Paula d’Isabel Allende, la descoberta d’aquesta escriptora em va venir de petit, quan havia de fer un regal a la meva mare i vaig anar a la llibreria del poble, buscant i remenant vaig acabar amb La Casa de los Espiritus a les mans, i posaria la mà al foc que el vaig triar per l’atracció que he tingut sempre per tot el que és sobrenatural, per tot menys l’Església que consti, i clar amb aquest títol jo veia Poltergeist per tot arreu. Quan ella va tenir el llibre a les mans em digué ufff fantasmes??? I crec que va trigar a llegir-lo. Amb els anys s’ha convertit en una fanàtica de l’Allende i a casa disposem de tots els llibres que ha publicat, inclòs alguna biografia.
Amb els anys em va picar la curiositat i vaig devorar La casa de los Espíritus i s’ha convertit en un dels meus favorits juntament amb Cien Años de Soledad de Gabo i algun que altre de la Rodoreda i del Terenci Moix.
La Casa... és un d’aquests llibres que m’hagués agradat poder escriure i Paula, que creia que seria una descripció de l’agonia de la seva filla, quina mania d’establir idees preconcebudes, i quasi sempre errònies.
Resulta que l’altre dia en un programa que m’encanta que fan els diumenges al vespre a la 2 i que és diu Pagina2 entrevistaven a l’autora i deia que el llibre del que havia rebut mes elogis anònims era Paula. Aquest comentari i el fet d’estar un dissabte a la nit al poble sense res a llegir va fer que acabes entre les meves mans.Quina sorpresa al veure que a part d’una gran lliçó davant el terrible destí de la seva filla el llibre és una gran carta on explica el que sent i la història de la seva família, fins i tot les seves fonts d’inspiració i rituals a l’hora de contar històries. Definitivament ha estat una gran descoberta i un elixir per despertar quelcom dins meu que estava adormit, el cuquet de contar el que penso, tot el que he desitjat i no he aconseguit. La part negativa és que en aquestes circumstàncies el meu subconscient, que es mes viu no para de fer-me somniar en petites frustracions de vocacions perdudes, amors inacabats i pors profundes, com si hi hagués una conspiració planetària per impedir que es compleixin. Malgrat aquests temors un ja es sap psicoanalitzar, o això crec, i em queda clar que el primer fre i mes important es un mateix . Esperem canalitzar tota aquesta energia cap a un fi profitós.
Amb els anys em va picar la curiositat i vaig devorar La casa de los Espíritus i s’ha convertit en un dels meus favorits juntament amb Cien Años de Soledad de Gabo i algun que altre de la Rodoreda i del Terenci Moix.
La Casa... és un d’aquests llibres que m’hagués agradat poder escriure i Paula, que creia que seria una descripció de l’agonia de la seva filla, quina mania d’establir idees preconcebudes, i quasi sempre errònies.
Resulta que l’altre dia en un programa que m’encanta que fan els diumenges al vespre a la 2 i que és diu Pagina2 entrevistaven a l’autora i deia que el llibre del que havia rebut mes elogis anònims era Paula. Aquest comentari i el fet d’estar un dissabte a la nit al poble sense res a llegir va fer que acabes entre les meves mans.Quina sorpresa al veure que a part d’una gran lliçó davant el terrible destí de la seva filla el llibre és una gran carta on explica el que sent i la història de la seva família, fins i tot les seves fonts d’inspiració i rituals a l’hora de contar històries. Definitivament ha estat una gran descoberta i un elixir per despertar quelcom dins meu que estava adormit, el cuquet de contar el que penso, tot el que he desitjat i no he aconseguit. La part negativa és que en aquestes circumstàncies el meu subconscient, que es mes viu no para de fer-me somniar en petites frustracions de vocacions perdudes, amors inacabats i pors profundes, com si hi hagués una conspiració planetària per impedir que es compleixin. Malgrat aquests temors un ja es sap psicoanalitzar, o això crec, i em queda clar que el primer fre i mes important es un mateix . Esperem canalitzar tota aquesta energia cap a un fi profitós.
1 comentari:
la veritat és que el teu comentari és molt suggerent i fa ganes de llegir la novel·la (i superar les pròpies pors...). Potser ho intentaré... A ple sol i envoltada de gent, per si de cas!!! No cal temptar la sort!
Publica un comentari a l'entrada