Diumenge

Desprès d’un dissabte plujós, de compres i bunyols regalats, arriba la treva del diumenge mes curt de l’any i em regala un passeig fins al mar. Mercuri embogit, amb el vent colpejant el rostre i la música dels auriculars ambientant l’escena amb U2 i Nick Kamen i crec que així voldria que fos el meu darrer instant en aquest planeta.
Blau que es torna gris, líquid opac i brillant per un sol emmanillat pels núvols blancs de tempesta invisible i un cel blau sense cap tonalitat càlida.
Silenci tallat per la remor de fons ..... I promise Myself... i recordar un petó.
Punt i final.

I de cop la realitat t'esclata a la cara

Aquesta frase havia de donar nom a aquest blog, també la vaig utilitzar en un breu relat i tot i trobar-la molt contundent i d’una musicalitat que et corprèn la vaig descartar per no dotar de tremendisme pessimista aquests escrits.
Avui l’he tret del calaix de les frases oblidades perquè és la millor forma que tinc per descriure com he baixat dels núvols quan el nou ordre mundial ha entrat sense avisar a casa meva i com un corc posa en perill l’estructura de tot el que m’envolta.

He patit la subsistència del mileurista, m’ha aixafar una bombolla immobiliària que primer no em deixava tocar els pisos i ara no em deixa trucar a la porta dels bancs, he vist com molta més gent de la que recordava, perquè recordo la crisis del tèxtil dels 90, han perdut la seva feina i com empreses que han prosperat i darrerament subsistien han passat a ser locals buids i en lloguer indefinidament.

Com be s’esta dient aquest cop és tot diferent perquè el món és un element on l’espai temps (teoria de la relativitat d’Einstein) ha estat alterat per l’ésser humà i tot gira amb una velocitat esfereïdora.
Fa un parell de dies ens van explicar com aquest monstre afecta al sector on treballo i com una de les respostes és el que s’anomena Generació Einstein (Joves, molt intel·ligents, habitants de la xarxa de xarxes i amb una ràpida capacitat de reacció fruït de ja joventut, de les eines de que disposen i del no tenir ni límits jeràrquics ni por a la flexibilitat).
I jo davant aquest panorama em plantejo: quin paper tinc en aquesta mutació, que tinc d’Einstein a part del plagi del nom del bloc, que en farem del factor experiència a part de penjar-lo a la Wiki pèdia.

Val, reconec que m’agrada la idea de que els canvis poden ser per millorar i que el Yes we can és un dels motors que a millor port ens pot dur si la interpretació és, som capaços de reconèixer errors i corregir-los, de deixar de culpar a tercers i reaccionar, sobretot de ser realistes positius.
Però jo, que muto i m’adapto, fa dies que no deixo de pensar que qualsevol matí em despertaré sent un escarbat i no serè capaç ni de passar pàgina des d’un llibre digital per llegir Kafka a la platja.

Set per quatre

7x1 on vols viure?

7x2 que he fet jo per a mereixer tot això?

7x3 pero a tu que t’agrada?

7x4 = 28

Que maco i innocent era de petit. I avui fa una dècada que sóc major d’edat. Temps de fer balanç, no és necessari. Simplement és múltiple de 7, el meu número preferit i que sol senyalar canvis. Per cert mai m’ha agradat el futbol....

Prefaci a Almodovar

D’esquena i a la penombra de la dèbil llum que desprèn el portàtil se’l veu en roba interior, amb les cames creuades, tocant amb els peus les fredes rajoles i amb la mà esquerra subjectant mig rostre i gesticulant la cançó Quizas, quizas quizas emulant al Gael vestit de femme fatale per Gaultier que imita al transformista que a la vegada idolatra a la Sara Montiel. La subjecció del rostre té una part de imitació d’aquesta escena i alhora tapa a propòsit la meitat de la faç perquè així es sent l’Esteban de Todo Sobre mi madre, partit com una fotografia que guarda la seva mare i així es sent ell dues hores abans de veure per primer cop Los abrazos Rotos. No sap si tremola pel fred que li provoca la poca roba o pel que sent, no sap que n’espera del Film ni del noi amb qui ha quedat. Un intens aroma d’haver-se estimat predomina quan comença a sonar Luz de luna. És hora d’entrar a la dutxa i preparar-se per sortir.

Emoció a dos temps

Emocionat vaig sortir ahir del cinema desprès de veure Slumdog milionarie. Amb la sensació de que aquest film m’ha fet ser una mica mes feliç ja que malgrat les tragèdies que relata té un final obert i esperançador.
Estava tant tocat que vaig estar deambulant una estona pels carrers freds de març, amb una lluna immensament rodona posant llum on no n’hi sol haver. Si passava a prop d’un bar notava la vibració dels partit, aquesta eufòria col·lectiva que provoquen els partits, que mai he seguit pero si he observat en nombroses ocasions; una sensació quasi palpable.

Emoció vaig sentir passejant dissabte a la tarda amb una bona amiga pels carrers deserts d’un poble abandonat desprès d’un bombardeig de la guerra civil, una emoció de tristesa continguda en les cases mig ensorrades i sostinguda per les bigues que desafien el pas del temps i s’aguanten com per art de màgia sobre els caps de qui passegen per un escenari de quelcom cruel que passà fa 70 anys i que impacta molt als foranis però aquest paisatge trist i cruel per mi és familiar i agradable, com un recordatori d’un temps perdut i de com les persones podem destruir els paradisos i malgrat tot, aprofitar les runes per crear un futur esperançador.

El temps de les Cireres

Quan vaig rebre el nou exemplar de l’obra completa d’Artur Bladé no em vaig poder estar de començar-lo a llegir. Una bona amiga que ha estat part implicada m’havia avançat que contenia textos inèdits tant a la introducció com a la segona part afegint records de noiesa als d’infantesa ja llegits anteriorment.
Que la infantesa és la nostra pàtria i en gran mesura el que ens condiciona de per vida és sabut i explotat per molts autors des de sempre i el fet de descobrir com l’autor relata un dels fets que mes el marcarà i que és tracta de l’emigració a l’Argentina dels seus pares als quals no tornarà a veure mai impregnen d’una emotiva tristesa l’inici del llibre, que contrasta amb la felicitat de la innocent infantesa que té com teló de fons uns carrers i una terra que m’estimo perquè també les sento meves.
La segona part m’ha sorprès perquè narra d’una forma molt senzilla i emotiva la transformació del nen en adult i de la seva implicació en la societat que l’envolta malgrat tenir un tel de tristesa pel temps perdut i per l’ombra de la posterior guerra incivil, segons paraules de l’escriptor, i que tot ho va engolir emportant-se la innocència i esborrant els paisatges enyorats, del temps de les cireres, títol original d’aquesta part però al ser utilitzat per Montserrat Roig no pogué ser el definitiu. Aquesta edat d’or carregada de personatges coneguts o intuïts dels quals per cert cap són avantpassats meus, malgrat coincidir els cognoms, pel discrets i poc de lletres que em estat sempre els de casa. En definitiva un llibre emocionant i que no se quina impressió ha de donar al qui no ha viscut i estimat aquesta terra i que també m’ha fet recordar que bel.ligerant, masclista i homòfob és el passat. No tot són flors i violes en els jardins perduts de la infantesa i l’or a vegades perd el xapat i verdeja.

Dialeg dins un pot

Fa un parell d'anys vaig crear aquest diàleg per un exercici d'escriptura que aquests dies remenant papers ha tornar a la llum:
En una tenda d’ultramarins, dins un pot de vidre enorme, hi ha dues gominoles discutint acaloradament, una mora vermella i una negra.
Inicia la conversa la gominola vermella: Crec que seré jo l’escollida!
- La escollida? Que vols dir? Que seràs la primera en sortir del pot o l’última?
- Dona, crec que l’escollida és la que marxa primer.
- Llavors tu series de les darreres escollides... Però perquè creus que seràs tu?
- Mmmm, noia, les vermelles, i no vull ser racista, som les preferides.
- Mira, hi havia la mateixa proporció de mores dels dos gustos dins el pot i l’estadística es pura i dura, n’ha quedat el mateix nombre de cada color.
- De totes formes crec que jo soc mes agradable... ho sento però et quedaràs sola.
- Fa dies que estic amb tu i la veritat és que passi el que passi tinc ganes de perdre’t de vista!
- Saps que et dic, amb tu no es pot parlar!
- Me’n vaig a l’altra banda per no escoltar-te.
- Tampoc cal que ens acomiadem abans d’hora. La veritat es que preferiria que marxéssim ambdues alhora més que no pas quedar-me sola.(silenci) Certament espanta!
- El que?
- La solitud.
- T’has plantejat mai que hi ha mes enllà del pot?
- No, prefereixo no pensar-hi, aquest moment arriba a tota gominola.
- Sigui negra o vermella.
- Sí, tot i que l’estadística ens diu que les mores vermelles sortim abans del pot.
- Sigui el que sigui, que passi ràpid.
- Passi el que passi, estem aquí perquè així sigui.
- Ja...
- A mesura que les altres anaven desapareixent, conforme els meus grans s’anaven endurint i el pes minvava pensava amb el sucre que deixen les altres a sobre nostre..(silenci)..
- No ho se... tu tens una visió optimista o pessimista?
- Jo sempre veig el pot mig ple
- Doncs jo, ho veig tot negre.
- Clar, lògic
- Segur que també hi ha alguna estadística sobre això.
La mora vermella s’apropa a la mora negra i somriu.
Una mà es fica dins el pot. Les dues mores s’aferren porugues. La mà agafa la mora negra i l’acosta a la boca - Ecs, és de regalèssia negra (el noi escup la mora mig mossegada, llavors agafa la vermella i se la posa a la boca).
- Per sort en quedava una de vermella.