La teoria de la relativitat

Redecorant la vida

2011-06-01T23:38:00.003+02:00

Si fa un any una pitonissa em prediu tots els canvis experimentats els darrers mesos li dic: IMPOSSIBLE, jo marxar de Barcelona???? treballar a Tarragona de dilluns a divendres.... que no que no, massa petita... i dius que me n'aniré a viure al poble??? després d'onze anys independitzat. Que dius....
Doncs així és, arriben els 30. Una necessitat imperativa de canviar per avançar i un canvi d'aires carregat de garbinada i llevant, a prop del mar durant el dia, en ple camp a la nit.
Us ha passat mai allo de somiar que vius en un lloc familiar, però diferent, tot nou, veien-te fins i tot conduïnt un cotxe verd que no existeix (de moment), en un loft rural, que s'esta començant a transplantar del somni als planells de l'arquitecte i dius coi, és dur però agradable veure com el destí va filant entre el polsim dels somnis, la il.lusió i la voluntat d'un paisatge que et reclama.

Sí, torno a ser aqui, al poble, amb Wi-fi, amb ganes, veient la llum al trencar el fi teixit de la crisal.lida. Per fi!!!

Camins

2010-12-19T21:10:00.002+01:00

Hola, m'ha semblat la millor paraula per trencar un silenci prolongat des de l'estiu i motivat pel canvi de feina, de companys, fins i tot de paisatges ja que ara em parteixo entre Barcelona i Tarragona.
Durant aquest temps he trobat a faltar els companys que he deixat, he donat voltes a la situació que em va fer canviar de feina i necessitar un canvi d'aires i he escoltat molt al Gerard Quintana dir allò de camins, vora les estrelles.... i sempre sempre aquestes èpoques són tant peculiars, el fred i fosc hivern, l'enyoraça del que es perd, la por al desconegut i la càpsula invisible en que es converteix el silenci.
Però durant aquest temps la literatura m'ha acompanyat, l'arpa herba de Capote, un dels seus imprescindibles. He patit veien el món dins una botella a través del dietari de l'Unai, malaguanyat Unai amb un final que em feu enfadar del Frederic Mayol i finalment he tornat a degustar la injustícia social de l'Espanya mes rància a través de l'obra mestra de Delibes Los Santos Inocentes.
I vet aquí que aquesta ha estat la meva particular travessia pel desert en aquest moment de canvis i ara que començo a fer-me a la idea de tot plegat, crec que es l'hora de respondre a aquest hola que m'han brindat i tornar a donar vida a aquest racó de llum.

Ficats a fer blaves i estrelles

2010-10-13T20:50:00.005+02:00

Després d'una llarga deliveració i com a mesura de força i progrès el Parlament de la UE ha decidit amb el consens de la majoria de representants del poble Europeu dur a terme el pas definitiu per a crear una Europa lider i consensuada resumida en els següents punts:
. L'anglés serà la única llengua sobirana per a tots els ciutadans essent la única que s'ensenyarà en l'escolarització obligatòria i la resta de llengües seràn tractades com a mers dialectes o llengües mortes, no sent valides en àmbits com puguin ser l'administració pública, la justícia ni de forma oral o escrita.
. Per racionalitzar i dotar d'eficiència la política es disoldràn tots els parlaments sent l'únic que reperesenti als ciutadans l'europeu i tot el poder executiu quedarà centralitzat a Bruseles.
. La única cultura i bandera que representaran a tots els ciutadans de la UE seràn la cultura Anglesa ja que és la mes propera a la llengua oficial i la única bandera i himne oficials seran la bandera blava amb 25 estels i la canço popularment coneguda com la d'Eurovisió.
. Els cascos blaus vetllaràn per la unió indivisible d 'Europa i qualsevol ciutadà europeu que es senti identificat amb una altra pàtria que no sigui europa serà titllat de separatista que ofen a la pàtria mare.
EEUU i Russia han estats els primers en felicitar la Sabia decisió.

Passats 3 segles de la unificació europea encara hi ha manifestacions reivindicatives i separatistes encapçalades per una bandera vermella, groga i vermella que criden amb un idioma obsolet, molt semblant al Mexicà i al Peruà que si són llengües oficialment reconegudes com a llengües d'estats sobirans.

Fora, la pluja

2010-10-09T23:55:00.003+02:00

Finalment torna la pluja i esclata la tempesta que feia dies veenien anunciant. La teulada s'estrena de veritat i la claraboia de les golfes es difumina gota a gota fins convertir-se en una finestra al fons del mar.
Nit de tempesta de tardor, ara llum ara foscor, clarobscurs acompassats pel repiqueteig de la pluja sobre les teules, sobre el balcó i fang que rebota al terra i ho empastifa tot. Les bèsties inquietes busquen refugi dels trons, tots els dragons han buscat minuscules escletxes de la façana per refugiar-se al santuari del darrer pis i jo aprofito que segueix la electricitat per gaudir d'aquesta tempesta protegit sota un sostre antic fet de nou.
I em ve al cap John Lennon que ara faria 70 anys, i com podia ser tant modern el que avui seria un ancià havent mort abans del meu naixement. La resposta és com aquest temporal, que es gesta, descarrega, se'n va i segurament algú dirà demà que en tota la seva vida havia vist res semblant i sempre que plou algú invoca la mateixa frase. El cicle de la vida i el rei lleó, el cicle de la modernitat i la segona república, el cicle de la pluja i la senyoreta Montse i les seves cartulines, el cicle de la Pau i Vietnam + Yoko Ono amb un Lennon Imagine i un colom de la pau que deu estar arrecerat de la pluja esperant que demà surti el sol en busca d'una olivera.

Esquelets dins l'armari

2010-09-22T00:24:00.002+02:00

He dubtat on publicar aquest post si al Bloc de capçalera o al bloc anònim que tot blocaire discret ha de tenir per resetejar-se sense embuts i finalment he optat pel primer.
L'expresió sortir de l'armari té el seu origen a una dita anglesa on es diu que tots guardem esquelets dins d'un armari ocultant-los a la resta de mòn.
Be doncs quan jo en vaig sortir n'hi vaig deixar com a mínim un parell d'esquelets allí dins i que de tant en tant se m'apareixen com els fantasmes del passat recordant que tinc pendent de resoldre. El primer esquelet són els estudis inacabats que pesen com una llosa i que augmenten la inseguretat i l'estigma de ser incapaç d'acabar res. I l'altre esquelet és tracta del meu pare. Algún dia ho escriure tot sobre el meu pare, la seva absència, el seu retrobament i que ha significat i significa avui en dia per mi, tot arribarà.
De moment faig neteja i els trec al sol perqué la llum del dia mel's deixi veure amb una altra perspectiva i amb un exercici d'antropoleg i metge forense els pugui reconstruïr i els hi busqui sepultura, no física però si per donar resposta a situacions que han estat parades durant anys.
El tenir esquelets propicia els fantasmes i per aquests no hi ha bala de plata o feix d'alls que valgui.
Serem capaços tots de reconeixer quins esquelets ocultem????

Un rostre groc i verd

2010-09-12T21:29:00.004+02:00

M'agraden les parets nues, lliures d'estampes de la mateixa forma que m'agraden les pells lliures de tatuatges, almenys a simple vista. No obstant m'agraden els quadres i tots ténen un significat especial i reposen sobre els escassos mobles donant un aire de temporalitat als espais on habito, que fa mes facil redecorar-los i insinuen que encara no he trobat el meu espai definitiu.
Una de les imatges que m'acompanya és una petita reproducció d'un mig cos de dona pintat per Picasso i que vaig comprar al Reina Sofia, fins ara el meu museu favorit.
La dona, l'amant, s'asseu en una cadira desplaçant el rostre lleugerament mentre aquest reposa sobre els seus dits amb un tó seductor.
L'amant de Picasso m'acompanya als pisos que habito i és per mi una referència, la observo, amb aquesta mirada picarona el seu vestit que sembla un ram de flors, els seus dits que són una espiga i la seva pell groga i verdosa, la observo i penso, un bon dia l'autor, o millor dit un grup d'autors van trencar amb tot el que s'esperava d'un pintor i quan la fotografia s'enduia tota la realitat van ser capaços de plasmar sobre una tela una altra realitat, la dels somnis i la dels sentiments i per això és aquesta noia-flor una font d'inspiració.

L'any Y2K

2010-09-06T22:08:00.002+02:00

Fa una dècada un tren em va deixar a l'estació de Passeig de Gràcia i els FGC em van conduïr a la parada BELLATERRA UAB. La nota de tall m'havia fet renunciar a peridisme i em vaig decantar per cursar relacions laborals. El que estudiava, en el fons poc m'importava perquè el que estava fent aquell dia era emancipar-me i volar sol lluny de casa i anar al campus de la UAB amb una amiga de l'institut era tot el que podia desitjar amb tant que necessitava un canvi d'aires.
Aquella primera nit al campus mirant pel balco del pis que compartia amb els camells de la vila, dos gats alcoholitzats pels camells i un francés de la Catalunya Nord matemàtic al que anomenavem "si clar", guaitant cap a sota vaig escoltar el parlar característic d'on soc i al baixar per comprovar qui tenia accent riberenc se'm va presentar una mallorquina que vivia 3 pisos sota el meu amb la seva germana.
Si hagués patit n flasfoward de 10 anys m'hagues vist en una petita hermita vora el mar llegint el dia del casament de la germana d'aquesta noia i es que aquella nit plena d'esperances i novetats vaig coneixer a unes de les persones que mes m'estimo i una d'aquestes va coneixer fa uns anys un noi meravellos i fa unes setmanes celebraven el casament mes bonic que he viscut, gens religiós però molt espiritual.
Aquell any era l'any que tots els sistemes informàtics havien d'esclatar per l'efecte 2000, o Y2K i on l'únic que acava revolucionant la vida, be la meva, fou les amistats que vaig fer aquell any y que han perdurat aquests anys.
La universitat passà, deixant els estudis penjats el darrer any i ara que fa una dècada em plantejo que hi ha moltes portes entreobertes que hauria de tornar a obrir per poder avançar.
Acaba l'estiu, sobreviscut el primer dia de feina, preparant molts canvis i reflexionant amb el passat, present i futur.... estic madurant? i el millor estic bolguejant un altre cop! ;-)

Les primeres picades

2010-06-27T21:37:00.003+02:00

Passa la revetlla, i de cop tornres a estar immers dins la nit mes màgica de l'any, l'estiu t'escup la calor clatell i mentre cremen fogueres i petards t'encomanes a tota la màgia d'aquest mòn, tot el que ho pugui fer un ateu espiritual com jo, i demanes energia i força per tirar endavant el progectes fossilitzats i a tu mateix.
De cop estas en plena revetlla popular i t'adones que estas envoltat d'amics i de tradicions i que tot i ser un xic alienigena, coi que be tornar a casa i respires amb uns dies de descans per davant. I llegeixes sota un arbre i al llit a altes hores de la matinada i t'adones que el Guardian entre en centeno s'esta convertint en el teu nou llibre favorit, que portes 15 anys de retras en la seva lectura i que ha hagur¡t de morir Salinger i recomanar-lo la Cayetana Guillen Cuervo per recordar que t'estava esperant.
I tot just ara tornes amb el tren i fas ziga zaga entre les platges i veus un be de deu torrant-se al sol i t'adones que ja es estiu de veritat.
I quan arribes a casa i deixes la maleta plena de roba bruta d'aquests dies corres cap a la farmaciola a posar-te pomada a les picades de mosca negra que et van ablair passejant per l'hermita i crec que les emocions viscudes aquests dies són com aquestes vermellors que quan menys ho esperes et tornen a picar recordan-te el que vas viure fa pocs dies i rasques les emocions per alleugerar la picor ara que tot ha passat i que falten poques hores perquè soni el pip pip pip piiip de la santa rutina.

El triomf del mal

2010-06-27T01:20:00.002+02:00

El mal triomfa quan la bona gent no fa res. Aquesta frase la vaig escoltar un cop en una sèrie d'aquestes de detectius que fan a altes hores de la matinada i des d'aquell dia crec que és una de les frases mes encertades que algú hagi dit mai.
No sé a qui se li va ocòrrer, habitualment si un no sap a qui cita sol dir que és obra d'Oscar Wilde.
L'aparia, la indiferència amb que consentim veritables barbaritats no ens fa ser bones pesones, sinò mers consentidors, còmplices silenciosos dels qui obren el mal per creures mes llestos, amb mes dret i sobretot impunes a la justícia.
Cada dia veig persones indiferents davant drames quotidians, i jo mateix no hi estic d'acord però resto en silenci, en l'estat del còmplice, l'encobridor de tantes malifetes que no se si em puc perdonar si segueixo callat.
Crec que en gran part aquesta etapa gris en que visc s'alimenta d'aquest laiiser faire dels qui s'aprofiten dels altres siguin especuladors, siguin explotadors encoberts o assassins de somnis i talladors d'ales que en nom de la sinceritat et poden ensorrar animicament.
I crec que potser no soc l'únic petrificat per aquest mòn, que són moltes les persones que voldrien parlar i trencar un silenci per parar aquesta situació i reconstruir un mòn en bocins.
No deixem que triomfi el mal, no deixem a les víctimes soles i parem els peus entre tots els que en cert sentit, i no en un nivell de puresa artificial, ens sentim bones persones perquè no fem a la resta el que no voldriem que ens fessin a nosaltres.
Ja n'hi ha prou de no fer res i deixar que el pesimisme sigui la norma enfont de la proposta d'alternatives.

Hola

2010-05-26T00:51:00.002+02:00

Així de cop sense mes ni mes. Fruït d'una nit d'insomni on Google i Facebook han cercat molts noms del passat i el propi aquesta nit tant igual a les altres trenco el silenci.
Orfe de Lost, àvid de lectures, pràcticament ressucitat pel Paul Auster enmirallat amb el seu home a les fosques invento un destí als personatges que no són res mes que fragments del jo que ha estat presoner del verí que és que no t'entenguin.
Aquesta nit, com la nit dels temps reconec que hi ha mil muralles que protegeixen els meus sentiments i que superar-les és una cita tant èpica que sembla cosa d'herois aconseguir aquesta fita i vos creieu cavaller que esteu disposat a lluitar per tant petit premi? On esteu mag Merlí, on esta Fada Morgana la metzna que em convertí en presoner. Ja és tard per creure en que arribarà la invitació a l'escola de mags, això passà com ho feu la dolce uni...... i el mirall no respon, i el pendul no és posiciona si el destí és seguir aqui, retornar o un pla C.
Mentre escric me n'adono, no era de marbre, sempre he estat aqui i el verí no era mortal.
Un retorn, un darrer sospir?
Un poema tant se val.

La Flor de l'ametller

2010-03-13T18:10:00.002+01:00

Quan és el cor de l'hivern com qualsevol arbre de fulla caduca es queda nu i les seves branques semblen el reflex invers de les seves arrels. És dels arbres que fa mes llàstima, en terreny de secà, envoltat d'herba alterna el to plata de jove i el to marró fosc com de fusta podrida sota el mar. Conforme passen els anys la seva escorça es va enfosquint i a mesura que creix es va esquerdant en forma de ratlles rugoses que amb els anys es desmembren i formen petites tesel.les que recorden cada cop mes un terreny àrid enrajolat pel sol.
És en aquesta etapa d'arbre vell en ple hivern quan l'ametller bru, envoltat d'herba seca i margens de pedra mostra el seu aspecte mes tètric i a la meva imaginació els arbres en un escenari de terror són ametllers.
Però en aquest precís instant d'arbre mort, d'absència d'esperança i de darrera nevada és quan es produeix el miracle i entre la dura escorça s'bre pas un minuscul brot d'on uns dies despres naixerà la flor mes maca de totes, la flor de l'ametller.
I la nuesa es torna vestit de blanc senzill lleugerament rosat i quan obres la finestra oblides el fred per aquesta dolçoreta que desprèn i el zum zum de les primeres abelles et recorden que aviat hi haura mel i sobretot ten recordes de que no tot és hivern, sinò que fins i tot de l'arbre mes lleig en brota una bellesa que és esperança.
I quan les flors blanques es facin fruit i les fulles l'omplin de verd el mantell de rosa dels presseguers ho haura envaït tot i les orenetes xisclaran altre cop sobre els nostres caps i dirè: ja ha passat, ja puc tornar a somriure perquè l'esperança ha brotat d'un ametller.

Dedicat a tots els que m'heu fet veure que les coses boniques sorgeixen de l'interior d'un mateix.

Confessions

2010-02-06T19:31:00.000+01:00

Tenir un caràcter de persona callada m’ha convertit en un observador professional. El silenci fa que les persones que t’envolten es vegin forçades a trencar-lo i si tu segueixes callat però prestantlos-hi atenció acaben confessant tots els seus sentiments a l’orella fidel i muda que amb un assentiment a temps permet que la confessió s’allargi fins al final.
No es que sigui un aprofitat, tot i que em beneficio del que se per a crear personatges.
Recordo que de petit feia interptretar els Playmobils o inclús jo mateix m’envoltava d’un mon de ficció i a vegades era un mag en un castell, d’altres una mare treballadora o fins i tot un super-heroi enviat secretament a la Terra.
Devia tenir uns deu anys quan vaig començar a utilitzar el dibuix per construir històries i em passava les tardes dibuixant mons de fantasia i desitjava ser arquitecte o dibuixant de la Disney de gran.
A l’institut cansat de que em diguessin que perdia el temps embrutant les llibretes amb dibuixos vaig començar a utilitzar-les per escriure el que pensava, sobretot a mode de dietari, i vaig començar a desitjar ser escriptor, periodista de premsa o qui sap si guionista i durant una temporada vaig presentar-me a concursos de relats i poesia locals.
La sensació de guanyar algun premi era molt agradable però em moria de vergonya quan criticaven el que escrivia o mostraven algun trofeu en públic. Malgrat això reconec que m’agradava poder-ho mencionar a algun amic.
Tot i tenir aptituds per ser protagonista i talentos, el meu carácter introvertit, reservat i sobretot vergonyos sempre m’ha frenat i les èpoques optimistes semblen petits estiuets de Sant Martí en un llarg hivern que sol ser la meva vida.
Segurament es una creença cultural que ser grass es signe de ser un fracassat i segurament per això la major part de la vida la passo entre sentir-me fracassat i intentar fer un canvi extern que m’ajudi al canvi interior. I quan apareix el mes minúscul signe de debilitat abandono i em refugio en l’aspecte de fràgil perdedor amb sortides mordaces que busca desesperadament una idea que em permeti impulsar-me cap endavant.

Blue moon

2010-01-31T01:14:00.002+01:00

Aquesta nit els núvols fan de cortines sobre la lluna i tant sols una pinzellada de blavor al bell mig del cel em recorda que és lluna plena.
Ahir podia contemplar la circumferència perfecta surant sobre les muntanyes, el cel nu de nimbus gràcies al vent mostrava una claror blavosa tant perfecta que semblava estar contemplant una fotografia on tot era immòbil i perfecte. Aquests moments de silenci sagrat de blau submarí són un bàlsam de tranquilitat que em permet devorar llibres relativament a prop de la llar de foc.
Devien ser passades les dues de la matinada quan vaig despedir a Capote celebrant la publicació de A Sang Freda, ell als anys 60, a la vegada es despedia de la Costa Brava i jo després de guardar el llibre al prestatge i la experiència a la memòria vaig tornar a contemplar com l'esfera brillant se'm posava al davant i mentre el vent silenciós feia saltar els núvols davant seu fotograma a fotograma, cada cop mes ràpid, semblava que la lluna circulés imparable cap a l'horitzó.
Avui els núvols ho emmascaren tot, teranyines de boira que escup el riu i que fan fantasmal el que m'envolta. Malgrat aquesta espessor i mutisme d'estrelles blue moon s'insinua i el gos no para de xisclar , potser perquè sap que la deessa dels homes llops, dels cànids i dels enamorats torna a ser rodona i perfecta mes enllà d'on m'arriba la vista.

La història mes antiga del mòn en 3D

2010-01-24T21:33:00.003+01:00

Tantes coses a dir i em be de gust parlar d'Avatar. Segurament perquè Haití em fa saltar les llàgrimes i desprès de estar baix de moral estic recuperant certa alegria. Un altre motiu per parlar-ne és per portar la contrària a tots els que com era previsible se l'han carregat.

Dijous estava tant agobiat per tot plegat que vaig sortir de la feina i 30 minuts desprès estava assegut amb les ullerotes 3D i una gran Coca-Cola Zero entrant de ple al Món Blau de Pandora.

Crec que és tracta d'una història rodona, d'aquestes de tall clàssic: Bons i dolents, un motiu per lluitar i una història d'amor aparentment impossible entre una gata gegant de color blau i un ex-marine tullidet.
Bromes a part el conflicte d'un amor impossible per una rivalitat entre dues cultures, tot i estar molt vist, crec que sempre funciona, i si a sobre és la espècie humana en general la dolenta i els militars els que acaben perdent doncs millor que millor.

M'ho vaig passar be amb els paisatges impossibles de Pandora i per un cop m'ha agradat que guanyin els bons.

Les millors frases per mi són: - Benvinguts a Pandora, ja no esteu a Kansas (Visca el Mag d'Oz!!!).
- No juguis amb això o et quedaràs cec (referint-se a la cua-endoll).
Els millors moments: Quan per primer cop el soldat entra a l'Avatar i quan els animals ataquen als Soldats.

Els moments Freaks: La missa cantada dels Alienigenes estil gospel, i la passejada pel bosc psicodèlic de nit.

En definitiva, el toc ecologista de planeta explotat m'ha agradat i em va fer passar una bona estona lluny de la ............. realitat.

Et veig.

Felins

2010-01-19T23:42:00.002+01:00

Sigilosament m'acosto al vidre armat amb la càmera i premo el botó. Un instant d'intimitat robada rere una finestra. Que pensen? que estan contemplant en aquest dia borrós d'hivern? Quina enveja no ser conscients de la mortalitat de tot ésser viu. En una altra vida vull ser gat (gat de poble ). Segurament ho he estat algun altre cop.

La magia de Camí de Sirga

2010-01-13T20:04:00.003+01:00

Feia dies que em venia de gust parlar de Camí de Sirga. Sobretot de l'extrany i carregat de meandres que ha estat el camí fins descobrir-lo.
Mequinensa esta suficientment a prop d'on m'he criat com per a sentir-ne a parlar. Sobretot com a pantà, i es juntament amb el de Riba-roja un dels culpables de que els anys que acaben amb 7 ja no tinguem sempre riuades i que el Delta cada cop sigui mes xic.
Sirgar és una paraula en desús però a tots els que ens interessen les coses dels nostres avis sabem el que és, feina dura la d'arrossegar el llaüt riu amunt, treball al que l'avi de la meva avia es va dedicar.
Recordo parlar d'aquest llibre en alguna conversa i confesso haver-lo començat a llegir quan me'l va deixar una amiga però li vaig tornar de seguida perquè no em venia de gust.
Desprès un dia d'aquests curiosos vaig acabar dinant amb el crític i escriptor Villatoro i va començar a explicar les similituds amb Pedro Paramo que precisament jo estava llegint en aquell moment.

L'amiga me'l va regalar amb una nota: estarà millor amb tu en aquesta llibreria immensa que dius que tens al poble. I allí es va quedar fins aquest Nadal.

El que he sentit amb aquest llibre es molt personal i no se si pot ser extrapolable a la resta. Primer de tot el llenguatge m'es molt familiar, llenguatge de riu i d'una època que sempre m'ha despertat interès.
La creació d'una nissaga que neix amb un destí tràgic que tots sabem em recorda a Macondo i al realisme màgic en general, passant pels fantasmes de la casa de los espíritus i pels salts del temps i de la vida a la mort de Pedro Páramo.
Però sobretot em deixa un gust a Mirall trencat i la forma en que tenen Rodoreda i Moncada de dotar de vida elements naturals i edificis. A Mirall trencat s'acaba amb una rata que ho recorre tot i la casa cremada com a purga del passat, a Camí és l'aigua la que ho inunda tot i les rates les darreres d'abandonar el poble.
Però sobretot el que mes admiro és la capacitat de crear un univers personal i uns personatges que es sostenen per ells sols com a parts fonamentals de la literatura Catalana, per mi universal.

Inherent a la persona

2010-01-10T01:23:00.002+01:00

N'estava convençut de que trigaria mes a escriure, la creativitat es solia escolar en el colador en que s'ha convertit el meu cap ple d'escletxes per on flueix el pensament i on nomes s'atura la matèria gris del manteniment de la màquina.
Però, sempre hi ha un però que per això som capaços d'inventar Deus,, per posar pros a la mort. El fet de llegir algun comentari, que agraeixo tant, o els dits per aquests amics que passen sense deixar rastre per aquí m'han fet despertar el cuquet però sobretot torno a obrir les portes com a protesta i resistència de qui sense ànim de perjudicar augura la defunció definitiva d'aquest espai. Em rebel.lo contra un destí gris. Em rebel.lo contra el que em pertoca.
Sí, aquesta nit he vist el Cònsul de Sodoma i fa un parell de dies vaig acabar camí de Sirga i jo soc un addicte, consumeixo creativitat i cultura i em donen una pujada d'adrenalina que riute'n dels esports de risc. Sol, amargat, marginat, reservat, egocèntric, tímid i frustrat són adjectius comuns d'una biografia coneguda. Afegim nous adjectius a aquesta nova dècada recent estrenada i vinculant.
No sabeu quant us aprecio, fins i tot als que han deixat de seguir-me.

Tancat per defunció........Creativa

2009-12-30T16:52:00.005+01:00

És el moment de prémer el pause del comandament del blog i dedicar mes temps a la lectura i un altre tipus de creació.
2009 te'n vas potser amb un balanç material positiu però deixes molts fronts oberts al 2010 final o inici d'una dècada que serà vinculant i definitiva per a la nostra generació.
De moment tot segueix sent relatiu a l'espai, al temps, a la capacitat d'evolucionar que tenim els éssers vius. i en aquest mar agitat de tsunamis inesperats i de remolins altament coneguts he optat a navegar en un vaixell de paper, molt poètic tot plegat però altament vulnerable pel líquid que se l'engull. Afortunadament el paper no esta fet d'un arbre qualsevol sinò d'una pasta finissima però tant resistent que patint patint, molt a poquet a poquet arribarà a bon port. Perquè el destí és la felicitat i el combustible la esperança.
Any nou vida nova, no se, el que és segur: any nou teulada nova.
Feliç 2010. Ens ho mereixem.

Entre llibres

2009-12-13T19:28:00.003+01:00

Addicte a les compres amb l'excusa d'entrar a la FNAC per comprar tres llibres per regalar: La lluvia antes de caer (encàrrec d'una amiga), Mil soles esplendidos (per una amiga que ha fet anys) i La mano de Fátima (per la meva amiga invisible laboral) he pecat i he comprat en pur acte d'auto-plaer: Poeta en Nueva York (que ja tocava tenir-lo a les mans), 1984 (que un amic em digues que el meu pis minimalista li recorda a aquest llibre, em va fer recordar que era una compra pendent i em temo que no m'agradarà la comparació. Plegarias atendidas de Capote és la meva tercera compra, mai esta de mes llegir Capote, a l'estiu vaig llegir-ne la seva primera obra, val a dir que en soc seguidor des de que Todo sobre mi made em va descobrir Música para camaleones, i ara tinc a les meves mans la seva darrera obra que segons indica el pròleg esta inacabada. I per culpa d'aquests escriptor he comprat L'home dels pijames de seda de Màrius Carol (Mandra de contertulià) però no he pogut obviar un llibre que novel.li els tres estius del novayorques a la Costa Brava. La darrera temptació literària ha estat El primer hombre de Camus desprès d'impactar-me per l'extranger.
No tot són paraules i van caure Los abrazos rotos en edició especial (sessió de dissabte a la nit) i el millor de Bowie. Sort que no vaig saber trobar el darrer de Mika, possiblement em pesaven massa les compres ja.
En definitiva immers en les compres consumistes que tant agobien i tanta felicitat instantània i a llarg termini tinc material suficient per hivernar aquest nadal en recerca i captura d'inspiració.

Podríem ser-ho

2009-12-08T20:39:00.002+01:00

Podríem ser herois, ni que fos un sol dia. No se que té aquesta cançó de Bowie que no me la puc treure del cap.
Podria nevar i posar un arbre de nadal gegant a la terrassa.
Podria despertar i arrencar el vol cap als núvols encesos pel crepuscle i sobrevolar el mar entre gavines mentre a l'horitzó apareix una illa on l'espai temps no són reals.
we colud be heroes, just for one day.
I et trobaria, allà a la sorra, esperant-me amb les teves ulleres i un somriure de dents lleugerament tortes i podria ser tant estúpid com soc i dir tot el que em passa pel cap sense embuts perquè la confiança és això, posar-te davant del mirall recent aixecat i mirar, i que la mirada et sigui retornada sense maquillatge.
I no caldria ser superman, ni volar, ni salvar el món, ni tenir els 15 minuts de fama perquè tot seria secundari. Just for one day. Some day. For every day.

Pilotes Blaves i Nines Rosa.

2009-11-28T22:55:00.004+01:00

Ella, perquè sempre és ella viu en un miratge. Creu que sense ell no és res, ho creu fins i tot abans de coneixe'l ja que s'ha creat la imatge del príncep blau a base de contes de princeses segrestades i prínceps assassins de bruixes i dracs i ha crescut llegint revistes on la imatge de lolita ho és tot i una espera que el vampir de torn la controli fins a la sacietat o l'home llop li mostri abdominals i matxaqui als rivals. Ella vol ser guapa i ha de ser guapa i intel·ligent i sobretot ha d'estimar-se per sobre de totes les coses i parar els peus al qui es passa, al qui sotmet, al qui controla, al qui aixeca la ma i l'esclafa perquè no és menys que ell nomes ha nascut i l'han posat al llitet rosa com a única diferència.

Ell, que creix envoltat d'armes i soldats de joguines, que ha de trencar les nines i passar de les cassoletes perquè és un noi i els nois no juguen a cuinetes. Ell que sobretot ha de moure's i fer esport que si un nen et pega doncs t'hi tornes mes fort i no ploris, que els nois no ploren. Ell que sap que si es el xuleta de l'insti les noies li faran mes cas, que si vacil·la a la noia aquesta es posa tonta i segur que si li vaig darrera caurà, perquè es fa la dura però vol que li donguin canya. Ell que a casa no fa res, com el seu pare i que sap que les dones el cuiden i se'n desviuen. Ell que sap que les maten però alguna cosa deuen fer aquestes. Ell que si algú li diu res a la seva xicota sap que ha de fotre-li un cop de puny de pelicula i que a ella un final Pretty Woman és tot el que desitja. Ell creu que ha de dur la veu cantant, tenir un sou millor, conduir el cotxe si van junts i si ella treballa doncs ajudar a casa ja que al néixer va anar a parar al llitet blau.

Ell i ella es troben i si la cosa no funciona comencen les discussions, el mirar els mòbils i perseguir a l'altre, els crits obren camí als punys i els ganivets es tornen armes.

Dedicat a totes aquelles dones que han vist com la seva relació s'ha convertit en un infern.
Necessitat de que tots canviem la educació i eradiquem el comportament masclista i dominant.
Desig de perdre la por als violents.
Esperança de que molts anem prenent consciència de que mirar cap a una altra banda, esperar i no implicar-nos no és el bon camí.
Tots morim una mica amb aquestes 50 dones que han mort de moment aquest any, comencem a viure per elles.

Love NYC

2009-11-22T19:15:00.003+01:00

És pot estimar un espai, un indret, un escenari. Jo crec que sí, estimo el meu racó de món, la finestra per on miro mentre escric i ja vaig dir que m'estimava París.
Però es pot estimar quelcom que no coneixes? Crec que sí, amor platònic amb Nova York.

Tothom que s'estima el cinema, o almenys el cinema que m'agrada a mi de gran rètols i petites històries universals ha de tenir en un petit racó del seu cor Nova York, els gratacels des de el pont de Brooklyn, les fulles caient a Central Park, el contoneig d'unes sabates de tacó a la 5a avinguda, una imatge panoràmica de l'edifici Chrysler o del Empire State Building i tants milers de fotogrames vistos per totes les pantalles i llibres possibles.

Aquest èxtasi repentí ve donat per haver vist ahir a la nit NYC I love You al Verdi Park. Quan vaig arribar ja havia començat el film i de cop esta immers en els personatges i la ciutat de fons, tota l'estona com a personatge principal d'una cinta esteticament bonica i amb alguna història divertida, alguna altra tendra i totes elles molt ben lligades tot i ser de diversos directors.

Em reafirmo estic enamorat d'aquest escenari i confio que no sigui un amor platònic per això de que és un amor impossible. Mes aviat és una història que tard o d'hora arribarà.

Ara mateix crec que el meu gran amor de ciutat està consolidat amb BCN però he de confessar que sempre en els meus somnis li serè infidel amb NYC.

Dies de tot

2009-11-19T00:39:00.004+01:00

Hi ha dies en que una tarda de cinema fútil, adolescent i sense pretensions amb una amiga són el millor pla. D'altres anar a la presentació d'un llibre d'una coneguda et descobreixen un món que esta tant a prop i a la vegada tant lluny com un reflex de la realitat.
Hi ha dies on les portes automàtiques no s'obren quan et plantes davant i no saps si t'has tornat definitivament invisible.
Hi ha nits que brilla el sol dins les ninetes dels ulls i vius cada instant com si tota la llum de l'univers estes concentrada dins teu i el cervell i les mans volen.
Hi ha dies que s'haurien de considerar purgatoris o llimbs i que desprès de llevar-te restes fins que tornes a ficar el cap sota el nòrdic i desapareixes amb Morfeu i descanses en posició fetal i notes com el líquid amniòtic t'envolta i tot és possible perquè la partida encara no ha començat.
Hi ha instants en que una cançó diu mes de tu que totes les paraules i descripcions del món i t'oblides de que ets finit, de que ets qui ets i tens la edat que tens i nomes ets un instant mentre Pastora canta que em vindràs a buscar, i no espero, soc, i existeixo, no perquè pensi, també existeixen les pedres i la sorra sota el mar i poder tornar enrere s'apodera del fil musical mentre Happy de Leona Lewis espera el seu torn.

Noves tecnologies, vells fantasmes.

2009-11-08T00:06:00.004+01:00

Amb el recent estrenat fred estreno ordinador amb el que escriure aquestes paraules, m'he deixat seduir per l'estètica del VAIO i desprès d'uns mesos torno a navegar en temps real i no fent un acte de contenció per no desesperar davant d'una pantalla que no reacciona davant les meves peticions.
Voldria ser positiu i disfrutar de la novetat, al nou espai i voldria obviar les caixes al terra i les parets nues. M'agradaria parlar de les llums de nadal que ja esperen començar a hipnototzar-nos els impulsos consumistes i riurem de les tendes d'accessoris que han passat de les hamaques als arbres de Nadal als aparadors i que dir dels anuncis de joguines que saturen la publicitat des de fa dues setmanes.
En canvi estic aquí, en punt mort, abandonat a un destí que no existeix, sol, solitari, com aquell ornament de Nadal que resta guardat en un racó del traster esperant que arribi el moment, però el moment no vindrà doncs fa temps que va passar de moda.
Voldria dir que és una sensació passatgera, però la freqüència cada cop augmenta i l'esperança és una cistella sense ansa. Cara enfora bona cara i tot va be, permeteu que aquí sigui mes transparent, per sort molta gent no sap que existeix aquest mirall de l'ànima.

La substància relativa

2009-11-01T22:55:00.004+01:00

Una tardor relativament primaveral on les fulles segueixen verdes i la màniga curta.
Un tots sants on matem les flors per deixar-les on deixem els morts.
Un passar dels panellets i castanyes que no m'agraden mentre que he disfrutat buidant i convertint una carbassa en un esperit fantasmagòric (ens ha quedat maca oi?)
Un criticar les tradicions d'importació com si fóssim impermeables sense veure que aquesta impermeabilitat no es sempre beneficiosa i que és bona per respirar.
Un tornar i compartir els paisatges favorits d'un poble en ruïnes, un restaurant i un riu ple de calma.
Un acompanyar a una avia vestida o disfressada de negre de cap a peus a posar flors tolerant el dol extern d'ella, respectant el meu no creure.
Realtivitzant-ho tot, com sempre passa la tardor, passa tot sants, la carbassa es comença a podrir i va sent hora de forçar els bons propòsits per tirar endavant aquesta vida relativament feliç.

OFF

2009-10-29T17:15:00.003+01:00

Em desperto per intuició, doncs el meu cos sap que és divendres i ja és l'hora en que el mobil m'anuncia que són les 06:50. Estic en vigilia resistint a comprobar que tinc raó fins que conformo que la llum que entra per la finestra és la de l'hora de llevar-me però el mobil no respón, tenia bateria i esta apagat, teclejo i res. Miro el rellotge d'agulles i esta glaçat a les 2 hores i 27 minuts, no pot ser.
L'ordinador habituat a estar eternament en on baixant i compartint informació esta mut, hauran saltat els ploms amb tantes obres...
Tampoc surt aigua de la dutxa...
Em besteixo i baixo els 6 pisos a peu. El carrer esta ple de gent que protesta per l'apagada, NO FUNCIONA RES, ni transport públic, ni semafors. RES.
Les màquines han mort i nomes ens movem els vius i les coses inertes que empeny el vent.
No puc treballar sense ordinador. La feina es suspen mentre les autoritats mundials estudien que ha aturat les màquines i enginys artificials.
Comença una nova era, mes lenta, mes discreta i mes humil. Afortunadament segueixo comprant llibres en format paper, carrego la motxilla amb una selecció de novel.les, una llibreta i un boligraf, agafo menjar i em disposo a marxar de la ciutat per tornar al poble i explicar que estic be esperant que ells també ho estiguin.
La era moderna s'ha extingit i em pregunto com podré sseguir sent amic dels meus bloguers preferits i si hi podré tornar a parlar mai.
Llenço el mobil a les costes del Garraf mentre segueixo com d'altres les vies del tren com a punt de referència.

És ficció, qui sap si algun dia....

Ara Agora

2009-10-22T23:05:00.004+02:00

No crec que guany molts premis, no crec que tingui moltes nominacions però entre la sobrietat dels diàlegs i la austeritat de la Rachel Weiz no he pogut evitar rebre la fuetada de l'integrisme religiós i sentir la gran pena de la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el soterrament de la filosofia del món antic per raons fanàtiques.
des de que el món és mon el caos tendeix a l'ordre i des de que l'home és home ha après dues grans veritats o principis que sempre acaben imposant-se com s'imposa el cercle (o la hipèrbole) a l'univers: En una batalla entre el raonament i la força, la força sempre s'acabarà imposant quan el raonament s'hagi extingit. L'altra és que sempre acaba tenint mes poder l'indemostrable que no pas el que es pot explicar de forma racional perquè sabem que davant de l'enteniment som limitats i en canvi la imaginació no té límits tangibles.
L'home ha mort a l'home diu el filosof, el film ens diu: però deu va matar a la filosofia de l'home primer.
Em quedo amb la convicció de que és detestable ser cristià, com ho és ser membre de qualsevol religió amb la finalitat d'oprimir al diferent, com ho és fer demagògia, com són penosos tots els màrtirs i com es fastigós l'art religiós del Segle d'or espanyol que tants escarafalls esta causant ara en una exposició a Londres.
Religió: no gràcies.
Espiritualitat? Fes be i no faci's mal, viu i deixa viure i no relativitzis tant les coses doncs les ferides fam mal a tothom per igual.

I mentrestant el món segueix girant i la gent continua morint en nom de Deu, l'argument més utilitzat al llarg de la història per cometre assassinats. Si existís se'l podria acusar d'incitació al genocidi. AMEN.

Donar la cara

2009-10-17T23:21:00.004+02:00

El darrer post que vaig escriure descrivia una nit calmada de solitud translúcida i ganes d'estimar.
Hores després la nit es feia dia i a plena llum del dia, a cara descoberta va esclatar la tempesta que em feu apartar la mirada cap a una altra banda.
Han estat uns dies de molta reflexió, de discussions i d'acció. De justificar el sentit del meu treball i de plantar cara a la deshumanització de les tasques en honor a la eficiència. Dies durs i confusos, nits en vela amb el futur incert imantant l'espasa de Damocles sense pretendre ser un rei/na del drama.
Però per sobre de tot, dies on he descobert que hi ha mes persones de les que creia que em valoren i m'aprecien, persones que fa temps que m'estimo per sobre de totes les foteses que envolten aquesta superfície de mar nervosa on navego en un vaixell de paper.
He donat la cara, han donat la cara per mi i ara diria, imitant al Woody Allen, que si la cosa funciona doncs endavant.
Aquesta entrada no és artística però si necessària per expulsar un parell de setmanes dignes del desert de l'oblit.

Aquesta nit

2009-10-08T00:35:00.003+02:00

La nit silenciosa és fa marronosa per la contaminació lumínica i entre el marró, estèril d'estels el blau fluorescent del gratacels mes alt es repeteix en cada vidre obert de la finestra mentre el punt vermell d'advertència als avions sembla flotar sobre el cartell resignat com un accent corregit per la professora en un dictat.
La música ajuda a obviar la respiració sostinguda de l'ordinador mentre les tecles ordenen tacar la fulla en blanc i les paraules passen del pensament (intim) a la retina de qui observa dins de la seva intimitat perfecta o d'una furtiva curiositat en hores laborables.
La rebel.lió de les màquines s'ha cobrat una nova víctima i desprès del televisor i el telèfon l'ordinador avisa de que 4 anys de vida útil són suficients i que a partir d'ara la dansa dels programes és ballarà a càmera lenta i amb constants pèrdues de coneixement amb reinicis constants i pèrdua de documents (danys col·laterals).
És mala època pels somniadors? no és només la tardor, és la decepció de l'estiu i l'error de les cartes que ho encerten tot menys el "life motive" que hauria de fer bombejar aquest cor que batega mecànicament, perquè som engranatges, simples peces complicadissimes que formem part d'una maquinaria mes gran de la qual en desconeixem l'ús i la durada en garantia.
Tornant a la nit la finestra delata que les llums de les cases estan apagats, a aquestes hores només hi ha dos detalls que brillen, el blau del cartell i el verd d'uns ulls que el miren.
Company de la nit que no em deixes sol.

Retorn al meu pis

2009-09-30T23:43:00.003+02:00

Avui he passat a recollir la correspondència a l'antic pis. Demà farà quatre anys que el vaig llogar i que per primer cop vaig viure sol i em vaig responsabilitzar de l'aventura de ser independent.
La sensació és força estranya conforme vas pujant els esglaons penses amb els antics veïns que per a be o per a mal ja no et tornes a creuar. Penses en el fred que va quedar buid de mobles i en la darrera mirada sostinguda que fas abans de tancar la porta a una ètapa de la teva vida que tanca el cercle d'aquell dia plujós en que me'l van ensenyar i vaig afirmar que aquella seria la meva primera pròpia llar.
Quan la nova inquilina ha obert la porta de seguida he notat la estranyesa de veure un rebedor canviat i al trobar una distribució diferent, uns altres mobles i fins i tot uns altres colors a les parets he tingut la sensació d'un rar "dejà-vu" alterat.
Quants records en aquest primer pis que ja no té llibres que separin la cuina del menjador i una Tv gegantina acapara l'atenció. L'he trobat mes acollidor, hi fan vida de parella i hi havia fotografies familiars per tot arreu. I jo tant minimalista ni tant sols penjo quadres per la idea d'efimer pas als llocs on habito.
El pis actual és millor, potser encara no me l'estimo tant com l'altre. Potser encara no té el meu segell i la meva olor.
Tinc ganes d'anar a l'Ikea i per primer cop a la vida de penjar algun quadre.
Evolució? imitació?
Potser de tant desitjar ser un arbre estic treient arrels.

Et faré una cara nova

2009-09-26T00:21:00.003+02:00

Et faré una cara nova, no a cops sinó un rostre amb el que mirar el món amb aires renovats i que et contemplin amb nous ulls perquè et vull i t'accepto amb tots els defectes i virtuts i se que un canvi d'aires és bo com ho és pintar una cambra desprès de que el seu darrer habitant l'hagi deixat per sempre.

Hi ha una imatge recurrent als pensaments, una mirada d'abstracció de la escriptora mentre forma part d'una escena de conversa superficial. De que és tracta? que li esta cristalitzant els ulls mentre abaixa les ninetes i amb cara pertorbada dibuixa una lleugera negació amb el rostre nomes perceptible per qui la contempla amb dedicació. És aquest l'instant on s'ha gestat la idea i ha aparegut la creació de l'escena en que el personatge revela com es desenvoluparà la història i qui la mira s'adona del privilegi de l'artista de poder viure mes vides de la pròpia per surar com un iceberg en un mar de rutines.

- Morirà el poeta, la Senyora Dalloway ha de viure.

Dedicat als que estrenen la màgia d'escriure un blog sigui a sobre o a sota, el mar.

Després de la pluja

2009-09-20T19:31:00.000+02:00

Davant meu un arc de Sant Martí es difumina i va tornant el protagonisme als gratacels de Sants. (Maleeixo el meu descuid per no tenir bateria a la càmera). Avui en aquesta part de la ciutat no ha plogut però els colors al cel em demostren que mes enllà la realitat ha estat una altra.
Desprès d'haver tornat a la rutina que la pluja i el fred han fet acte de presència i els pantalons curts són una muntanya a punt de ser traslladats a l'armari per no tornar a veuren's fins l'abril o maig del 2010.
Aquest fred moderat desprès de l'estiu és un bàlsam malgrat que la pluja m'escupi a la cara que el bon temps s'ha acabat, que les tardes ja no són lliures i que el mirall torna a ser un Oracle on formular preguntes d'un futur incert.
Ha estat un estiu fèrtil en lectures d'aquestes que et lliguen a d'altres històries en cadena: La casa de Bernarda Alba m'ha fet desitjat llegir Poeta en Nueva York, la extensa biografia de Virginia Wolf comprar fa dos dies Al Faro i Las Olas, i animar-me a escriure, perquè no; La mort i la primavera m'ha sorprès i m'ha recordat que tinc molts relats en velles llibretes adormits; amb Els homes que no estimaven a les dones he llegit per primer cop novel.la negra i he descobert un personatge a idolatrar, Lisbet, tot i que no penso llegir els tres llibres de cop com si m'hi anés la vida i seguiré amb la descoberta de petits tresors com El viejo y el mar que tot just he acabat aquesta tarda.
Ja no queda cap rastre de l'arc de Sant Martí i així es fon el darrer diumenge d'estiu mentre vaig a escollir un nou llibre per posar sobre la tauleta de nit.

Paris je t'aime

2009-09-06T23:55:00.000+02:00

Retorn de la ciutat de l'amor i la llum. Torno content re retrobar-la tant bonica com sempre. Grisa d'un to bonic, plujosa i freda al punt que fa agradable un cafe avec un peud de lait a la terrassa d'un cafè tant bonic com car i penso amb les vistes, monuments, parcs, gent guapa i fins i tot el bicing és gris a la ciutat de les americanes negres i ulleres de pasta quadrades i quina llàstima no ser bo amb l'idioma per discutir a la biblioteca del Pompidour i que bo el menjar.
He caminat tant que l'he feta meva la ciutat que em regalava a cada pausa de canal a canal una nova perspectiva de la torre Eiffel i un nou to de cel canviant. I gràcies a la bona amistat amfitriona i malgrat la petita decepció franco-portuguesa un cop assegut a l'avió, desprès d'un petit defecte de la mascareta d'oxigen de l'avio que va fer que diguessin el meu nom per la megafonia de l'aeroport, em fixo en que l'avió no té seients amb el número tretze i me'n ric de les petites estupideses que ens fa cometre la superstició i somric perquè torno a casa i d'aqui unes hores tothom m'entendrà, almenys si parlo castellà i ara que el meu estiu s'ha encongit una mica mes em disposo a amortitzar la setmana que em queda amb les piles carregades i un grapat d'idees.
Bitter sweet simphony sona de fons.

Insomni

2009-08-29T02:11:00.000+02:00

No puc dormir. Segurament per culpa de la llarga migdiada d'estiu.
L'insomni en època de calor és insoportable perquè em posi on em posi em quedo adherit per la calor. Cansat de llegir i desprès d'haver vist un documental al canal 24 hores passo l'estona davant de l'ordinador.
Moro mil vegades al buscamines, llegeixo blocs i escolto música acabada de baixar. Em poso una vegada i una altra Europa VII de la Oreja de Van Gogh i penso que és una cançó molt trista com de final de drama i crec que no em costaria gens plorar. Que podria escriure una història d'un coet espacial que es perd a la deriva i torno a pensar amb la gossa Laica i el seu tràgic vagar etern dins d'un Sputnik pel be? de la humanitat i tornant a la cançó tararejo que qualsevol vida per petita que sigui val mes que qualsevol gran nació i em sento sol i foll com Virginia Wolf, insegur i mancat de talent i crec que res del que expresso emociona i veig com els anys lluny passen dins d'aquest coet on estic confinat i com cada cop m'allunyo mes sense que cap salvavides espacial em pugui rescatar. Renego que si només he de viure una vida sigui aquesta en que sembla que pagui les conseqüències d'una altra i maleeixo ser tant poc donat a les persones i que la timidesa em faci perdre tants ports mentre sense remei vaig a la deriva amb els dits teclejant el comandament d'una nau i la música de fons.
Efemèride: ara fa un any que vaig començar el Blog.

La cambra misteriosa

2009-08-25T23:07:00.000+02:00

Com cada any quan s'apropa la fi d'agost i el sol minva. Quan la calor és extrema la vella casa es contrau. Els seus fonaments s'estiren i les parets i bigues fan clec com els dits que s'estiren i cruixeixen com si s'haguessin de trencar en mil bocins. Les teules es desplacen i les parets adquireixen petites arrugues d'expresió que amb el temps són grans esquerdes que faciliten la interacció entre casa i fauna.
Des de que la gran habitació amb l'armari de paret misteriós va ser substituïda per evolució per una cambra mes petita i un bany al pis de dalt, tant necessari avui en dia. Aquest ritual del cruiximent ve acompanyat per la caiguda anual de les rajoles de la cambra de bany que ja són 4 anys desprès d'inaugurar-la una tradició.
El primer any fou de nit, amb una persona dins que veié com 13 rajoles, ni mes ni menys saltaven a les seves espatlles i el mirall ho reflectia tot. Que anteriorment l'espai de la cambra l'ocupes un armari misteriós feu decantar el dit acusador cap als esperits d'una casa tant vella.
El segon any sense saber si era el mateix dia saltaren un nombre indefinit de rajoles i el paleta les col.loca per tercer cop sense renegar i una mica avergonyit pel seu treball anterior.
Ahir les van tornar a fixar. Amb un ciment especial per a piscines per veure si quan la casa s'estiri o els esperits es revel.lin l'any vinent resisteixen la tamborinada. Ja us ho explicaré.
Us penjo la fotografia perquè veieu que no és ficció.

Situació 56

2009-08-18T14:29:00.000+02:00

Quan no llegeixo, escric o estic enganxat a una sèrie o peli o no estic mirant els núvols (que és la meva gran dedicació) estic treballant en un departament de personal fent gestions administratives entre d'altres idiosincràcies típiques de la gestió.
Cada dia tramito nombroses altes i baixes a la seguretat social i les baixes solen dividir-se en baixa voluntaria del treballador (situació 51) i baixa a instància de l'empresari (situació 54). Però ahir vaig haver de tramitar la ditxosa 56, baixa per mort del treballador. Mort natural, res relacionat amb la feina. Però aquest fet em fa reflexionar, com sempre ho fa la mort en que poqueta cosa som. Que poca estona estem en aquest mòn i com és la burocràcia.
Recordo que a l'institut del meu cosí li van demanar un justificant conforme havia faltat a classe per la mort del seu pare. Entenc que les situacions s'han d'anomenar per poder-les gestionar però com ens passem a vegades....
Be, en definitiva, per poc que coneguis a una persona, si l'has vist algun cop i estas familiaritzat amb les seves dades, i has anat veient els volants de baixa per una llarga malatia no et pots quedar indiferent i penso que és la 3a situació 56 que tramito i que poc estem avesats a la mort i que hauria de viure i escriure mes intensament ja que la feina em permet alimentar-me i pagar el lloguer però l'ànima necessita d'altres aliments que no tènen codi administratiu.

La maledicció del cavaller

2009-08-16T19:29:00.000+02:00

Aquest és el darrer post que dedico a la mudança ho prometo.
Amb el canvi de pis he aprofitat per deixar una companya que va decidir estafar-me dos mesos una connexió a TV de pagament que no he gaudit i com temia que conservar el número em demoraria l'adsl vaig decidir donar d'alta una línia nova amb Telefònica.
No se si és culpa de l'agost o de que amb la oferta de llançament d'un ADSL barat s'han col.lapsat però el diàleg amb els tècnics per venir a insal.lar-la ha estat:
1r Intent: truquem per passar a fer l'alta al 39 2n 1a. No, noooo s'equivoquen es 29 Sat 1a!
2n Intent: Truquem per venir a instal.lar una línia amb ADSL al 29 2n 1a. NOOOOOO Sobreàtic 1a!!!
Silenci de 7 dies.
Trucada meva: Perdoni m'havien de fer una alta de línia. Senyor aquesta alta va ser anul.lada per adreça incorrecta.
3r intent: Hola hem de passar a instal.lar una línia, li va be avui a les 12h. No treballo fins les 3, poden passar per la tarda? - Ja el trucarem.
4rt intent: Hola passarem demà de 4 a 6. D'acord, em poden dir quina adreça tenen. -Sí es el 29 baixos oi? NOOOOOOOO es Sat 1a coi!!!! -Un moment (dirigint-se a un company) se han vuelto a confundir, lo hacemos igual. VALE.

Després d'aquesta tortura arriba el tècnic però la línia encara no havia arribat al terrat on ens foníem a les 4 de la tarda.
Quan la línia va arribar i va ser hora de connectar el mòdem: el primer, l'endolla i es bloqueja.... el segon ídem, fins al quart mòdem que segons el professional, per ser de major qualitat aguantaria i és quan el tòtil s'adona de que es bloquejaven perquè m'havien donat d'alta la TV també i els altres modems no estaven preparats. Això a les 7 de la tarda d'un divendres, el tècnic mes empipat que jo va començar a despotricar de telefònica, de les contrates i del govern: que si tanta crisis i ara subvencionen cotxes enlloc de pactar amb la patronal. No vaig atrevir-me a descontradir-lo i menys vaig pretendre apuntar que la mesura de foment de la compra de cotxes és per salvar molts llocs de treball i fomentar la compra de cotxes que emetin menys CO2 com tampoc li vaig suggerir que les negociacions amb patronal i sindicats s'havien fet i la patronal s'habia tancat en banda nomes pretenent rebaixes en la despesa de SS de les empreses que volien rebaixar 5 punts. Desconec de quin partit era "admirador" el meu tècnic i no es que sigui un fan de la política jo però el fet de que ell tingues el poder de la meva connexió em va fer callar davant del seu discurs destructiu. Tio volen que et deixi penjat i que vagi a fer una alta de línia aquí al costat. Afortunadament la meva passivitat i el fet de que cobrava mes per un ADSL el va fer restar fins que la pàgina de Google va sortir a la pantalla de l'ordinador.

Ahir un altre acte de covardia em va fer anar a dormir al sofà ja que un llangardaix es va instal.lar al sostre de l'habitació i com es l'única espècie que no tolero desprès de frustrats intents de dissuadir-lo de que m'abandones amb una escombra i un desodorant va aconseguir protegir-se dins el marc de la porta i jo vaig optar per obrir les finestres i tancar la porta ja que el gat tampoc es sentia caçador i davant la meva insistència per atacar optà per posar-se sota el llit.
Total que he dormit al sofà i aquest matí no hi havia ni rastre de la bèstia (minúscula però fastigosa). En aquesta ciutat de calor sufocant on els gats ja no tenen instint per caçar ni els Sant Jordis són capaços de matar al drac.

Sense Endoll

2009-08-09T16:44:00.000+02:00

Aprofito que passo el cap de setmana al poble per connectar-me i posar al dia blog, correu i facebook.
Ara que tot té un destí lògic en aquest nou pis tant fantàstic l'únic que trobo a faltar és la connexió d'ADSL que esperem en candeletes l'ordinador i servidor per inaugurar la "cambra creativa" on he instal.lat l'escriptori, encarat a una finestra que dona a una terrassa-mirador des d'on es veu Collserola, el Tibidabo, Montjuïc i sobretot molt a prop la torre Calatrava.

Aquesta escapada al camp per estar en contacte amb el món virtual entre d'altres coses m'ha fet recordar que hi ha una xarxa mes antiga que la virtual i on la privacitat de les dades també deixa molt que desitjar. És el que anomeno la cultura del saber-ho i explicar-ho tot que fa que a poques hores d'arribar al poble madones de que tothom em preguntava pel nou pis i pel proper viatge a París al setembre.

ÉS molt criticada la falta de pricaviat al Facebook però el ser-ne membre és voluntari i en aquesta xarxa informal són terceres persones les que afegeixen els teus comentaris. Be, en conclusió estar desendollat no vol dir estar fora de la xarxa de comunicacions. Benvingut al món real i fets així em recorden perquè prefereixo l'anonimat entre milions de persones malgrat la estimació a aquest paisatge que no té res a envejar al que em mostra la terrassa.

l'Impas

2009-07-29T00:47:00.000+02:00

Penso que quan acabi el trasllat tindre mes temps per escriure i llegir. M'adono que segurament estaré unes setmanes sense Internet durant l'impas d'un ADSL a l'atre. Recordo que aquesta setmana estic de vacances i que puc amb tot. Maleeixo la rebelió de les màquines protagonitzada per un cotxe que em porta problemes i un ordinador que es s'ha convertit en una tortuga.
Hauria d'estar content, tot el que tinc és volgut. Potser m'equivoco amb el que trio i no m'atreveixo a desitjar de veritat. Potser el passar desapercebut, aquest volgut anonimat s'ha convertit en indiferència i el fet d'empaquetar m'ha evidenciat que tot és molt impersonal i que podrien ser els objectes de qualsevol, que precinto una vida qualsevol sense que ningú m'ajudi a fer les caixes. Ara trobo a faltar la invasió de les cuques i recordo com la protagonista de la Boda de Muriel escoltava sense parar ABBA quan es sentia buida i jo he tornat a mirar Sexo en Nueva York...

Des d'on t'escric

2009-07-19T00:12:00.000+02:00

Seguint la idea (d'en Dèric) que ja era còpia d'una altra idea (d'en Xexu) ara que per fi he descobert com descarregar les fotografies de la nova càmera publico la imatge d'on escric habitualment al blog i on en general escric tot el que se'm passa pel cap.
També es un petit homenatge-despedida a un espai que deixaré en 10 dies malgrat que el mobiliari m'acompanyi al nou piset un tindre una habitació sencera destinada a l'escriptura i el món virtual en general.

Avui m'he adonat que des d'el balcó actual veig la barana de la nova terrassa i unes cuques diminutes han invait el pis potser amb la finalitat de fer mes desitjable el trasllat. Aquests dies la freqüència d'entrada al blog esta sent alterada pel cub de Rubic que ve a ser un trasllat i planificar-ho tot. Esperem que les cuques no es facin polissones de les caixes de la mudança.

Moving

2009-07-05T20:54:00.000+02:00

Comença el moviment de pisos.
Un conegut del poble de jove va de colònies, allí coincideix amb una barcelonina i es fan amics.
Jo suspenc física, química, matemàtiques i anglès crec i passo de fer 3r de BUP a 1r de Batxillerat.
Coincideixo amb la germana d’aquell noi a classe i ens fem un xic amics quan descobrim que als dos ens agrada escriure.
El noi pateix una desgràcia que l’allunya d’aquest món quan la seva germana i jo estem a punt de fer la selectivitat.
Ambdós anem a estudiar a Barcelona i la Germana es fa amiga de la Barcelonina.
Un dia coincidim amb la noia al tren, comencem a compartir escrits i em parla del Programa viure i conviure que permet a estudiants viure gratis a canvi de fer companya a gent gran.
Es setembre i encara no tinc plaça al programa Viure i Conviure i m’instalo provisionalment al pis de la noia barcelonina.
Quan tinc plaça a la casa d’una avia estic tant a gust al pis amb aquesta noia que m’hi quedo uns anys mes.
La meva companya de feina es queda a l’atur i entra a treballar a una nova empresa. Jo deixo els estudis i busco feina. Desprès de fer tot tipus de feines precàries vaig a fer una suplència a la feina de la companya de pis.
1 any desprès som companys de feina, ella s’enamora i jo trobo un pis molt a prop.
2 anys desprès ella i la seva parella tenen una filla de la qual en soc el padrí.
4 anys desprès amb una altra criatura de camí es compren un pis i jo arribo a un acord amb el propietari del pis que tenen llogat i m’hi trasllado.La vida es constant moviment i no només els nostres actes ens determinen el camí. Avui hem fet les caixes per deixar buid el pis que a finals de mes ocuparé. Al setembre viatjaré a Paris on viu la germana d’aquell noi que un cop anà de colònies.

Pride i Pause

2009-06-27T16:03:00.000+02:00

El calor no em deixa pensar molt be però aquest matí en ple ritual de baixar el Paral.lel fins a la Barceloneta he notat com per un instant tots els éssers que caminàvem per la vorera fèiem un petit acte de marxa enrera, com si algú premés el pause i durant un segon ens rebobines amb la finalitat de rectificar algún acte en l’univers que havia d’estar corregit. Efectivament el no protegir mai la testa amb gorra em fa veure accions de màquina dins la vida quotidiana i desitjar poder trobar aquest comandament universal per poder prémer de tant en tant el pause o avançar ràpidament els fotogrames per plantar-me a ple agost ja insta.lat de nou i preparant les esperades vacances.Des de la platja estant penso en les vides que han fugit misteriosament i que estan en boca de tots i sumo les generacions que seguiran escoltant el Black or White i que diran sobre ell i me’n recordo que he de treure el llibre de Virginia Wolf del blog ja que el deixo per impossible i l’actualitzo amb el primer que publica un dels meus preferits per culpa del recurrent Esteban d’Almodovar, Truman Capote i alço la mirada a les faroles que ajudades pel vent criden l’atenció dels vianants sobre un arc de Sant Martí acompanyat de 28 de juny i Pride i penso que ha passat un altre any, que ja és estiu i que lluny queda la foscor que senta be a la roba però no a la vida que és millor viure-la en Technicolor.

Intensitat

2009-06-21T13:16:00.000+02:00

Que intensos aquests darrers dies de l’any dels petits canvis però constants.
De la emoció continguda de publicar a La lluna en un cove, que és el que fan en un dels pobles on he viscut a la bassa que hi ha a l’entrada. De portar el xec guanyat a la cartera sense cobrar perquè les caixes comencen la jornada intensiva mesos abans que la resta de mortals.
De descobrir que hi ha mes persones properes de les que imaginava que traspassen la porta d’aquest bloc tant relativament personal i de que la lentitud a l’hora de realitzar les entrevistes provoqui que se’m morin els entrevistats abans de poder fer-ho o abans de poder publicar. Motiu pel que aquest estiu intentaré fer un mapa de les fosses comunes que deixà la guerra civil a prop meu per a lluitar contra aquest oblit cosí germà de la mort.

Que curiosa és la vida i en un mes tornaré a viure dos edificis mes enllà d’on estic ara, tornant al pis d’estudiant fent el trasllat número 11 i poder tornar a gaudir d’una terrassa on les flors puguin brotar amb mes força i les paraules es puguin escriure amb el zum zumm de fons del nou poliesportiu i els ocells de la plaça de la Farga tornin a competir amb els remots avions que s’enlairen diminuts des d’El Prat.

Recuperar la vida sana, amen de lluitar contra un futur poc saludable i refundant la resistència a Botero.

I el mes intens encara està per venir!!!!!

Vora el riu

2009-06-07T23:52:00.000+02:00

A la Montse i a la resta que han passat a fer-nos ombra vora el riu.
Fins a aquell instant no s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar optà per elevar-se, agafar l’impuls de l’últim sospir i filtrar-se pels conductes de ventilació de l’hospital fins a arribar a l’extractor i sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.
La immensa llibertat de no ser res físic era estranya, només intuïa que flotava en un dia assolellat i, malgrat no veure-ho, sabia que sobrevolava el riu a l’altura del castell mig derruït.
Tot recordant que aquest riu era la seva font de tranquil·litat i un immens mirall de bellesa optà per ser aquest cop l’ànima d’un àlber i zigzaguejà riu amunt fins a arribar als Aubals del poble on va néixer com a persona per brotar dins d’una vella escorça lleugerament inclinada cap a Ginestar.
Des d’allí escoltaria les hores del campanar, veuria saltar les carpes i les nits d’estiu faria d’espieta entre els canyars agitats pels amants furtius.
De fet, sempre s’havia considerat un ésser solitari i silenciós i, ara que havia pogut escollir, segura que en altres ocasions havia estat oreneta, alfals i gat serval, i almenys un parell de cops persona, per molt que busqués dins seu sempre apareixia el mateix escenari: el riu, les muntanyes a totes bandes i les olors entre dolces i humides d’una terra fèrtil i florida de febrer a abril, verda i productiva de maig a setembre, decadent i humida d’octubre a desembre i opaca i flagel·lada el que durés l’hivern.

Un cop escollit l’arbre s’hi aferrà sense ser matèria, besà sense llavis l’escorça i filtrà el contingut imperceptible pels porus de la fusta. Començà a escoltar el lleuger flux de clorofil·la a través de les branques i s’expandí a la velocitat del llamp creixent des de la fulla més elevada fins a l’arrel més enfonsada en els llims del riu tot experimentant una grandesa mai viscuda en cos d’animal.
A mesura que anava posseint l’arbre i anava recuperant els sentits pensà què devia haver passat amb l’ànima original d’aquest ésser i si havia estat un hoste hostil que l’havia fet fugir o si hi convivia diplomàticament. Però el dilema que més la preocupava era si un cop la metamorfosi fos completa continuaria recordant la seva vida anterior o, com quan va sortir de l’úter matern, tot seria nou i hauria de començar de zero.
Semblava que la transformació s’havia completat satisfactòriament i ja notava el tacte de les potetes dels moixons posant-se sobre les seves branques i com unes formigues li pessigaven les fulles tot fent petits talls que s’emportaven en processó tronc avall per enterrar-les als seus caus subterranis.
En aquell instant de plena existència vital, ajudada per una lleu garbinada de mitja tarda, s’estirà tot el que pogué i dirigí l’atenció a l’altra banda de la vila, al passadís de xiprers que desfilaven entre el poble i l’ermita i, tot concentrant totes les forces en les fulles per veure-hi tal i com miren els arbres, captà les petites figures familiars que igual que les formigues s’emportaven una petita part del seu ésser per guardar-lo sota terra. I fou així, amb aquesta lucidesa, que entengué les repeticions que té l’existència i oblidà l’aleatori desenllaç de la seva vida anterior per ocupar-se de la contemplació d’aquest paisatge secretament escollit vida rere vida i es perdé la resta de la tarda tot contemplant la dansa de les roselles a banda i banda de riu.

Guanyador del 5é premi de de relats curts llibresebrencs.org , categoria Majors de 25 anys. Gràcies!!!!!! Un cap de setmana rodó.

Desig (gener09)

2009-06-02T11:39:00.000+02:00

En un banc assegut reposava abstret
Perdut en la música del seu Ipod.
De vegades no cal parlar per dir res, només per sentir-nos vius.
Per escoltar la veu de l’altre.

En que pensa:

Cada cop que arriba a casa seva engegava la TV com un acte reflex, carregat de monotonia i per lluitar contra un silenci poc desitjat. Perquè la solitud amb musica de fons es mes agradable.
Filtrar les trucades, no respondre els missatges, arronsar-se al sofà com un gat i estirar-se al llit amb la vista perduda al sostre també es viure, insuflar malenconia. Reivindicar el propi espai no com un dret ni una necessitat sinó com una realitat acceptable.
El cel es una habitació amb mobles de fusta envernissada i roba blanca i polida. Com els aparadors de les tendes de mobles colonials. Un lloc on saps que no pot passar res dolent perquè estèticament és perfecte.
Subtilment un reivindicarà el dret d’estar sol però buscarà a un altre solitari amb qui compartir aquesta imatge bucòlica de l'espai.

Ambientació:

Una bona col·lecció de dics compactes i DVd’s i tot l’equipament de la cuina, tot el mes modern possible i d’acer inoxidable, mobles d’Ikea muntats a mà, alguna antiguitat mesclada.
I alguna planta verda, sense flors que acaparin l’atenció, un balcó desitjable. Un sospir simbòlic. I una gran sensació de net. Olor i color a net. Un aire lleugerament perfumat amb olis essencials de la índia, a fora l’olor de la pluja un cop ha passat la tempesta. Un lleuger vol d’ocells superficial. Un gris de mitja tarda i alguna farola que es comença a encendre, una manta de llana blanca als peus i una copa amb aigua i gel.
Quina escena tant perfecta. Sol o acompanyat, sigui com sigui amb plena confiança amb l’altre o amb si mateix.

Astemia

2009-05-23T20:50:00.000+02:00

Astemia primaveral que no es indiferent a aquests canvis de temps. Febrada inoportuna que altera la consciència i emmascara el gust dels aliments que es passegen per la boca. Marejat per llegir. Mancat d’una bona sèrie i cansat de veure i reveure els films de sempre trobo a faltar el sarcasme d’en Will, o la frivolitat de la Carrie, em manquen les sortides amb els nois de Pitsburg i espero amb una impaciència solemne les consultes del dimarts a la nit a la sala d’espera de la Meredith tot somniant amb l’illa misteriosa que salta en el temps com pantalles d’un videojoc. Els veïns tornen a cridar i només desxifro puta entre tanta bronca i paro l’orella però la vista es decanta cap a la finestra i desenes d’ocells sobrevolen els terrats del barri dansant al so de la futura pluja que rentara un altre cop els llençols que es balancegen al balcó imitant les banderes blaugranes dels altres pisos on potser la primavera els hi ha atorgat una treva respiren sense dificultat aquest aire de cap de setmana.

Relativament Bipolar

2009-05-17T23:18:00.000+02:00

Porto unes setmanes de coincidències massa repetitives en les dues vides que porto, i no es que tingui dues parelles, mes aviat obtinc zero en conducta sentimental sinò que el meu cas es el de l’home de camp urbanita.
Ser el futur hereu d’una masia ara per ara es un mal de cap d’aquest que nomès et poden donar les cases velles, massa grans, plenes d’esquerdes i que quan no presenten un forat a la teulada et sorprenen amb una canyeria que es trenca o una finestra que es podreix. La darrera sorpresa ha estat la teulada que amenaça en deixar-nos veure les estrelles sense necessitat de sortir al carrer i es que com ja vaig anunciar les orenetes estan de dol. De la mateixa forma que el sostre de la meva infantesa s’enfonsa el sostre del piset de lloguer ha decidit decorar-se gràcies al terrat de cercles d’humitat que amenacen en cobrir d’una aureola apocalíptica tot el menjador. Afortunadament sent llogater aquest cop soc de sucre a l’hora de pagar però seré víctima de conviure amb paletes, jo que soc tant recelos del meu espai.
Aquest sentiment de bipolaritat no es només una sensació humida sinó que té un rerefons complicat de sentir-me be en els dos espais i que em fa tenir amor-odi a temporades a qualsevol d’aquests escenaris.
I es que molts cops quan anant de l’estació cap al poble passo amb el cotxe per un pont on hi ha un indicador on curiosament apareixen primer el poble de la meva mare i meu amb un 3 que són els kilòmetres que m’esperen i a sota el del meu pare acompanyat d’un 16 i mentre creuo aquest pont i veig el cartell tinc la sensació que el que indica són els anys llum que estic allunyat de cadascun d’aquests indrets per molt que els senti meus.
D’altres vegades surto al balcó barceloní i em quedo badant mirant un cactus que vaig dur s’un esqueix del jardí de la masia i el veig mig pansit i estrany malvivint entre teulades i crec que jo em sento així de trasplantat molts cops en aquesta ciutat bonica però estranya. I malgrat tot mels estimo per igual, i penso que potser hauria de jugar a la loteria i si fos ric arreglaria la vella masia i em compraria un pis sense humitats i viatjaria pel món per deixar de ser bipolar i estimar-odiar Nova York, Mèxic, Argentina, la Toscana i un llarg etzetera d’amors platònics.

Dialeg de cercadors

2009-05-10T23:21:00.000+02:00

Fins que no ho vaig llegir al blog muri.cat no m’havia fixa’t quan obres el correu de google a sobre hi ha uns links amb suggeriments relacionats amb les paules que apareixen als texts que escrius, fet que em va recordar el poc intim que es tot plegat avui en dia en el que anomeno l’individualisme compartit (perquè global ja està massa suat).
Per aquest motiu tota la setmana que veia un anunci que em deia: “Quieres saber cuando vas a morir???? Però que cruel Sr Google, si la paraula mort apareix molt sovint potser seria millor omitirla dels anuncis i no regodejar-se amb ella!!! Afortunadament el motiu de que fos un dels mots que mes he utilitzat és perquè forma part d’un relat que he presentat a un concurs i que en èpoques de tristesa doncs es una paraula recurrent.
Ara que m’he aficionat, per desgràcia, a comprar per Internet els anuncis de outlets també em fan companya quan llegeixo el correu. És com una addicció tenir tantes marques a plena disposició i que còmodament des de casa puguis comprar una camiseta, sabates o fins i tot una aspiradora (la meva darrera adquisició). Malauradament és època de contenció ja que he de salvar la teulada de les orenetes.De totes formes el que em té mosquejat és l’Spam que rebo al correu de la feina, perquè tothom rep els típics Viagra o un terreny en República Dominicana i jo el Penis Enlargement i como hacer feliz sexualmente a una mujer??????

Per cert: no, no vull saber quan he de morir, nomès em faltaria això!!!

Orenetes de dol

2009-05-04T23:41:00.000+02:00

Com cada any la seva arribada marca el bon temps i els seus xiscles semblen sons del meu interior que em diuen que desperti, que estic viu i que miri el que m’envolta. Els brots esgarren amb una força misteriosament silenciosa l’escorça de la vella figuera i ara els crits donen veu a l’arbre i miro al cel i es balancegen sobre el cable les potetes i la vista no m’arriba a distingir la taqueta vermella del pit que s’infla un i altre cop fent trontollar un bec ple de fang, recollit a la marera, i preparades per apedaçar el niu de sempre desconeixen que potser és el darrer any que les bigues seguiran sostenint la teulada del que havia de ser el meu estudi i que com la majoria de les coses tangibles per la erosió del temps sembla a ser que aviat passaran a ser tant sols un record. I jo per si de cas amb la càmera mig trencada les atrapo i enganxo en aquest pedaç de món mentre canvio la caixa de galetes, temporalment aparcada per la solitud dels nombres primers i em multiplico fins a l’infinit per 7 ja que soc indivisible.

Fora de la calaixera

2009-04-20T23:44:00.000+02:00

Sota l’espill tenia la calaixera, i allí es guardaven tots els secrets d’aquella família, testaments, fotografies ratades i roba d’altres temps. Ara aquella calaixera formava part de la seva habitació imposant-se sobre la resta de mobiliari. Fosca, amb olor a calaix tancat. Ara tenia 18 anys, ara era l’hora d’obrir-la i deixar que es ventilés tot plegat, matar els corcs que n’esmicolaven el contingut i fer que la llum penetrés per fi al regne de la foscor. Obrint aquell calaix s’havia trobat a si mateix, de petit, vestit de Maria Antonieta, amb la mà una mica inclinada. Ara sabia que les burletes dels seus companys des de sempre eren certes. Ell s’estimava el riu però ara corria cap a la ciutat, sabia que només allí es podria alliberar d’aquella angoixa que sentia per ser diferent a la resta. NO estàs sol, no ets l’únic i no et deixaran d’estimar. Ets fort com el roure amb el que van fer la calaixera. Només et falta temps.

De petit, poruc de mena, abans d’agitar-se al llitrepetia un ritual: obria de bat a bat les portes de l’armari de paret, mirava sota el llit, rere la porta, llavors posava tots els ninots de peluix dins el llit, abaixava la persiana fins baix de tot, tancava la porta i recerat entre els llençols tancava el llum. Llavors les ombres de la nit feien acte de presència, potenciades per l’escletxa que deixava una persiana massa vella, que picava amb el vent, alternant foscor amb les ombres allargassades de la figuera que penetrava a la cambra desafiant als mateixos esperits.
Quan arribà a l’adolescència canvià d’opinió, tret dels petits moments d’intimitat, la resta de la nit la persiana quedava ben alçada, havia canviat el vell armari per un sense portes i els peluixos havien passat a les golfes amb la resta de coses sense ús. Ara la llum de la lluna i de les faroles del carrer entraven sense cap obstacle iredibuixaven la cambra amb un gris pàl·lid i suau.

Com una pilota que sura cap a l'horitzó

2009-04-17T23:38:00.000+02:00

Qui no ha tingut de petit una pilota inflable de NIVEA, blau marí amb lletres blanques recordo l’estiu que la meva mare me la va donar.
Estàvem a la platja de la Pineda a Vila-seca, molt a prop d’on es troba ara Port Aventura.
Passàvem el cap de setmana a l'apartament d’uns amics i teníem una manxa de peu per inflar la pilota i colxonetes.
No he estat mai massa hàbil, potser mes per deixadesa que no per mala coordinació, malgrat que reconec que no tinc gens de punteria.
Aquell matí d’estiu a la platja el recordo especialment perquè estrenava la pilota, i es que no havia anat massa a la platja i estava emocionat de poder jugar a tirar i passar la pilota des de l’aigua, a propet de la sorra, això sí perquè malgrat els esforços materns en ensenyar-me a bracejar, jo era mes de fer el gosset o de surar com un tap sobre la superfície.
Recordo com ens passàvem la pilota amb una amiga i com ella que era mes gran es situava d’esquena a l’horitzó i jo llençava la pilota el mes lluny possible ajudat pel vent.
Tanco els ulls i visualitzo la pilota sortir impulsada de les meves mans i surar rere una onada, recordo com el mar llepa les lletres i s’engull l’esfera que torna a sortir metres enllà, veig les nostres mans a prop de la pilota i com em quedo quiet confiant que les onades la tornaran i espero confiat en que la meva amiga o la meva mare aniran a buscar-la.
Tanco els ulls i veig la pilota cada cop mes a prop de l’horitzó i sento com descobreixo la frustració, com per primer cop soc conscient de que a vegades no pots fer res davant les circumstàncies i tasto la salabror que deixa el sentiment de culpa de no haver reaccionat a temps o d’haver demanat ajuda. Sentint-me com aquella esfera desemparada que fluïa cap a l'horitzó com un satèl.lit condemnat a errar per la blavor eternament.
L’any següent em van regalar una pilota gegant de platja de Tom and Jerry que encara es passeja per les golfes juntament amb la manxa d’inflar amb el peu.De tot se n’aprèn i la recompensa fou una pilota millor que vaig saber protegir però l’altre dia escoltava a les noticies com una gran quantitat de residus plàstics han estat arrossegats per les marees creant una gran illa de residus flotants a la zona austral del planeta i vaig pensar en la meva pilota de NIVEA i en els milers de residus involuntaris que hem desprès al mar plorant des de la sorra per la seva pèrdua i em pregunto si la meva primera pilota inflable ha trobat la seva Itaca en aquest coninent artificial.

Lo somni

2009-04-12T23:49:00.000+02:00

Últimament em costa inventar per escriure. Per contra recordo força el que somnio, fet que feia temps que no passava. Aquest motiu i alguna conversa que he tingut sobre els somnis i els missatges que ens dona el subconscient m’ha fet decidir a escriurels per compartir-los i fer-los perdurar, ja que molts cops cinc minuts desprès d'entrar en consciència Morfeu sels emporta deixant-nos nomes el sentiment que ens han fet experimentar però sense recordan-ne el motiu. Inicio aquesta sèrie amb el darrer i el primer que recordo.

Somnio amb una rata, gegant, peluda i marró que es passeja per les bigues de fusta d’un sostre molt alt, com el de les golfes. Jo estic estirat al terra i la contemplo, és gegantina i ara entra al niu de fang sec de les orenetes, buid i mig trencat. El fang sec cedeix al pes de la rata peluda i cau avall, movent les potes frenèticament. Em desperto a l’instant en que la bèstia impacta amb el meu cap. Estic al llit, al pis, es la matinada. Torno a dormir.

Dos somnis es repetien constantment de petit. Un dels 4 als 6 anys: Al poble hi havia una plaga, un monstre esquelètic que amenaçava el bestiar, s’emportava les vaques i les llençava dins una olla gegant. Al poble tot eren desgracies sense les vaques. Aquest monstre calaveric tenia la propietat de fer-se invisible, i quan ho feia tres punts de llum es reflectien sobre la seva capa translúcida, un senyal que només detectava jo. I es que jo era l’únic capaç de poder salvar al bestiar, i en definitiva lliurar al poble de la bèstia. Mentre ens perseguíem mútuament jo corria per les cases veïnes, que es fusionaven les unes amb les altres, el mosaic d’unes amb els mobles dels altres. Fins que al final arribava a la gran olla i parava a la bèstia salvant als darrers tres vedells. Recordo perfectament l'escena, un paisatge dantesc, verd botella i putrefacte, i l'olla gegant, negra i gran com una casa de 3 pisos.

Curiosament no vaig veure mai una vaca en directe fins als 16 anys a Galícia, o sigui que al poble de ramat ovi rien du rien. I el mes estrany és que fins i tot quan estava despert veia els ditxosos 3 punts de llum que delataven al monstre de la capa invisible.
El que en trec d’aquest somni és la desenvolupada capacitat d’imaginar que tinc des de petit i el terrible sentit de la responsabilitat que ja tenia al ser coneixedor de detalls que passaven inadverits per la resta.
Continuarà...

L'Espill

2009-04-06T23:42:00.000+02:00

Era de mig cos, amb el marc de fusta de roure i incrustacions de bronze. A la part central superior el vidre presentava cinc relleus circulars que dibuixaven una flor i el seu reflex retornava la imatge amb un to verdós propi d’un mirall que havia reflectit moltes històries.
Quan un cop l’Ernest de petit li va preguntar a la seva besàvia quants anys tenia l’espill ella li respongué que quan els seus avantpassats compraren la vella Sénia aquell espill i la calaixera de la sala ja formaven part de la propietat.
L’Ernest no sabia si estaven parlant de dos o tres segles, la veritat es que la història li semblava un tema de conversa avorrit però sabia apreciar les antiguitats i recordava cadascun dels objectes que decoraven la casa pairal de la seva família.

La seva besàvia també li havia transmès les llegendes que envoltaven aquell objecte de verdós reflex. Ja fos pel l’avançada edat d’una senil matriarca de 90 anys, ja fos per les supersticions locals. Aquell objecte no era un simple espill sinó que s’havia convertit en determinades èpoques en un objecte de culte.

La Consol sempre havia viscut en aquella casa. Els seus pares l’havien heretat i havien decidit tornar de Cuba per tenir el seu primer fill. Ja de petita li havien dit que el mateix dia que van arribar a la vila ella va néixer i que el seu pare es va decepcionar tant al veure que el seu primogènit era una nena que enfurismat va llençar una botella d’aiguardent contra l’espill. Però l’objecte enlloc de trencar-se en mil bocins va rebotar la botella com si d’un raig de llum es tractés i aquesta e va esmicolar esquinçant el rostre de l’home enfurismat.
Aquest es el primer cop en que el misteriós objecte va mostrar el seu poder però no va tardar massa temps en mostrar les seves habilitats premonitòries.
Un dia d’estiu un mosso va entrar a la casa per agafar el pitxell buit del piló i omplir-lo al pou. La Consol jugava a l’entrada i va veure com l’home amb el pitxell a la ma li senyalava l’espill i li deia compte no t’hi estiguis molt temps mirant-lo que esta embruixat. La nena en un acte reflex mira l’espill i la sang se li va glaçar quan hi reconegué la figura de l’home en un to blavós i el pitxell trencat. La nena emmudí i no van passar ni vint minuts en que sentia cridar a la gent al carrer. L’home s’havia amorrat massa a la pastera del pou i la noria que girava els cadufs l’havia empès al buit provocant una caiguda mortal al pou.

La nena no va explicar mai el que l’espill li havia anunciat. Però la resta de membres de la casa ja notaven alguna cosa estranya passava amb aquell objecte.

No tot eren desgracies el que anunciava aquell tocador. En els anys en que la Consol havia format una família pròpia havia descobert que també reflexava els embarassos i cada cop que ella estava en cinta l’espill li retornava un reflex amb una imatge abombada. Com aquells miralls de fira que deformaven els rostres. Va ser així com les propietats de l’objecte varen adquirir fama a les rodalies i es va convertir en un ritual, en una autentica peregrinació programar desprès del viatge de noces una visita a casa la Consol per veure si la núvia havia complert la part del seu tracte i esperava descendència. Només es produí una situació delicada quan la seva cunyada, una noia amb poca salut i que tot i portat set anys casada va venir a la casa i al prestar-se al ritual es va veure amb la silueta perfecta, sense rastre de protuberància al ventre però amb la pell d’un to blavós. La bèstia s’havia tornat a manifestar. Al dia següents les campanes tocaven a morts.

Va ser a l’estiu de l’any 1936 quan per sorpresa de tots l’espill es va enfosquir com si hagués perdut la propietat de reflexar la llum. Pocs dies desprès sentirien parlar de guerra civil i dos anys desprès la casa seria bombardejada. La Consol em va explicar que va tardar força temps en recuperar la seva capacitat de reflexar. Jo recordo l’espill col·locat a l’habitació de la meua besàvia. A sobre d’una calaixera querada plena de retrats antics. Del seu pare amb una cicatriu que em recordava a un pirata. La meva avia i els seus germans de petits, la pobra cunyada que morí sense descendència. Fins i tot hi havia una fotografia que mostrava escenes de la matança del porc, que havien fet uns parents francesos i que la besàvia conservava perquè en un extrem es veia el pobre mosso del pitxell sostenint un cabàs.

Aquest matí he arribar al poble. Ahir em van trucar els pares per dir-me que la besàvia havia mort. Quan he arribat la casa era plena de gent, he pujat les escales i he entrat a la seva habitació. Algú havia tapat l’espill. Quan he baixat a baix la mare m’ha comentat que ha estat ella. Aquesta relíquia esta atrotinada. Ahir quan vaig pujar-li l’esmorzar a l’avia Consol ella em deia que s’havia pentinat l’espill es veia blavós i que la pobra dona ja senil s’havia passat la tarda parlant de les fotografies de la calaixera.
Al tornar del cementiri hem pujat amb la mare a l’habitació i l’he convençuda per destapar l’espill. La imatge que ens mostrava era mes nítida que mai però la mare ha detectat una imperfecció que li retornava la seva silueta abombada. Ha comentat que vol deixar l’habitació tal i com l’ha deixada la seva centenària inquilina. Jo li insinuo que potser ben aviat ens farà falta ocupar aquesta habitació. Uns vener altres se’n van i l’espill segueix intacte reflectint la nostra vida.

Diumenge

2009-03-29T21:07:00.000+02:00

Desprès d’un dissabte plujós, de compres i bunyols regalats, arriba la treva del diumenge mes curt de l’any i em regala un passeig fins al mar. Mercuri embogit, amb el vent colpejant el rostre i la música dels auriculars ambientant l’escena amb U2 i Nick Kamen i crec que així voldria que fos el meu darrer instant en aquest planeta.
Blau que es torna gris, líquid opac i brillant per un sol emmanillat pels núvols blancs de tempesta invisible i un cel blau sense cap tonalitat càlida.
Silenci tallat per la remor de fons ..... I promise Myself... i recordar un petó.
Punt i final.

I de cop la realitat t'esclata a la cara

2009-03-28T00:13:00.000+01:00

Aquesta frase havia de donar nom a aquest blog, també la vaig utilitzar en un breu relat i tot i trobar-la molt contundent i d’una musicalitat que et corprèn la vaig descartar per no dotar de tremendisme pessimista aquests escrits.
Avui l’he tret del calaix de les frases oblidades perquè és la millor forma que tinc per descriure com he baixat dels núvols quan el nou ordre mundial ha entrat sense avisar a casa meva i com un corc posa en perill l’estructura de tot el que m’envolta.

He patit la subsistència del mileurista, m’ha aixafar una bombolla immobiliària que primer no em deixava tocar els pisos i ara no em deixa trucar a la porta dels bancs, he vist com molta més gent de la que recordava, perquè recordo la crisis del tèxtil dels 90, han perdut la seva feina i com empreses que han prosperat i darrerament subsistien han passat a ser locals buids i en lloguer indefinidament.

Com be s’esta dient aquest cop és tot diferent perquè el món és un element on l’espai temps (teoria de la relativitat d’Einstein) ha estat alterat per l’ésser humà i tot gira amb una velocitat esfereïdora.
Fa un parell de dies ens van explicar com aquest monstre afecta al sector on treballo i com una de les respostes és el que s’anomena Generació Einstein (Joves, molt intel·ligents, habitants de la xarxa de xarxes i amb una ràpida capacitat de reacció fruït de ja joventut, de les eines de que disposen i del no tenir ni límits jeràrquics ni por a la flexibilitat).
I jo davant aquest panorama em plantejo: quin paper tinc en aquesta mutació, que tinc d’Einstein a part del plagi del nom del bloc, que en farem del factor experiència a part de penjar-lo a la Wiki pèdia.

Val, reconec que m’agrada la idea de que els canvis poden ser per millorar i que el Yes we can és un dels motors que a millor port ens pot dur si la interpretació és, som capaços de reconèixer errors i corregir-los, de deixar de culpar a tercers i reaccionar, sobretot de ser realistes positius.
Però jo, que muto i m’adapto, fa dies que no deixo de pensar que qualsevol matí em despertaré sent un escarbat i no serè capaç ni de passar pàgina des d’un llibre digital per llegir Kafka a la platja.

Set per quatre

2009-03-24T19:07:00.000+01:00

7x1 on vols viure?

7x2 que he fet jo per a mereixer tot això?

7x3 pero a tu que t’agrada?

7x4 = 28

Que maco i innocent era de petit. I avui fa una dècada que sóc major d’edat. Temps de fer balanç, no és necessari. Simplement és múltiple de 7, el meu número preferit i que sol senyalar canvis. Per cert mai m’ha agradat el futbol....

Prefaci a Almodovar

2009-03-20T20:27:00.000+01:00

D’esquena i a la penombra de la dèbil llum que desprèn el portàtil se’l veu en roba interior, amb les cames creuades, tocant amb els peus les fredes rajoles i amb la mà esquerra subjectant mig rostre i gesticulant la cançó Quizas, quizas quizas emulant al Gael vestit de femme fatale per Gaultier que imita al transformista que a la vegada idolatra a la Sara Montiel. La subjecció del rostre té una part de imitació d’aquesta escena i alhora tapa a propòsit la meitat de la faç perquè així es sent l’Esteban de Todo Sobre mi madre, partit com una fotografia que guarda la seva mare i així es sent ell dues hores abans de veure per primer cop Los abrazos Rotos. No sap si tremola pel fred que li provoca la poca roba o pel que sent, no sap que n’espera del Film ni del noi amb qui ha quedat. Un intens aroma d’haver-se estimat predomina quan comença a sonar Luz de luna. És hora d’entrar a la dutxa i preparar-se per sortir.

Emoció a dos temps

2009-03-12T09:05:00.000+01:00

Emocionat vaig sortir ahir del cinema desprès de veure Slumdog milionarie. Amb la sensació de que aquest film m’ha fet ser una mica mes feliç ja que malgrat les tragèdies que relata té un final obert i esperançador.
Estava tant tocat que vaig estar deambulant una estona pels carrers freds de març, amb una lluna immensament rodona posant llum on no n’hi sol haver. Si passava a prop d’un bar notava la vibració dels partit, aquesta eufòria col·lectiva que provoquen els partits, que mai he seguit pero si he observat en nombroses ocasions; una sensació quasi palpable.

Emoció vaig sentir passejant dissabte a la tarda amb una bona amiga pels carrers deserts d’un poble abandonat desprès d’un bombardeig de la guerra civil, una emoció de tristesa continguda en les cases mig ensorrades i sostinguda per les bigues que desafien el pas del temps i s’aguanten com per art de màgia sobre els caps de qui passegen per un escenari de quelcom cruel que passà fa 70 anys i que impacta molt als foranis però aquest paisatge trist i cruel per mi és familiar i agradable, com un recordatori d’un temps perdut i de com les persones podem destruir els paradisos i malgrat tot, aprofitar les runes per crear un futur esperançador.

El temps de les Cireres

2009-03-07T23:50:00.000+01:00

Quan vaig rebre el nou exemplar de l’obra completa d’Artur Bladé no em vaig poder estar de començar-lo a llegir. Una bona amiga que ha estat part implicada m’havia avançat que contenia textos inèdits tant a la introducció com a la segona part afegint records de noiesa als d’infantesa ja llegits anteriorment.
Que la infantesa és la nostra pàtria i en gran mesura el que ens condiciona de per vida és sabut i explotat per molts autors des de sempre i el fet de descobrir com l’autor relata un dels fets que mes el marcarà i que és tracta de l’emigració a l’Argentina dels seus pares als quals no tornarà a veure mai impregnen d’una emotiva tristesa l’inici del llibre, que contrasta amb la felicitat de la innocent infantesa que té com teló de fons uns carrers i una terra que m’estimo perquè també les sento meves.
La segona part m’ha sorprès perquè narra d’una forma molt senzilla i emotiva la transformació del nen en adult i de la seva implicació en la societat que l’envolta malgrat tenir un tel de tristesa pel temps perdut i per l’ombra de la posterior guerra incivil, segons paraules de l’escriptor, i que tot ho va engolir emportant-se la innocència i esborrant els paisatges enyorats, del temps de les cireres, títol original d’aquesta part però al ser utilitzat per Montserrat Roig no pogué ser el definitiu. Aquesta edat d’or carregada de personatges coneguts o intuïts dels quals per cert cap són avantpassats meus, malgrat coincidir els cognoms, pel discrets i poc de lletres que em estat sempre els de casa. En definitiva un llibre emocionant i que no se quina impressió ha de donar al qui no ha viscut i estimat aquesta terra i que també m’ha fet recordar que bel.ligerant, masclista i homòfob és el passat. No tot són flors i violes en els jardins perduts de la infantesa i l’or a vegades perd el xapat i verdeja.

Dialeg dins un pot

2009-03-02T08:23:00.000+01:00

Fa un parell d'anys vaig crear aquest diàleg per un exercici d'escriptura que aquests dies remenant papers ha tornar a la llum:
En una tenda d’ultramarins, dins un pot de vidre enorme, hi ha dues gominoles discutint acaloradament, una mora vermella i una negra.
Inicia la conversa la gominola vermella: Crec que seré jo l’escollida!
- La escollida? Que vols dir? Que seràs la primera en sortir del pot o l’última?
- Dona, crec que l’escollida és la que marxa primer.
- Llavors tu series de les darreres escollides... Però perquè creus que seràs tu?
- Mmmm, noia, les vermelles, i no vull ser racista, som les preferides.
- Mira, hi havia la mateixa proporció de mores dels dos gustos dins el pot i l’estadística es pura i dura, n’ha quedat el mateix nombre de cada color.
- De totes formes crec que jo soc mes agradable... ho sento però et quedaràs sola.
- Fa dies que estic amb tu i la veritat és que passi el que passi tinc ganes de perdre’t de vista!
- Saps que et dic, amb tu no es pot parlar!
- Me’n vaig a l’altra banda per no escoltar-te.
- Tampoc cal que ens acomiadem abans d’hora. La veritat es que preferiria que marxéssim ambdues alhora més que no pas quedar-me sola.(silenci) Certament espanta!
- El que?
- La solitud.
- T’has plantejat mai que hi ha mes enllà del pot?
- No, prefereixo no pensar-hi, aquest moment arriba a tota gominola.
- Sigui negra o vermella.
- Sí, tot i que l’estadística ens diu que les mores vermelles sortim abans del pot.
- Sigui el que sigui, que passi ràpid.
- Passi el que passi, estem aquí perquè així sigui.
- Ja...
- A mesura que les altres anaven desapareixent, conforme els meus grans s’anaven endurint i el pes minvava pensava amb el sucre que deixen les altres a sobre nostre..(silenci)..
- No ho se... tu tens una visió optimista o pessimista?
- Jo sempre veig el pot mig ple
- Doncs jo, ho veig tot negre.
- Clar, lògic
- Segur que també hi ha alguna estadística sobre això.
La mora vermella s’apropa a la mora negra i somriu.
Una mà es fica dins el pot. Les dues mores s’aferren porugues. La mà agafa la mora negra i l’acosta a la boca - Ecs, és de regalèssia negra (el noi escup la mora mig mossegada, llavors agafa la vermella i se la posa a la boca).
- Per sort en quedava una de vermella.

Dissabtes

2009-02-28T14:12:00.000+01:00

Els dissabtes a la ciutat són especials. Normalment és un dels pocs dies on m’aixeco quan em desperto sense la intervenció del despertador ni cap altre element sonor impertinent.
Del llit estant veig tota la habitació il·luminada per la llum que entra a través del balcó i conforme els sentits van cobrant vida vaig escoltant al venedor de flors que tots els dissabte del món es posa a la cantonada del carrer a vendre flors i malgrat viure en un quart degut a la prodigiosa acústica d’aquest petit carrer de Sants la seva cantarella arriba a les meves orelles: “Vamos con las plantas, que son bonitas y naturales. Chiki que vamos con las rosas!!! Rosas claveles, que tengo orquídeas a muy buen precio”... Aquest so és el primer que escolto i es va alternant amb la xerrameca de les veïnes fins la 1.
Un dels altres plaers del dissabte urbà és esmorzar tranquil·lament, posar la rentadora sense pressa i desprès de fer la llista de la compra anar al mercat a les parades, on algunes em recorden pel deix riberenc i on sense saber el perquè quasi sempre compro amb xifres imparelles, 3 bistecs, 5 hamburgueses, etc.

Quan fa bon temps desprès de dinar encara tinc una altra tradició reconfortant i que si es fa en companya millor que millor, es tracta d’anar caminant fins a la platja, amb la radio a tot vela si vaig sol i plantar-me davant el Mediterrani i escriure quatre ratlles tot fixant els ulls a l’horitzó.
Darrerament val a dir que he sumat el llegir totes les entrades als blocs que segueixo i de pas escriure aquest. En definitiva home de rituals.

Retorn relatiu

2009-02-21T23:49:00.000+01:00

Coses fetes durant vint dies de silenci:

Deixar entrar el Síndrome de Diògenes a casa més de l’habitual.
Comprovar que com a fidel deixeble de la Llei de Murphy si llenço una factura s’espatlla el ditxos radiador i no puc reclamar-lo. Per sort el síndrome de Diògenes em va fer guardar la estufa antiga.
Proposar-me d’anar més al cinema per veure grans històries com Harvey Milk (Fantàstic Sean Penn, Gus Van Sant a l'alçada com sempre) i recordar que els fets han de ser conseqüents amb les nostres paraules.
Deixar de malgastar energia xatejant per conèixer gent i redirigir-la a descobrir persones llegint els seus blogs. Una petita evolució de milions de gigues per a mi.
Tornar a tenir la documentació del cotxe en regla desprès d’un robatori desafortunat, 4 mesos i uns 120€ en tràmits i gestions despres.
Menjar i menjar, empatxar-me. Patir una gastroenteritis i tornar a la vida sana que tantes alegries em va donar i que em fa exclamar a l’estil Oprah: Com t’has pogut tornar a fer això un altre cop!!!!
Donar-li mes importància del compte al dilema lloguer o pis de compra. I no prestar suficient atenció al meu teixit social.
Acabar l’intrigant llibre El meu amor Sputnik, del qual m’agradaria parlar amb algú que l’hagi llegit i tot seguir començar la nova edició, amb una part inèdita, de l’Edat d’Or d’Artur Bladé, potser el llibreque mes estimo.
Pensar que:
probablement tot és aleatori, així que em relaxaré i disfrutaré de la vida.

Et trobo a faltar

2009-02-01T17:23:00.000+01:00

Va compartir amb mi uns catorze anys, tot just estava a punt de complir-ne tretze quan me la van regalar. La gossa dels veïns havia tingut cadells i feia uns mesos que se’s havia mort la Quina. La vaig triar per ser diferent a la resta dels cadells. Era marró i de pel ni llarg ni curt, la gossa mes normal del món, tant de carrer que era inclassificable.
No va aprendre a fer res especial però la seva fidelitat era tant gran que no es separava mai del meu costat i quan marxava a jugar ella em seguia d’d'amagatotis a una distància prudent et giraves i la veires rere un arbre mig ajocada, amb el cap cotxo i dissimulant.
Va presenciar la etapa mes conflictiva de la meva vida, hi va haver moments en que era la única que se m’acostava i posava el seu capet sobre els meus genolls. Quan plorava se m’apropava, quan jugàvem sempre corria i quan entrava a la cuina i em veia rentar les mans tancava els ulls perquè sabia que li espolsaria l’aigua per ferla rabiar.
Quan es va fer hora de marxar a estudiar fora era la primera que em venia a rebre al cotxe, al principi em bordava com recriminant-me el meu absentisme. Si trigava mes de dues setmanes en tornar a casa al matí següent el primer que feia quan es despertava era pujar a la meva habitació i comprovar que seguia allí. Fins i tot sent velleta pujava les escales per fer-ho. I si ens quedàvem sols a la sala d’estar pujava al sofà i dormia al meu costat. Era el nostre secret.

Aquest any farà tres estius que es va morir i avui un capítol de Futurama que parlava d’un gos vagabund me l’ha recordada i en aquestes tardes de pluja la trobo a faltar. Va morir d’una malaltia i tot i estar dues setmanes molt malalta va esperar a que jo tornes al poble per anar se’n per sempre. Ara recordo aquella etapa en que ja no tenia a ningú que em sortís a rebre i lamento tant que hagem de despendrens de tant afecte durant la nostra vida.Sempre et recordaré i malgrat tingui l’afecte de nou vinguts tu sempre seràs la que estava allí eixugant les meves llàgrimes a llepades, la que va ser capaç de criar a un gat abandonat com el seu propi fill demostrant que no només els humans poden fer el be sense esperar res a canvi.

Dietari de O. Ll.

2009-01-28T11:43:00.001+01:00

Si poses el teu destí en mans dels altres tens totes les de perdre.
L’amor suposa una gran temeritat pel gran marge de fets que deixes en mans d’un altre sense cap garantia de durabilitat. Pura qüestió de fe.
Ara mateix soc un animal ferit amb dos camins fugir o atacar. El problema és atacar a qui tinc a prop enlloc de a qui m’ha disparat. Espero que el proper cop ho facin amb una bala de plata i aquest mal es converteixi en silenci.

Viatge a l'Esperança

2009-01-20T19:20:00.000+01:00

Avui el món és una mica millor. No només per fets sinó per l'esperança de que tots sortim de la desídia i recuperem l'espai perdut pel cinisme, la por i la foscor. Avui la història posa un punt i a part i comencem a escriure els actes pel que serem recordats. Avui s'elimina el buit legal que ha permès la monstruositat de Guantanamo. Avui´es demostra que la segregació racial era, és i serà una absurditat. Avui tocant de peus a terra podem plantar l'esperança i afirmar que hi ha un llarg camí per endavant i que els nostres peus estan preparats per trepitjar endavant.

Avui crec una mica mes en la bondat humana per lluitar contra la nostra pròpia maldat.

Naturalesa de Vampir

2009-01-18T00:29:00.000+01:00

Vampirs i Homes llop sempre m’han fascinat, com ho ha fet generalment tot el relacionat amb el que s’escapa de la racionalitat i fa por.
Amb els anys aquesta fascinació ha mutat de les pelis de serie B a la idea de construir una ficció on els protagonistes siguin aquests essers sobrenaturals i que puguin interactuar i viure situacions dramàtiques com la resta de personatges ficticis però possibles.
Cada cop que apareix una nova història amb descendents de Dracula m’atreu i aquesta setmana no he pogut evitar veure Crepusculo abans que la retirin de cartellera. Quan vas a veure un film d’adolescents ja saps me has de ser escèptic i que no has d’esperar massa cosa tret d’un look atractiu, música actual i sent criatures sobrenaturals sang i efectes especials. Que en destacaria: els guapos protagonistes, potser un xic jove el noi, i la mescla amb la cultura índia.
Malgrat que el guió es molt tediós, la acció reduïda i la explicació del perquè són vampirs fluixa. La història d’amor molt continguda, en part s’entén per la complicitat de vampir i humana però falten petons i dona una imatge molt masclista i obsessiva el fet de que el protagonista segueixi i espii obsessivament a Bella, la nena alternativa de torn.
Tornant a la debilitat personal i incorporant un dels conceptes de la vampirització a vegades penso que puc arribar a ser una espècie de vampir que xucla els coneixements i gustos dels qui m’envolten. Segurament tots ho fem, tots assimilem idees i gustos i els fem propis. Tots en algun moment fem petits plagis inconscientment o amb certa premeditació.
Com a tot vampir romàntic i barroc odio algun tipus de vampirisme aliè i en aquest cas són els vampirs energètics, aquestes persones que ens xuclen l’energia amb la seva simple presència, aquests que ens anul·len i controlen. D’aquest espècimen en vaig conèixer algun fa uns anys i afortunadament en vaig poder fugir.
Ara reflexiono sobre la vampirització que puc realitzar sobre algun blog que llegeixo i admiro i des d’aquesta alta torre on escric intento insuflar vida en uns personatges que intenten existir a través de les meves paraules.
Casualitat o no des de que vaig veure Crepusculo em desperto a les nits i el gat surt de dins el llit per posar-se als peus i mirar en un punt fix com si algú ens estes observant.Mai subestimeu el poder de la suggestió, ni de les cabeces d’all a la tauleta de nit.

Ressaca del l'any 8

2009-01-08T10:46:00.000+01:00

Ara que han passat les llarguíssimes festes, ara que toca guardar tot el que disfressa les cases i que la roba tiba de tants festins i orgies alimentaries ara si veig un torró mes o una Nadala em surt urticària!!!!
Reconec que tolero i participo de les festes. Passejo sota les llums de la ciutat embadalit, compro regals, no puc passar el Nadal sense Galets ni Sant Esteve sense Canelons i aquest any fins i tot he decorat una mica el pis. Si que trobo detestable l’estereotip típic del Nadal com una treva carregada de màrqueting i de fal·lera per aparentar ser tot perfecte, i en això trobo la crueltat dels que puguem sortir dels estereotips d’aquesta felicitat prefabricada i emulant una mica al protagonista de Pesadilla antes de Navidad el que faig es adaptar-la a la meva forma de ser, a la meva família.

Un altre clàssic d’aquests dies és fer balanç de l’any que acaba i fer plans pel que entra, com si d’una nova oportunitat es tractés. M’hi he resistit una mica aquests dies de fer-ho però voldria donar per tancat el 8 recordant tota la música que he escoltat, les sorpreses del canvi de gustos que he experimentat, melancòlic amb Leona Lewis, Alicia Keys, diferent amb Amy Winehouse i tot un àlbum sense desperdici, enamorant-me de Fergie, que a sobre col·labora amb la banda sonora de Sex & the City, sorprenent-me escoltant mes música electrònica, acabant l’any adorant The Killers i el seu Human i associant a qui se jo la darrera cançó de Nena Daconte i posant-me la pell de gallina la versió d’un clàssic que ha fet Pastora per la Marató.

Sobre cinema ha estat un any de vaques flaques, mes que novetats he descobert o ressucitat molts clàssics, el mateix m’ha passat amb la literatura.
Destacant la Barcelona del Woody Allen, The dark Night, amb un dels millors Batmans i joker, tot i ser massa llarga pel meu gust, les rialles de Kung Fu Panda, les emocions de Los Niños de Huang Shi i la ressurrecció de les meves noies de Nova York a les que desitjo que amb la pel.licula definitivament deixin en pau. Punt i final.

Deus ex Machina

2009-01-06T01:32:00.000+01:00

Tinc una intuïció: demà La grossa del sorteig de reis acabarà en 42.
Com no crec massa amb l’atzar no n’he comprat cap participació amb aquests números. Si però que he comprat un dècim amb les companyes de feina, ja que a una ja li han tocat molts diners a la grossa de Nadal. Sempre he estar escèptic amb fer-me ric de cop, sense cap altra intervenció que l’atzar i malgrat saber que per probabilitat ara que conec algú que li ha tocat es molt improbable que aquest fet es repeteixi, malgrat tot, hi he jugat. Com ja m’he gastat 20 euros he preferit no apostar per la meva intuïció i guardar aquests diners per les rebaixes que comencen en dos dies.
Tot i ser mes de tocar peus a terra, potser per aquesta imaginació tan desenvolupada que crec que ve de família, de vegades necessitaria un final Deus ex machina com algunes obres gregues acabaven sortint d’un destí fatal amb una intervenció divina i tot i evitar aquest gir en les històries que creo i fins i tot detestar la en determinades pel·lícules molts cops busco aquesta solució màgica, ja sigui preguntant a un tarotista matusser i gratuït, que ximple tampoc ho soc, o esperant algun caça talents que sapigui veure en mi el que jo mateix no se veure. Potser em falta una Gala per ser Dalí, o un Gala.
N’estic convençut que si quan era petit hagués existit ja la saga de Harry Potter el dia del meu onzè aniversari hagués esperat convençut la visita d’un òliva entregant-me la carta per assistir a l’internat de mags.
Ara em refugio en aquest blog a l’espera que d’aquí unes hores la meva predicció no es compleixi però en canvi ens toqui el dècim als companys de feina. Abra cadabra pota de cabra!

Art sentit

2008-12-23T00:30:00.000+01:00

Perquè no és mes savi qui mes enrevessat parla sinó qui de la manera mes senzilla es fa entendre.
Petit homenatge a les persones que sense pretendre-ho donen tant aliment a l’ànima. Tants cops desnodrida i que peca d’inanició malgrat estar envoltada de tant savi carregat de delicatessens de porexpan.

Perquè no pateix mes qui mes es queixa sinó qui mes suporta.
Petit homenatge a les persones que tenen naturalesa de jonc, tant delicats, tant resistents, indestructibles.

Perquè la bellesa et pot sorprendre en la imatge mes senzilla i familiar. Com un forratllat oxidat que ja no es útil per tancar una porta però si per obrir una escletxa de bellesa dins l'esperit.

Superficie d'Iceberg

2008-12-21T00:22:00.000+01:00

Tots sabem que un iceberg és una gran placa de gel que flota en el mar i que la part visible a la superfície només es una ínfima part del què realment és. Com el gel, les persones solsament mostrem una petita part de nosaltres, i no només pel que omitim o emmascarem sinó per la densitat de la nostra complexa existència, de tot el que hem viscut, de tot el transcendents que podem ser i a la vegada tant superficials que ens podem mostrar, diguem per la llei de la gravetat que en aquest sentit és l’escut protector que no ens deixa mostrar tot el que som a la superfície.

Superficial com puc ser a vegades aquesta setmana volia canviar de look amb un nou pentinat i començar el 2009 amb ulleres de pasta noves i resulta que el primer sí però d’ulleres res de res. Després de 10 anys portant ulleres per llegir (no el mateix modelet) segons l’oculista ara tinc una vista de linx i no les necessito....

He de confessar que a l'institut se'm va despertar un estrany desig de portar ulleres, i que ho vaig somniar uns quants cops fins que desprès de començar a desdoblar línies als llibres, tants que en llegia i amb tanta poca llum, vaig acabar anant a vistar-me i vaig acabar portant ulleres per llegir.

conspiració per no tenir un new look? Recompensa de Santa Llúcia per gastar-me una pasta a la fira de la Catedral amb ninots religiosos pel pessebre???? Diguin el que diguin ara escric aquestes paraules amb les darreres ulleres que em vaig fer i que donen un to abstracte quan miro de lluny i que per veure segons que millor així. Ni que jo fos un vigilant nocturn del Titànic, en aquell cas potser la història hagués estat diferent.

La flor del meu secret és un cactus

2008-12-11T20:58:00.000+01:00

Hi ha vegades que no sé si el que faig és viure o sobreviure. Si tot plegat es tracta d’anar tirant, com dirien d’on soc jo pobrets i alegrets i carregadets de misèria. ,
Existir és el primer que fem en contra de la nostra voluntat, sense demanar-ho, sense preavís, sense cap intervenció pròpia, només la de dues persones que han decidit crear-te sense ni tant sols saber com seràs, i molts cops sense saber del tot que estan fent o com es posa be un condó.
Aquesta falta de voluntat en la existència contrasta amb la curiositat que em desperten la majoria de coses i el fet de que estant viu experimentes una sèrie d’emocions que et fan desitjar aquesta vida, et fan voler interessar-te pels qui t’envolten, voler visitar altres ciutats, llegir el que altres han creat i en definitiva voler seguir viu per curiositat.
Si la flor del secret de Marisa Paredes era el pur sentiment de drama que vivia amb el seu amor descafeïnat, amb un militar absent, que li permetia escriure històries d’amor edulcorades amb sacarina, tant irreals però alhora desitjables. Si aquestes històries l’acaben portant davant d’un nou home que l’estima i comparteix el seu secret, el comparteix i se’l fa seu. Si quan deixa l’amor del maltracte, d’algú que no la correspon torna als seus orígens, per trobar-se a si mateixa. No es casual, que es refugi en la seva infantesa i que sigui des d'un cercle protector de dones d’on torna decidida a estimar a un igual.
Crec que "La flor de mi secreto" és una tragèdia terriblement optimista on s’intueixen moltes trames que a posteriori acabaran sent obres mestres d’Almodovar com la Infermera Manuela i els trasplantaments a "Todo sobre mi madre" o l'argument de la darrera novela d'Amanda Gris que acabarà sent el fil conductor de "Volver".
En nom propi el secret per escriure és el viscut; i sobretot el que m’han explicat mes que ningú les persones grans que tant han vist i que tant han patit les conseqüències de les guerres, de les injustícies socials i sobretot el formar partd' una època determinada, molt convulsa. Perquè no només no triem existir sinó que no escollim ni la època, ni el sexe, ni la raça, ni condició; ni tant sols el que desitgem i com he dit algun cop sobretot si som alguna cosa som DESIG.
El prendre consciència de tot plegat pot ser dur, pot ser bonic, pot ser un cactus resistent, bell però que si t’hi acostes massa et punxa com les històries que m’agrada tant escoltar i escriure malgrat que em deixin cicatriu.

Ser o no ser, el Rei LLeó

2008-12-03T23:16:00.000+01:00

Parlant amb un amic sobre pelis teòricament dolentes però que tenen missatge vam acabar parlant de "Bambi" i la crueltat infantil, d’aquí a parlar de les nostres pel·licules de dibuixos preferides on per edat guardo sobretot el record de "la Bella i la Bèstia" i "d’Aladdin" però la què més m’agrada i he vist mes cops, ho confesso és "el Rei Lleó".
L’he vist fins a la sacietat i mai fins avui m’havia adonat de les sospitoses similituds que té amb Hamlet !!!! Pare que mor assassinat per les intrigues d’un germà sinistre que acaba ocupant el seu lloc, fill amb un terrible sentiment de culpa al que un bon dia se li apareix l’esperit del difunt reclamant venjança... tot plegat molt sospitós. M’estranya que cap fanàtic de Shakespeare no n’hagi impugnat els guions.
De totes formes jo em quedo amb el final edulcorat de la factoria Disney i que a la sabana africana la fèmina co-protagonista es una forta i sabia lleona en busca d’ajuda i no una trastornada suïcida com Ofèlia.

A banda del plagi o casualitat l’inici del film amb el despertar del sol a Africa és una de les imatges cinematogràfiques que més m’agraden i el dilema de Simba de fugir del passat o enfrontar-te amb la vida és un dels grans temes de la humanitat tot i que s’hagi traslladat a aquesta espècie de llibre de les bèsties modern.

Hi hagi destí o no procurarem viure la vida donant la cara tot el que es pugui hakunamatata.

Sobredosis

2008-11-26T23:49:00.000+01:00

Ara quan escric ja ho faig en clau bloc, i en certa manera sóc mes conscient de que algú ho llegeix, i ho pot comentar, de fet m’agrada llegir les notes al bloc i em desperta curiositat saber qui ha entrat i sap el que penso.

Fa poc he creat un perfil al Facebook, mes que res com a resposta a la invitació d’una amiga i he descobert aquest altre submòn paral·lel. Ara tinc e-mail, bloc, space, facebook, messenger, skype i algun que altre perfil en aquestes webs celestines. Sobretot estic tant registrat perque m’hi apunto amb la eufòria de la novetat i el reclam dels amics.
Desprès em paro a pensar en el fet de cultivar mes les relacions virtuals que les naturals, les de cara a cara i me’n recordo d’un article que vaig llegir a Vanity Gay on parlava dels cada cop mes vincles emocionals sense cap risc que creem per Internet i del poc que cultivem aquests vincles amb les persones que ens envolten com poden ser els veïns o aquelles persones que veiem dia a dia pel carrer o a la parada del metro cada matí. No critico el cyberespai, crec que tot suma, però per si de cas estic esborrant de mica en mica el meu rastre de la xarxa i el limito a aquesta petita Àgora que és un bloc sense cap temàtica mes particular que les pròpies opinions.

Sempre he tingut facilitat per sentir atracció cap a les novetats, sobretot per curiositat i és fàcil que m’enganxi a un reclam publicitari o que una sèrie de TV o una pel·licula em crei addicció, i si m’agrada doncs puc veure una i mil vegades aquesta sèrie fins a recordar gran part del text i imatges, si.... aquest temps dedicat a l’estudi potser seria mes profitós...... però les aptituds venen com venen......

Almodovar i "Sex and the City" son unes de les referències mes recurrents, la primera des de que per casualitat vaig veure “La ley del deseo” i la segona quan un estiu a la FNAC en vaig comprar la 1ª temporada per fer menys avorrit un llarg estiu al poble. En uns mesos vaig acabar tenint les 6 temporades de la sèrie i aquests DVD’s han viatjat per nombroses cases d’amics que s’han enganxat a la serie. Aquest estiu vaig tenir la sorpresa d’una temporada extra en forma de pel·licula i ara he llegit que es provable que n’hi hagi un altra secuela.

Ara penso que potser acabi avorrint-la per sobredosi com en el seu dia em va passar amb "Cuentame", Paulo Coelho, les ficcions de TV3 o fins i tot Bola de Drac (de petit patia nomes de pensar que un dia s’acabessin les aventures de Son Goku, però amb tants monstres i la pubertat vaig perdre’n l’interès a mig matar un monstre).
En definitiva addicte si, però que ràpid passo el síndrome d’abstinència.

Mirades d'amagat

2008-11-14T11:21:00.000+01:00

Un pensament al balcó, una flor austera però preciosa que s’atreveix a florir amb el fred.
Un forat a la teulada, des de la finestra de la cambra es veu l’antiga cantereria dels veïns, la darrera que va funcionar, de maó, amb arcades i un parral que l’abriga, tot plegat d’una senzillesa antiga i bonica. Amb els anys s’hi ha fet un forat a la teulada al mateix lloc on quan era petit veia sortir niuades de puputs. Els matins freds i assoleiats d’hivern el seu gat escala el parral i dorm al brancal de la finestra, amb els vidres bruts i intactes, lleugerament il•luminada pels raigs de sol que entren pel forat de la teulada.
M’agrada contemplar el paisatge rere els vidres que s’entelen per l’alè de qui s’aboca massa al vidre per contemplar el món que l’envolta.

"Francamente querida (Reina), me importa un bledo"

2008-11-05T09:38:00.000+01:00

Malgrat tot, malgrat el fora de to i el gratuïtes i innecessàries que són les declaracions de la Reina, almenys parla de respecte tot i que no entengui a una part de la població. Mal que mal fa anys que penso que la monarquia es com la calvície una realitat que tothom qui pot evita per ser una herència punyetera i que et toca sense triar-la. Per cert ves a saber que pensen els altres monarques o líders estatals... almenys aquesta ens respecta i no ens tancaria a la presó.....
Això sí la que aviat serà mes rica que la Reina és Pilar Urbano que s’està forrant amb la venta del llibre, jo per si de cas no el compraré ni per contrastar la informació...

Parlant de reines i sobre un tema que encara arrossega polèmica la mort per accident de trànsit del líder de la Ultradreta Austríaca Haider destapa la seva relació sentimental amb el número dos del seu partit, una doble vida consentida per la seva dona. Aquest és el que anomeno “efecte American Beauty” degut a la pel•lícula del mateix nom on apareixia un neonazi que ho era per manca d’acceptació de si mateix i canalitzava la seva autorrepresió castigant a la seva família i odiant als que eren homosexuals com ell però mes valents ho som obertament.
Doble moral, la gran mentida de pretendre ser el que no ets, el pitjor, que ho fes perquè n’estava avergonyit. Aquí radica l’esperit de l’orgull Gay, en evitar aquestes mostres de vergonya i d’amagar-se per dur una doble vida. La vergonya és converteix en orgull.

I per acabar la crònica celebrar dues noticies que aporten esperança i certa justícia primer la victòria d’Obama, independentment de com es desenvolupi la política dels EEUU a partir d’ara celebrar que per fi guanya un líder carismàtic, negre i que té com a referents Martin Luther King i Gandhi i segons definitivament es desintegra la fotografia de las Açores que tantes guerres i mal de caps ens han portat. Bye Bye Aznar, Blair and Bush.

Efecte Yo-yo

2008-11-03T12:31:00.000+01:00

Dia de fred intens, de massa calor artificial provocada per la calefacció de la feina. Temporada de dilemes. El dia encara minva i jo també vaig de capa caiguda. Realment com la gran majoria. Aquest matí m’he espantat al posar els peus sobre la balança, torno a fregar el canvi de numero. Com si el meu esforç constant fos minvar i augmentar cada temporada, i de mentre l’armari ple de roba de totes les talles per les que em passejo cada any i com a record imborrable una estria mes a la cintura com un tatuatge que em recorda que fa mesos era jo menys aquella ratlla de pell rebentada per la tibantor del greix.
Dies de tardor foscos per dins i fora. Malgrat tot la pluja a la finestra i un bon llibre a la vora del foc són ideals. El balanç del que he aconseguit aquest any desequilibra la balança i sort de l’esperança que em manté dret, de peus a terra, sobre el vidre glaçat que marca en blau fluorescent el resultat de la meva frustració.

Serà qüestió d’endollar el carregador de la bateria, que deu estar sota mínims.

Autoestima

2008-10-23T22:30:00.000+02:00

Com una fotografia que apareix inesperadament davant els meus ulls, una imatge d’algú que se n’anà per sempre, aquesta mateixa sensació experimento amb aquella musica, de mans nues i guitarra espanyola.
Assegut davant l’escriptori contemplo els folis i mes folis del curs i el ben plegadets i guardats que els vaig deixar, uns apilats i la resta dins d’uns arxivadors d’on no han tornat a sortir. Si avui hagués de fer una afirmació absoluta seria que no m’agrada estudiar, en canvi soc inquiet i cada dia aprenc coses. Ara, mentre sona la música, alternant la guitarra clàssica amb els darrers èxits del pop aprenc a disfrutar de la tranquil·litat de la nit, sense televisió, sense cap distracció a part de la cançó. Estic teclejant per gust, sense cap obligació ni aparentment cap finalitat.

Allen Gaudí Barcelona

2008-10-20T10:12:00.000+02:00

No puc treure’m del cap la banda sonora de Vicky Cristina Barcelona, deu ser per això, per les imatges fantàstiques de la ciutat i pel bé que ho fan absolutament tots els personatges que m’encanta aquesta peli.
A favor: m’agrada la història, la catarsis que experimentes els personatges de Vicky i Cristina, la passió que desprenen el terriblement sincer Juan Antonio i la visceral Maria Helena. La còmica ridiculització del superficial però feliç marit de Vicky, la ignorància ens fa mes feliços??? Llenço la pregunta al vent i deixo que s’escoli per una xemeneia de la Pedrera.
En contra: Perquè la perfecció no existeix diria que de massa perfecta que sembla aquesta Barcelona de xalets ajardinats, descapotables i terrasses de luxe a vegades sembla massa irreal, malgrat tot val a dir que aquesta ciutat rica i elitista també existeix tot i que jo no la vegi i Cristina es dedica a fotografiar el Raval així que a part de modernisme també surten grafitis i carrerons.

El final massa obert o ben tancat es com tancar un cercle i tornar al principi, això si, les protagonistes interiorment han canviat i han contradit els principis i afirmacions que feien al començar el film.

En conclusió una pel·lícula rodona, que m’ha fet pensar, i que m’ha recordat el poc anglès que sé. Per cert si algú s’anima a veure-la que ho faci en versió original subtitulada sinó no entendrà la conya de –Maria Helena in english pleasse!!!!

Jo de mentre a esperar a que surti en DVD per devorar-la fins treure-li tot el suc. A veure si se m’enganxa una mica de talent!

La gata sobre la teulada de zinc no té qui la miri

2008-09-28T14:03:00.000+02:00

Acabo de llegir a l’edició digital de El País que ha mort en Paul Newman. L’home mes guapo que ha existit, segurament fins el darrer instant de la seva existència, i malgrat tot heterosexual.
Al buscar el programa Word per escriure aquest text m’he adonat que fa tants dies que no l’utilitzo a l’ordinador de casa que tots els meus documents recents són jocs, ja siguin de cartes o el busca mines. Impressionant que passi tanta estona jugant a l’ordinador, tot i haver muntat l’escriptori per poder estudiar on-line o escriure.
Tornant al mite, no recordo quan vaig sentir per primer cop l’atracció cap aquest actor, que emplenava la pantalla amb la seva immensitat blava malgrat fos una pel.licula en blanc i negre. El seu físic imposa, no crec que li ensenyessin res, tot ho tenia après, i malgrat nomes recordi la gata sobre la teulada de zinc, quina pel.licula, quin títol, quina ambigüitat!!!!. Si hagués de triar tres actors que m’imnotitzen triaria a Paul Newman, al Marlon Brando d'un Tramvia... i al George Peppard de Breakfast in Tiffannys, un mar de quasi rossos d’ulls immensament blaus.
Ahir sortia per la TV Pedro Almodovar entregant el premi a tota una trajectòria cinematogràfica a l’Antonio Banderas i per presentar-lo deia: des de el primer dia era actor, no necessitava aprendre res, i crec que aquest complit serviria per parlar dels grans actors, dels escriptors i de molts artistes en general. Es pot aprendre a escriure? Òbviament necessitem que ens ensenyin a transformar el llenguatge en paraules, en milers de ratlles coherents en una llibreta o en una pantalla. Però realment es pot ensenyar a escriure una novel.la? a inventar una història??? Cada cop crec que es menys possible. Es pot llegir molt i plagiar la vida, tot el que ens afecta, som permeables a tot el que sentim i som capaços de reproduir-ho sobre un paper, però d’aquí a afirmar que hi ha formules, la veritat m’hi resisteixo.

RETORN A L’INTERIOR

2008-09-16T13:44:00.000+02:00

Paula d’Isabel Allende, la descoberta d’aquesta escriptora em va venir de petit, quan havia de fer un regal a la meva mare i vaig anar a la llibreria del poble, buscant i remenant vaig acabar amb La Casa de los Espiritus a les mans, i posaria la mà al foc que el vaig triar per l’atracció que he tingut sempre per tot el que és sobrenatural, per tot menys l’Església que consti, i clar amb aquest títol jo veia Poltergeist per tot arreu. Quan ella va tenir el llibre a les mans em digué ufff fantasmes??? I crec que va trigar a llegir-lo. Amb els anys s’ha convertit en una fanàtica de l’Allende i a casa disposem de tots els llibres que ha publicat, inclòs alguna biografia.
Amb els anys em va picar la curiositat i vaig devorar La casa de los Espíritus i s’ha convertit en un dels meus favorits juntament amb Cien Años de Soledad de Gabo i algun que altre de la Rodoreda i del Terenci Moix.
La Casa... és un d’aquests llibres que m’hagués agradat poder escriure i Paula, que creia que seria una descripció de l’agonia de la seva filla, quina mania d’establir idees preconcebudes, i quasi sempre errònies.
Resulta que l’altre dia en un programa que m’encanta que fan els diumenges al vespre a la 2 i que és diu Pagina2 entrevistaven a l’autora i deia que el llibre del que havia rebut mes elogis anònims era Paula. Aquest comentari i el fet d’estar un dissabte a la nit al poble sense res a llegir va fer que acabes entre les meves mans.Quina sorpresa al veure que a part d’una gran lliçó davant el terrible destí de la seva filla el llibre és una gran carta on explica el que sent i la història de la seva família, fins i tot les seves fonts d’inspiració i rituals a l’hora de contar històries. Definitivament ha estat una gran descoberta i un elixir per despertar quelcom dins meu que estava adormit, el cuquet de contar el que penso, tot el que he desitjat i no he aconseguit. La part negativa és que en aquestes circumstàncies el meu subconscient, que es mes viu no para de fer-me somniar en petites frustracions de vocacions perdudes, amors inacabats i pors profundes, com si hi hagués una conspiració planetària per impedir que es compleixin. Malgrat aquests temors un ja es sap psicoanalitzar, o això crec, i em queda clar que el primer fre i mes important es un mateix . Esperem canalitzar tota aquesta energia cap a un fi profitós.

RUTES DEL PRIORAT, VIATGES INTERIORS

2008-09-15T13:42:00.000+02:00

Aquest cap de setmana ha estat complert. Dissabte seguint una tradició que vàrem improvisar fa uns anys vam decidir anar a dinar pel Priorat, que és de les zones que mes m’agraden, el paisatge, la gastronomia, la natura tan ordenada de marges i vinya i tan feréstega de bosc i fauna.
La ruta va consistir en anar del poble a Garcia, seguir cap a El Molar i d’allí enlloc de tirar cap a Gratallops vaig decantar-me cap a La Figuera i quan no sabia cap on tirar un bon home ens va indicar que hi havia una drecereta que comunicava la Figuera amb la Vilella Baixa, que era el nostre destí desitjat. De cop em vaig trobar conduint per unes pendents i enmig d’un bosc tranquil i verd o només vàrem coincidir amb algun ciclista que, ells sí que tenen mèrit, pujaven costa amunt esbufegant. Un cop vam arribar a baix de tot d’aquella vall un rierol amb prou esforç d’un pam d’aigua feia força per seguir un llarg i sec camí. Seguint les indicacions del bon home de seguida vam trobar la carretera que ens va deixar de ple a la Vilella.
Un cop arribats al destí i tenint pànic a aquests pobles de carrers costeruts i estrets vaig deixar el cotxe a en un aparcament al principi del poble i ves quina cosa que el restaurant estava tot just a l’altra banda i vam haver de fer gana recorrent tots els carrers, perfectament arreglats i de cases de pedra. Un encant de poble.
Vam dinar al Racó del Priorat, bona menja i tracte agradable, i el preu mes que just.
Passat el dinar vam haver de pujar tot el que havíem baixat i pujar al cotxe un altre cop va ser glòria, val a dir que dos de les expedicionàries tenien mes de 80 anys!!!
Desprès Torroja del Priorat i parada a Porrera, on com l’any passat vam comprar Vermut i vi de les bodegues del Lluís Llach, mes per la gràcia que fa el cantant que no pas com a enòlegs experts. En definitiva una bona forma de passar un dissabte d’entretemps. A l’arribar a casa l’aventura va continuar, però aquest cop sense sortir de l’habitació i amb un llibre a la ma com a únic element. To be continued......

REDECORANT LA VIDA

2008-08-28T13:29:00.000+02:00

Ja es por dir que la depre post-vacacional va de capa caiguda, temps rècord en menys de 15 dies superat. I ara que la figura torna a ser la de finals de juliol i el frigorífic torna a estar ple que millor que fer una visita a l'IKEA (la "cuplable" de que la majoria dels mobles del planeta s'assemblin).

Fer uns canvis a la decoració sempre va be, sempre hi ha noves necessitats, i els que no fem gaires canvis en els nostres actes, doncs mira almenys que ho faci el que ens envolta.
A sobre com començo a estudiar un altre cop crec que ja és hora de tenir una taula decent on poder fer-ho i de pas tenir-hi el portatil. El problema és que un cop allí tinc el síndrome FNAC: impossible sortir-hi sense vint coses mes del que tenia previst, una cosa es superar la temptació i no sortir del supermercat carregat de gelats i xocolatines pero aix amb la decoració, els llibres i els DVD's es impossible resistrir-me. Llavors arribo a casa i penso: el dia que m'hagi de traslladar de pis necessitarè dos Trailers com els que s'emporten la fruita del poble!!! Per sort de moment em queden dos anys mes de lloguer.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

2008-08-26T10:58:00.000+02:00

Avui en dia qui no publica el que pensa és perquè no vol...

I ja que últimament tinc abandonades les creacions literàries m'he proposat crear aquest espai virtual per compartir idees aprofitant la llibertat que dóna Internet per a què qui vulgui fer el xafarder ho faci.

Per què LA TEORIA DE LA RELATIVITAT? Crec que la primera premissa a tenir en compte és que tot és relatiu. Tot depèn del punt de vista de la persona, de les pròpies circumstàncies, etc. (he plagiat Camus, Einstein, etc.).

Per posar un exemple, imagineu: home, de raça blanca, entre 25 i 35 anys, occidental; en gran mesura la concepció del mòn estaria feta a la meva mida, tot suma al meu favor. Ara afegeix: cap titulació universitaria, homosexual, família desestructurada, mileurista; ara tot resta.

Però no cal ser tòpic; Un pot dirigir la seva vida, tot i que els fets són els que són.

Ara que sabeu una mica més del perquè d'aquest bloc comença l'espectacle...