lloguer ha decidit decorar-se gràcies al terrat de cercles d’humitat que amenacen en cobrir d’una aureola apocalíptica tot el menjador. Afortunadament sent llogater aquest cop soc de sucre a l’hora de pagar però seré víctima de conviure amb paletes, jo que soc tant recelos del meu espai.
Aquest sentiment de bipolaritat no es només una sensació humida sinó que té un rerefons complicat de sentir-me be en els dos espais i que em fa tenir amor-odi a temporades a qualsevol d’aquests escenaris.
I es que molts cops quan anant de l’estació cap al poble passo amb el cotxe per un pont on hi ha un indicador on curiosament apareixen primer el poble de la meva mare i meu amb un 3 que són els kilòmetres que m’esperen i a sota el del meu pare acompanyat d’un 16 i mentre creuo aquest pont i veig el cartell tinc la sensació que el que indica són els anys llum que estic allunyat de cadascun d’aquests indrets per molt que els senti meus.
D’altres vegades surto al balcó barceloní i em quedo badant mirant un cactus que vaig dur s’un esqueix del jardí de la masia i el veig mig pansit i estrany malvivint entre teulades i crec que jo em sento així de trasplantat molts cops en aquesta ciutat bonica però estranya. I malgrat tot mels estimo per igual, i penso que potser hauria de jugar a la loteria i si fos ric arreglaria la vella masia i em compraria un pis sense humitats i viatjaria pel món per deixar de ser bipolar i estimar-odiar Nova York, Mèxic, Argentina, la Toscana i un llarg etzetera d’amors platònics.
6 comentaris:
t'entenc molt bé, jo també tinc aquest sentiment: m'agrada viure a la ciutat, per tot el que ofereix, entre ell, l'anonimat, però a l'hora vull viure en una casa de poble allunyat de tot...
potser és que no estem contents amb el que tenim?
no deixis perdre la masia, però.
Potser ha arribat el moment de fer un cop de cap. Deixar de ser bipolar i focalitazar totes les energies en un sol punt:
Un cop de cap a la teulada per enfonasr el sostre de la masia.
O un cop de cap per tal que el cactus visqui sense teulades angoixants.
jo reconec que soc urbanita, m'agrada la ciutat, tot i que visc en una de petita , però reconec que he d'estar a prop d'un cinema.
Què difícil és haver de triar, oi? A ciutat hi ha tant per escollir, però tant de brugit i estrès... A poble, la beneïda calma de vegades és massa...
Com en Deric, però, t'animo que no deixis perdre la masia; segur que la història de la teva família -i la teva pròpia- hi són escrites pertot arreu. A més, qui sap, potser un dia la podràs convertir en una casa de turisme rural, que podràs omplir d'urbanites desesperats per trobar pau! :)
Estic amb el Met, centra't en una cosa i no deixes perdre la masia!!
Dèric la conservarè perquè algun dia en sortira un bon estudi per escriure.
Met, potser sí que hauria de concentrar esforços cap a una direcció però sóc un híbrid de pagès i urbanita. I sembla que el cactus es comença a posar maco.
Bargalloneta de les coses que trobava mes a faltar de petit era un cinema a prop. Fins i tot inventava que hi anava escoltant retalls de nens que si els portaven al cinema (a casa no tenien cotxe).
Ferran, bona alternativa a tenir en compte en un futur!
Ho farè Parce!
Publica un comentari a l'entrada