El temps de les Cireres

Quan vaig rebre el nou exemplar de l’obra completa d’Artur Bladé no em vaig poder estar de començar-lo a llegir. Una bona amiga que ha estat part implicada m’havia avançat que contenia textos inèdits tant a la introducció com a la segona part afegint records de noiesa als d’infantesa ja llegits anteriorment.
Que la infantesa és la nostra pàtria i en gran mesura el que ens condiciona de per vida és sabut i explotat per molts autors des de sempre i el fet de descobrir com l’autor relata un dels fets que mes el marcarà i que és tracta de l’emigració a l’Argentina dels seus pares als quals no tornarà a veure mai impregnen d’una emotiva tristesa l’inici del llibre, que contrasta amb la felicitat de la innocent infantesa que té com teló de fons uns carrers i una terra que m’estimo perquè també les sento meves.
La segona part m’ha sorprès perquè narra d’una forma molt senzilla i emotiva la transformació del nen en adult i de la seva implicació en la societat que l’envolta malgrat tenir un tel de tristesa pel temps perdut i per l’ombra de la posterior guerra incivil, segons paraules de l’escriptor, i que tot ho va engolir emportant-se la innocència i esborrant els paisatges enyorats, del temps de les cireres, títol original d’aquesta part però al ser utilitzat per Montserrat Roig no pogué ser el definitiu. Aquesta edat d’or carregada de personatges coneguts o intuïts dels quals per cert cap són avantpassats meus, malgrat coincidir els cognoms, pel discrets i poc de lletres que em estat sempre els de casa. En definitiva un llibre emocionant i que no se quina impressió ha de donar al qui no ha viscut i estimat aquesta terra i que també m’ha fet recordar que bel.ligerant, masclista i homòfob és el passat. No tot són flors i violes en els jardins perduts de la infantesa i l’or a vegades perd el xapat i verdeja.