La nit silenciosa és fa marronosa per la contaminació lumínica i entre el marró, estèril d'estels el blau fluorescent del gratacels mes alt es repeteix en cada vidre obert de la finestra mentre el punt vermell d'advertència als avions sembla flotar sobre el cartell resignat com un accent corregit per la professora en un dictat.La música ajuda a obviar la respiració sostinguda de l'ordinador mentre les tecles ordenen tacar la fulla en blanc i les paraules passen del pensament (intim) a la retina de qui observa dins de la seva intimitat perfecta o d'una furtiva curiositat en hores laborables.
La rebel.lió de les màquines s'ha cobrat una nova víctima i desprès del televisor i el telèfon l'ordinador avisa de que 4 anys de vida útil són suficients i que a partir d'ara la dansa dels programes és ballarà a càmera lenta i amb constants pèrdues de coneixement amb reinicis constants i pèrdua de documents (danys col·laterals).
És mala època pels somniadors? no és només la tardor, és la decepció de l'estiu i l'error de les cartes que ho encerten tot menys el "life motive" que hauria de fer bombejar aquest cor que batega mecànicament, perquè som engranatges, simples peces complicadissimes que formem part d'una maquinaria mes gran de la qual en desconeixem l'ús i la durada en garantia.
Tornant a la nit la finestra delata que les llums de les cases estan apagats, a aquestes hores només hi ha dos detalls que brillen, el blau del cartell i el verd d'uns ulls que el miren.
Company de la nit que no em deixes sol.
9 comentaris:
me he enganchado a tu blog!!! enhorabuena, me asombra como consigues que la vida cotidiana se transforme en arte!!un besazo!
moments íntinms per a reflexionar, que creixen quan es comparteixen
Quantes idees i quanta vida en uns poques ratlles!
M'ha encantat el símil del llum vermell dels avions amb un accent.
Les màquines tenen la mala costum d'espatllar-se sempre totes a l'hora.
No, no és mala época pels somiadors, és simplement que vivim la ressaca de l'estiu i que el canvi de temps ens va anar més al ralentí. Jo somio que, potser, algun dia arribarà la pau, que trobaré el repòs mirant la nit abraçat a uns ulls verds que em protegiràn i que, potser, en aquell precís moment, seré feliç.
Sí, diga'm somiador, però ho prefereixo a viure la realitat tan cruel que m'envolta.
Algun dia, sí...
M'ha agradat molt aquesta entrada. Sobretot com la termines. Eixos ulls blaus son teus o d'un altre??
Gràcies Susana! m'ha emocionat molt el teu escrit.
Jesús, i quin plaer compartir-los en bona companya.
Algún dia dèric, segur. Que necessari es fa aquesta abraçada per combatir la duresa de la realitat.
Parce, merci, el blau del gratacels, el verd dels meus ulls.
Insomni?
M'identifico amb la respiració de l'ordinador quan de nit els meus ulls marrons (què hi farem) volen estar oberts com una botiga de conveniència.
Avui he inclòs un enllaç a aquest post a la secció Blogs degustació:
http://jmtibau.blogspot.com/2009/10/blogs-degustacio.html
Mon chapeau!!
Met, insomni, en part.
Jesús, moltíssimes gràcies per mencionar lateoriadelarelativitat al gran aparador literari i virtual que és el teu Blog. Molt agraït.
Publica un comentari a l'entrada