Astemia

Astemia primaveral que no es indiferent a aquests canvis de temps. Febrada inoportuna que altera la consciència i emmascara el gust dels aliments que es passegen per la boca. Marejat per llegir. Mancat d’una bona sèrie i cansat de veure i reveure els films de sempre trobo a faltar el sarcasme d’en Will, o la frivolitat de la Carrie, em manquen les sortides amb els nois de Pitsburg i espero amb una impaciència solemne les consultes del dimarts a la nit a la sala d’espera de la Meredith tot somniant amb l’illa misteriosa que salta en el temps com pantalles d’un videojoc. Els veïns tornen a cridar i només desxifro puta entre tanta bronca i paro l’orella però la vista es decanta cap a la finestra i desenes d’ocells sobrevolen els terrats del barri dansant al so de la futura pluja que rentara un altre cop els llençols que es balancegen al balcó imitant les banderes blaugranes dels altres pisos on potser la primavera els hi ha atorgat una treva respiren sense dificultat aquest aire de cap de setmana.

Relativament Bipolar

Porto unes setmanes de coincidències massa repetitives en les dues vides que porto, i no es que tingui dues parelles, mes aviat obtinc zero en conducta sentimental sinò que el meu cas es el de l’home de camp urbanita.
Ser el futur hereu d’una masia ara per ara es un mal de cap d’aquest que nomès et poden donar les cases velles, massa grans, plenes d’esquerdes i que quan no presenten un forat a la teulada et sorprenen amb una canyeria que es trenca o una finestra que es podreix. La darrera sorpresa ha estat la teulada que amenaça en deixar-nos veure les estrelles sense necessitat de sortir al carrer i es que com ja vaig anunciar les orenetes estan de dol. De la mateixa forma que el sostre de la meva infantesa s’enfonsa el sostre del piset de lloguer ha decidit decorar-se gràcies al terrat de cercles d’humitat que amenacen en cobrir d’una aureola apocalíptica tot el menjador. Afortunadament sent llogater aquest cop soc de sucre a l’hora de pagar però seré víctima de conviure amb paletes, jo que soc tant recelos del meu espai.
Aquest sentiment de bipolaritat no es només una sensació humida sinó que té un rerefons complicat de sentir-me be en els dos espais i que em fa tenir amor-odi a temporades a qualsevol d’aquests escenaris.
I es que molts cops quan anant de l’estació cap al poble passo amb el cotxe per un pont on hi ha un indicador on curiosament apareixen primer el poble de la meva mare i meu amb un 3 que són els kilòmetres que m’esperen i a sota el del meu pare acompanyat d’un 16 i mentre creuo aquest pont i veig el cartell tinc la sensació que el que indica són els anys llum que estic allunyat de cadascun d’aquests indrets per molt que els senti meus.
D’altres vegades surto al balcó barceloní i em quedo badant mirant un cactus que vaig dur s’un esqueix del jardí de la masia i el veig mig pansit i estrany malvivint entre teulades i crec que jo em sento així de trasplantat molts cops en aquesta ciutat bonica però estranya. I malgrat tot mels estimo per igual, i penso que potser hauria de jugar a la loteria i si fos ric arreglaria la vella masia i em compraria un pis sense humitats i viatjaria pel món per deixar de ser bipolar i estimar-odiar Nova York, Mèxic, Argentina, la Toscana i un llarg etzetera d’amors platònics.

Dialeg de cercadors

Fins que no ho vaig llegir al blog muri.cat no m’havia fixa’t quan obres el correu de google a sobre hi ha uns links amb suggeriments relacionats amb les paules que apareixen als texts que escrius, fet que em va recordar el poc intim que es tot plegat avui en dia en el que anomeno l’individualisme compartit (perquè global ja està massa suat).
Per aquest motiu tota la setmana que veia un anunci que em deia: “Quieres saber cuando vas a morir???? Però que cruel Sr Google, si la paraula mort apareix molt sovint potser seria millor omitirla dels anuncis i no regodejar-se amb ella!!! Afortunadament el motiu de que fos un dels mots que mes he utilitzat és perquè forma part d’un relat que he presentat a un concurs i que en èpoques de tristesa doncs es una paraula recurrent.
Ara que m’he aficionat, per desgràcia, a comprar per Internet els anuncis de outlets també em fan companya quan llegeixo el correu. És com una addicció tenir tantes marques a plena disposició i que còmodament des de casa puguis comprar una camiseta, sabates o fins i tot una aspiradora (la meva darrera adquisició). Malauradament és època de contenció ja que he de salvar la teulada de les orenetes.De totes formes el que em té mosquejat és l’Spam que rebo al correu de la feina, perquè tothom rep els típics Viagra o un terreny en República Dominicana i jo el Penis Enlargement i como hacer feliz sexualmente a una mujer??????

Per cert: no, no vull saber quan he de morir, nomès em faltaria això!!!

Orenetes de dol

Com cada any la seva arribada marca el bon temps i els seus xiscles semblen sons del meu interior que em diuen que desperti, que estic viu i que miri el que m’envolta. Els brots esgarren amb una força misteriosament silenciosa l’escorça de la vella figuera i ara els crits donen veu a l’arbre i miro al cel i es balancegen sobre el cable les potetes i la vista no m’arriba a distingir la taqueta vermella del pit que s’infla un i altre cop fent trontollar un bec ple de fang, recollit a la marera, i preparades per apedaçar el niu de sempre desconeixen que potser és el darrer any que les bigues seguiran sostenint la teulada del que havia de ser el meu estudi i que com la majoria de les coses tangibles per la erosió del temps sembla a ser que aviat passaran a ser tant sols un record. I jo per si de cas amb la càmera mig trencada les atrapo i enganxo en aquest pedaç de món mentre canvio la caixa de galetes, temporalment aparcada per la solitud dels nombres primers i em multiplico fins a l’infinit per 7 ja que soc indivisible.