Retorn al meu pis

Avui he passat a recollir la correspondència a l'antic pis. Demà farà quatre anys que el vaig llogar i que per primer cop vaig viure sol i em vaig responsabilitzar de l'aventura de ser independent.
La sensació és força estranya conforme vas pujant els esglaons penses amb els antics veïns que per a be o per a mal ja no et tornes a creuar. Penses en el fred que va quedar buid de mobles i en la darrera mirada sostinguda que fas abans de tancar la porta a una ètapa de la teva vida que tanca el cercle d'aquell dia plujós en que me'l van ensenyar i vaig afirmar que aquella seria la meva primera pròpia llar.
Quan la nova inquilina ha obert la porta de seguida he notat la estranyesa de veure un rebedor canviat i al trobar una distribució diferent, uns altres mobles i fins i tot uns altres colors a les parets he tingut la sensació d'un rar "dejà-vu" alterat.
Quants records en aquest primer pis que ja no té llibres que separin la cuina del menjador i una Tv gegantina acapara l'atenció. L'he trobat mes acollidor, hi fan vida de parella i hi havia fotografies familiars per tot arreu. I jo tant minimalista ni tant sols penjo quadres per la idea d'efimer pas als llocs on habito.
El pis actual és millor, potser encara no me l'estimo tant com l'altre. Potser encara no té el meu segell i la meva olor.
Tinc ganes d'anar a l'Ikea i per primer cop a la vida de penjar algun quadre.
Evolució? imitació?
Potser de tant desitjar ser un arbre estic treient arrels.

Et faré una cara nova

Et faré una cara nova, no a cops sinó un rostre amb el que mirar el món amb aires renovats i que et contemplin amb nous ulls perquè et vull i t'accepto amb tots els defectes i virtuts i se que un canvi d'aires és bo com ho és pintar una cambra desprès de que el seu darrer habitant l'hagi deixat per sempre.

Hi ha una imatge recurrent als pensaments, una mirada d'abstracció de la escriptora mentre forma part d'una escena de conversa superficial. De que és tracta? que li esta cristalitzant els ulls mentre abaixa les ninetes i amb cara pertorbada dibuixa una lleugera negació amb el rostre nomes perceptible per qui la contempla amb dedicació. És aquest l'instant on s'ha gestat la idea i ha aparegut la creació de l'escena en que el personatge revela com es desenvoluparà la història i qui la mira s'adona del privilegi de l'artista de poder viure mes vides de la pròpia per surar com un iceberg en un mar de rutines.

- Morirà el poeta, la Senyora Dalloway ha de viure.

Dedicat als que estrenen la màgia d'escriure un blog sigui a sobre o a sota, el mar.

Després de la pluja

Davant meu un arc de Sant Martí es difumina i va tornant el protagonisme als gratacels de Sants. (Maleeixo el meu descuid per no tenir bateria a la càmera). Avui en aquesta part de la ciutat no ha plogut però els colors al cel em demostren que mes enllà la realitat ha estat una altra.
Desprès d'haver tornat a la rutina que la pluja i el fred han fet acte de presència i els pantalons curts són una muntanya a punt de ser traslladats a l'armari per no tornar a veuren's fins l'abril o maig del 2010.
Aquest fred moderat desprès de l'estiu és un bàlsam malgrat que la pluja m'escupi a la cara que el bon temps s'ha acabat, que les tardes ja no són lliures i que el mirall torna a ser un Oracle on formular preguntes d'un futur incert.
Ha estat un estiu fèrtil en lectures d'aquestes que et lliguen a d'altres històries en cadena: La casa de Bernarda Alba m'ha fet desitjat llegir Poeta en Nueva York, la extensa biografia de Virginia Wolf comprar fa dos dies Al Faro i Las Olas, i animar-me a escriure, perquè no; La mort i la primavera m'ha sorprès i m'ha recordat que tinc molts relats en velles llibretes adormits; amb Els homes que no estimaven a les dones he llegit per primer cop novel.la negra i he descobert un personatge a idolatrar, Lisbet, tot i que no penso llegir els tres llibres de cop com si m'hi anés la vida i seguiré amb la descoberta de petits tresors com El viejo y el mar que tot just he acabat aquesta tarda.
Ja no queda cap rastre de l'arc de Sant Martí i així es fon el darrer diumenge d'estiu mentre vaig a escollir un nou llibre per posar sobre la tauleta de nit.

Paris je t'aime

Retorn de la ciutat de l'amor i la llum. Torno content re retrobar-la tant bonica com sempre. Grisa d'un to bonic, plujosa i freda al punt que fa agradable un cafe avec un peud de lait a la terrassa d'un cafè tant bonic com car i penso amb les vistes, monuments, parcs, gent guapa i fins i tot el bicing és gris a la ciutat de les americanes negres i ulleres de pasta quadrades i quina llàstima no ser bo amb l'idioma per discutir a la biblioteca del Pompidour i que bo el menjar.
He caminat tant que l'he feta meva la ciutat que em regalava a cada pausa de canal a canal una nova perspectiva de la torre Eiffel i un nou to de cel canviant. I gràcies a la bona amistat amfitriona i malgrat la petita decepció franco-portuguesa un cop assegut a l'avió, desprès d'un petit defecte de la mascareta d'oxigen de l'avio que va fer que diguessin el meu nom per la megafonia de l'aeroport, em fixo en que l'avió no té seients amb el número tretze i me'n ric de les petites estupideses que ens fa cometre la superstició i somric perquè torno a casa i d'aqui unes hores tothom m'entendrà, almenys si parlo castellà i ara que el meu estiu s'ha encongit una mica mes em disposo a amortitzar la setmana que em queda amb les piles carregades i un grapat d'idees.
Bitter sweet simphony sona de fons.