dissabte, 28 de novembre del 2009

Pilotes Blaves i Nines Rosa.

Ella, perquè sempre és ella viu en un miratge. Creu que sense ell no és res, ho creu fins i tot abans de coneixe'l ja que s'ha creat la imatge del príncep blau a base de contes de princeses segrestades i prínceps assassins de bruixes i dracs i ha crescut llegint revistes on la imatge de lolita ho és tot i una espera que el vampir de torn la controli fins a la sacietat o l'home llop li mostri abdominals i matxaqui als rivals. Ella vol ser guapa i ha de ser guapa i intel·ligent i sobretot ha d'estimar-se per sobre de totes les coses i parar els peus al qui es passa, al qui sotmet, al qui controla, al qui aixeca la ma i l'esclafa perquè no és menys que ell nomes ha nascut i l'han posat al llitet rosa com a única diferència.

Ell, que creix envoltat d'armes i soldats de joguines, que ha de trencar les nines i passar de les cassoletes perquè és un noi i els nois no juguen a cuinetes. Ell que sobretot ha de moure's i fer esport que si un nen et pega doncs t'hi tornes mes fort i no ploris, que els nois no ploren. Ell que sap que si es el xuleta de l'insti les noies li faran mes cas, que si vacil·la a la noia aquesta es posa tonta i segur que si li vaig darrera caurà, perquè es fa la dura però vol que li donguin canya. Ell que a casa no fa res, com el seu pare i que sap que les dones el cuiden i se'n desviuen. Ell que sap que les maten però alguna cosa deuen fer aquestes. Ell que si algú li diu res a la seva xicota sap que ha de fotre-li un cop de puny de pelicula i que a ella un final Pretty Woman és tot el que desitja. Ell creu que ha de dur la veu cantant, tenir un sou millor, conduir el cotxe si van junts i si ella treballa doncs ajudar a casa ja que al néixer va anar a parar al llitet blau.

Ell i ella es troben i si la cosa no funciona comencen les discussions, el mirar els mòbils i perseguir a l'altre, els crits obren camí als punys i els ganivets es tornen armes.

Dedicat a totes aquelles dones que han vist com la seva relació s'ha convertit en un infern.
Necessitat de que tots canviem la educació i eradiquem el comportament masclista i dominant.
Desig de perdre la por als violents.
Esperança de que molts anem prenent consciència de que mirar cap a una altra banda, esperar i no implicar-nos no és el bon camí.
Tots morim una mica amb aquestes 50 dones que han mort de moment aquest any, comencem a viure per elles.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Love NYC

És pot estimar un espai, un indret, un escenari. Jo crec que sí, estimo el meu racó de món, la finestra per on miro mentre escric i ja vaig dir que m'estimava París.
Però es pot estimar quelcom que no coneixes? Crec que sí, amor platònic amb Nova York.

Tothom que s'estima el cinema, o almenys el cinema que m'agrada a mi de gran rètols i petites històries universals ha de tenir en un petit racó del seu cor Nova York, els gratacels des de el pont de Brooklyn, les fulles caient a Central Park, el contoneig d'unes sabates de tacó a la 5a avinguda, una imatge panoràmica de l'edifici Chrysler o del Empire State Building i tants milers de fotogrames vistos per totes les pantalles i llibres possibles.

Aquest èxtasi repentí ve donat per haver vist ahir a la nit NYC I love You al Verdi Park. Quan vaig arribar ja havia començat el film i de cop esta immers en els personatges i la ciutat de fons, tota l'estona com a personatge principal d'una cinta esteticament bonica i amb alguna història divertida, alguna altra tendra i totes elles molt ben lligades tot i ser de diversos directors.

Em reafirmo estic enamorat d'aquest escenari i confio que no sigui un amor platònic per això de que és un amor impossible. Mes aviat és una història que tard o d'hora arribarà.

Ara mateix crec que el meu gran amor de ciutat està consolidat amb BCN però he de confessar que sempre en els meus somnis li serè infidel amb NYC.

dijous, 19 de novembre del 2009

Dies de tot

Hi ha dies en que una tarda de cinema fútil, adolescent i sense pretensions amb una amiga són el millor pla. D'altres anar a la presentació d'un llibre d'una coneguda et descobreixen un món que esta tant a prop i a la vegada tant lluny com un reflex de la realitat.
Hi ha dies on les portes automàtiques no s'obren quan et plantes davant i no saps si t'has tornat definitivament invisible.
Hi ha nits que brilla el sol dins les ninetes dels ulls i vius cada instant com si tota la llum de l'univers estes concentrada dins teu i el cervell i les mans volen.
Hi ha dies que s'haurien de considerar purgatoris o llimbs i que desprès de llevar-te restes fins que tornes a ficar el cap sota el nòrdic i desapareixes amb Morfeu i descanses en posició fetal i notes com el líquid amniòtic t'envolta i tot és possible perquè la partida encara no ha començat.
Hi ha instants en que una cançó diu mes de tu que totes les paraules i descripcions del món i t'oblides de que ets finit, de que ets qui ets i tens la edat que tens i nomes ets un instant mentre Pastora canta que em vindràs a buscar, i no espero, soc, i existeixo, no perquè pensi, també existeixen les pedres i la sorra sota el mar i poder tornar enrere s'apodera del fil musical mentre Happy de Leona Lewis espera el seu torn.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Noves tecnologies, vells fantasmes.

Amb el recent estrenat fred estreno ordinador amb el que escriure aquestes paraules, m'he deixat seduir per l'estètica del VAIO i desprès d'uns mesos torno a navegar en temps real i no fent un acte de contenció per no desesperar davant d'una pantalla que no reacciona davant les meves peticions.
Voldria ser positiu i disfrutar de la novetat, al nou espai i voldria obviar les caixes al terra i les parets nues. M'agradaria parlar de les llums de nadal que ja esperen començar a hipnototzar-nos els impulsos consumistes i riurem de les tendes d'accessoris que han passat de les hamaques als arbres de Nadal als aparadors i que dir dels anuncis de joguines que saturen la publicitat des de fa dues setmanes.
En canvi estic aquí, en punt mort, abandonat a un destí que no existeix, sol, solitari, com aquell ornament de Nadal que resta guardat en un racó del traster esperant que arribi el moment, però el moment no vindrà doncs fa temps que va passar de moda.
Voldria dir que és una sensació passatgera, però la freqüència cada cop augmenta i l'esperança és una cistella sense ansa. Cara enfora bona cara i tot va be, permeteu que aquí sigui mes transparent, per sort molta gent no sap que existeix aquest mirall de l'ànima.

diumenge, 1 de novembre del 2009

La substància relativa

Una tardor relativament primaveral on les fulles segueixen verdes i la màniga curta.
Un tots sants on matem les flors per deixar-les on deixem els morts.
Un passar dels panellets i castanyes que no m'agraden mentre que he disfrutat buidant i convertint una carbassa en un esperit fantasmagòric (ens ha quedat maca oi?)
Un criticar les tradicions d'importació com si fóssim impermeables sense veure que aquesta impermeabilitat no es sempre beneficiosa i que és bona per respirar.
Un tornar i compartir els paisatges favorits d'un poble en ruïnes, un restaurant i un riu ple de calma.
Un acompanyar a una avia vestida o disfressada de negre de cap a peus a posar flors tolerant el dol extern d'ella, respectant el meu no creure.
Realtivitzant-ho tot, com sempre passa la tardor, passa tot sants, la carbassa es comença a podrir i va sent hora de forçar els bons propòsits per tirar endavant aquesta vida relativament feliç.