La flor del meu secret és un cactus

Hi ha vegades que no sé si el que faig és viure o sobreviure. Si tot plegat es tracta d’anar tirant, com dirien d’on soc jo pobrets i alegrets i carregadets de misèria. ,
Existir és el primer que fem en contra de la nostra voluntat, sense demanar-ho, sense preavís, sense cap intervenció pròpia, només la de dues persones que han decidit crear-te sense ni tant sols saber com seràs, i molts cops sense saber del tot que estan fent o com es posa be un condó.
Aquesta falta de voluntat en la existència contrasta amb la curiositat que em desperten la majoria de coses i el fet de que estant viu experimentes una sèrie d’emocions que et fan desitjar aquesta vida, et fan voler interessar-te pels qui t’envolten, voler visitar altres ciutats, llegir el que altres han creat i en definitiva voler seguir viu per curiositat.
Si la flor del secret de Marisa Paredes era el pur sentiment de drama que vivia amb el seu amor descafeïnat, amb un militar absent, que li permetia escriure històries d’amor edulcorades amb sacarina, tant irreals però alhora desitjables. Si aquestes històries l’acaben portant davant d’un nou home que l’estima i comparteix el seu secret, el comparteix i se’l fa seu. Si quan deixa l’amor del maltracte, d’algú que no la correspon torna als seus orígens, per trobar-se a si mateixa. No es casual, que es refugi en la seva infantesa i que sigui des d'un cercle protector de dones d’on torna decidida a estimar a un igual.
Crec que "La flor de mi secreto" és una tragèdia terriblement optimista on s’intueixen moltes trames que a posteriori acabaran sent obres mestres d’Almodovar com la Infermera Manuela i els trasplantaments a "Todo sobre mi madre" o l'argument de la darrera novela d'Amanda Gris que acabarà sent el fil conductor de "Volver".
En nom propi el secret per escriure és el viscut; i sobretot el que m’han explicat mes que ningú les persones grans que tant han vist i que tant han patit les conseqüències de les guerres, de les injustícies socials i sobretot el formar partd' una època determinada, molt convulsa. Perquè no només no triem existir sinó que no escollim ni la època, ni el sexe, ni la raça, ni condició; ni tant sols el que desitgem i com he dit algun cop sobretot si som alguna cosa som DESIG.
El prendre consciència de tot plegat pot ser dur, pot ser bonic, pot ser un cactus resistent, bell però que si t’hi acostes massa et punxa com les històries que m’agrada tant escoltar i escriure malgrat que em deixin cicatriu.