Emoció a dos temps

Emocionat vaig sortir ahir del cinema desprès de veure Slumdog milionarie. Amb la sensació de que aquest film m’ha fet ser una mica mes feliç ja que malgrat les tragèdies que relata té un final obert i esperançador.
Estava tant tocat que vaig estar deambulant una estona pels carrers freds de març, amb una lluna immensament rodona posant llum on no n’hi sol haver. Si passava a prop d’un bar notava la vibració dels partit, aquesta eufòria col·lectiva que provoquen els partits, que mai he seguit pero si he observat en nombroses ocasions; una sensació quasi palpable.

Emoció vaig sentir passejant dissabte a la tarda amb una bona amiga pels carrers deserts d’un poble abandonat desprès d’un bombardeig de la guerra civil, una emoció de tristesa continguda en les cases mig ensorrades i sostinguda per les bigues que desafien el pas del temps i s’aguanten com per art de màgia sobre els caps de qui passegen per un escenari de quelcom cruel que passà fa 70 anys i que impacta molt als foranis però aquest paisatge trist i cruel per mi és familiar i agradable, com un recordatori d’un temps perdut i de com les persones podem destruir els paradisos i malgrat tot, aprofitar les runes per crear un futur esperançador.