Sigilosament m'acosto al vidre armat amb la càmera i premo el botó. Un instant d'intimitat robada rere una finestra. Que pensen? que estan contemplant en aquest dia borrós d'hivern? Quina enveja no ser conscients de la mortalitat de tot ésser viu. En una altra vida vull ser gat (gat de poble ). Segurament ho he estat algun altre cop.
5 comentaris:
Aquesta foto avui em fa mal.... se'm va morir la meva gateta ara fa tres setmanes i encara ho estic intentant assimilar, era igual qe la negreta i blanca de la foto
M'encanten els gats. Independents i llestos. El meu alter ego és en Garfield; només menja i dorm! :)
Jo crec que sóc una mica moix... vaig a la meva i que em deixin tranquil perqupe no em fico en la vida dels altres.
@Bargalloneta; em sap greu. Diuen que la mort d'un animal dol molt més del que ens pensem perquè els sentimentys que hi projectem són més purs que els que tenim amb qualsevol persona. Són agraits i fidels. Ànims!
no, no els hi envejo, prefereixo ser conscient de la vida.
m'agrada la foto
Quin greu em sap Mònica. Jo aquest gener n'he tinguda una de mig malalta i m'ha fet patir força (també m'ha arruinat entre una ferida i la esterilització) però s'ho mereixen tot i mes.
Je je Met doncs ja en som dos de Garfields.
Dèric mes de gossos ptser?
No sé si envejable o no, però... com deu ser llevar-se cada matí sense tenir consciència que pot ser l'últim?
Publica un comentari a l'entrada